Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Com raoneu que l’accés a l’habitatge sigui un problema de classe?
L’accés a l’habitatge sempre ha estat un problema de classe. No és que abans la classe treballadora pogués accedir de manera fàcil i ràpida a l’habitatge, sempre ha costat esforç, però ara els salaris de la classe treballadora han deixat de proporcionar a la gent treballadora la capacitat d’accés a l’habitatge. O sigui, amb un salari normal ja no pots accedir a l’habitatge. I en aquest context és quan les herències i la situació socioeconòmica de la família d’origen adquireixen un protagonisme que fins ara no era tant gran. Tenir treball o fins i tot un de ben remunerat ja no és garantia que puguis accedir a l’habitatge. El teu projecte de vida es veu molt condicionat per la capacitat de la teva família de passar-te en herència un habitatge o el capital suficient per comprar-lo.
Tenir un treball o fins i tot un de ben remunerat ja no és garantia que puguis accedir a l’habitatge
Expliqueu que entre el 2014 i el 2024 els preus dels pisos i del lloguer s’han disparat. Un 40% el preu dels pisos i un 56,5% el lloguer. Com és que han crescut tant?
El preu de l’habitatge i el preu de lloguer són dues dinàmiques que es retroalimenten. A partir de l’any 2008, moment en què s’ensorra dramàticament el sector de la construcció, es frena, es para de construir en sec. La disminució en el volum de construcció gairebé d’un any per l’altre és de més del 95%. Paral·lelament a la disminució de l’oferta de nou habitatge, les entitats bancàries han estat durant molts anys, tots els de la recessió econòmica i també després ja amb la recuperació, amb unes barreres a l’accés al crèdit hipotecari que han fet que moltes famílies treballadores que abans sí que haguessin pogut optar a aconseguir finançament per un habitatge en propietat, ara no han pogut fer-ho. Per tant, han passat al mercat de lloguer, en un moment, a més, d’un gran creixement poblacional. Això ha fet créixer moltíssim la demanda en el mercat de lloguer i ha pressionat els preus a l’alça. No podem obviar tampoc el paper que han tingut els inversors immobiliaris i els fons voltors que van aprofitar aquesta recessió econòmica i una legislació fiscal feta a mida per aterrar a casa nostra i aprofitar aquest moment de gran crisi econòmica per fer-se amb un volum d’habitatge molt gran amb el que després han estat especulant i escalfant el preu de l’habitatge. El que ens diuen les dades és que actualment el preu de l’habitatge de compravenda no l’estan escalfant les llars. No són les famílies les que estan escalfant aquest mercat, sinó que són inversors immobiliaris que adquireixen aquests habitatges en moltes ocasions al comptat.
El 2005 el percentatge de llars en propietat era del 81%. L’any passat havia caigut al 67%. Comprar un pis per la gent senzilla és molt difícil
Queda lluny de les opcions o de les possibilitats de la classe treballadora, però no queda lluny de les seves aspiracions. És a dir, el que ens diuen les enquestes és que avui dia encara un 82% de la gent que viu en llars de lloguer desitjaria adquirir un habitatge en propietat. Per tant, menys d’un 20% de la gent que viu de lloguer creu que és l’opció que més s’adapta al seu projecte de vida o la que més li convé. És gent que voldria sortir d’aquí. S’està produint un canvi de paradigma que, en certa manera, ens està apropant als percentatges de població que viuen de lloguer a molts països d’Europa, però no és un canvi de paradigma que s’estigui produint per voluntat pròpia de les llars, sinó que s’està produint una mica a contracor. Són llars que no poden accedir al mercat de compra-venda i això també fa que els preus de l’habitatge de lloguer continuïn augmentant.
Comprar un pis queda lluny de les possibilitats de la classe treballadora, però no queda lluny de les seves aspiracions
Assenyaleu que la solució no és construir més habitatges
Aquí voldria fer un matís. Nosaltres no diem que no s’hagin de construir habitatges. No neguem que sigui necessari però sí que és cert que hi ha un parc d’habitatge molt gran a Catalunya. A l’informe diem que toquem a 0,5 habitatges per persona. Habitatges n’hi hauria. El que passa és que estan distribuïts arreu del territori de manera desigual i que a més una part es dediquen a usos no residencials com el lloguer turístic. Per tant, sí que segurament s’ha de construir però amb el que no estem d’acord és amb que es plantegi com una dicotomia entre construir i regular el mercat. Nosaltres diem que s’han de fer totes dues coses, i més en un moment amb una crisi tan gran com la que tenim a sobre. No estem en condicions de rebutjar cap mesura que vagi a afrontar aquest problema i a intentar solucionar-lo de la millor manera possible. Construir sí, però no de qualsevol manera, de manera ordenada, de manera regulada, i sobretot complementar aquesta construcció amb altres tipus de mesures que ajudin a que aquesta situació no es torni a repetir.
Ha parlat d’especulació. Qui i com especula amb l’habitatge i com es pot evitar aquesta especulació?
Tota l’especulació que s’ha produït, i se n’ha produït molta durant els anys de la recessió econòmica i també ja en el període de recuperació econòmica a partir de 2014-2015, ha estat en gran part perquè degut al gran enfonsament del sector econòmic de la construcció que va arrossegar l’economia sencera, es va crear una legislació a mida per fons voltor, per grans inversors immobiliaris. Què deia aquesta legislació? Que podien fer operacions immobiliàries gairebé amb impostos zero, a través de les anomenades socimis. Això es va fer per atraure capital, tant nacional com estranger, per revitalitzar un sector que es considerava que era la pedra angular de l’economia a Espanya. Aquests inversors es van fer amb una gran quantitat d’habitatges que estaven a vegades desocupats, a vegades ocupats, o eren promocions que no s’havien arribat a vendre amb l’esclat de la crisi. Pensem que Blackstone va arribar a ser, juntament amb La Caixa, qui tenia més pisos en lloguer a Espanya. Parlem molt de fons i inversors immobiliaris i fons voltor, però la especulació no es redueix a unes altes esferes despersonalitzades, que no sabem ben bé qui són i que són com ‘el mal’. Això existeix, però també és veritat que tenim una societat on, a força de posar-nos la pastanaga davant, hi ha molta gent normal que també té l’aspiració de poder especular ni que sigui una miqueta i endur-se una petita porció del pastís, per exemple comprant un pis o dos i posant-los en lloguer o revenent-los un temps després. Tots, d’alguna manera o altra, participem una mica d’aquesta roda, d’aquestes dinàmiques del mercat que fan que, finalment, el preu es desboqui.
Parlava de pisos desocupats. N’hi ha 420.000 a Catalunya, segons el seu informe. Es poden incorporar aquests pisos al lloguer social?
Aquesta xifra ha despertat una mica de polèmica. Hi ha persones a l’Administració o que toca temes d’habitatge que nega absolutament que existeixi aquest número de pisos buits a Catalunya. El que passa és que no tenim una definició perfectament clara i compartida per tots els actors involucrats de què és un pis buit. Què és? Un pis buit és un pis que està abandonat, que està en mal estat, pot ser també una segona o tercera residència a la que no hi va mai ningú i, per tant, de facto, està buit? No tenim una definició compartida i tampoc no tenim un registre que pugui mesurar de manera fidedigna aquest fenomen. Només hi ha o registres parcials, com el de pisos buits o ocupats però que només és obligatori inscriure els pisos que provenen d’execucions hipotecàries, o el registre de pisos buits de grans tenidors. Aquí s’estan escapant molts pisos i el que hem fet nosaltres és utilitzar la font que ens permetia fer una aproximació amb desagregació territorial, que és l’estadística que ha realitzat l’Instituto Nacional d’Estadística a partir dels cens d’habitatges i dades de consum elèctric. Un pis on no hi ha consum elèctric durant un any o aquest consum elèctric ha estat molt baix es considera pis buit. Entre aquests pisos pot haver-hi una segona residència i precisament aquell any no hi ha anat ningú? Pot ser. Tot són aproximacions. En el cas dels pisos buits, el primer que hem d’aconseguir és tenir un registre de veritat on figurin tots els que hi ha a Catalunya. Necessitem tenir un recompte de veritat oficial i a partir d’aquí començar a treballar per aflorar quanta més part possible d’aquests pisos al mercat de lloguer.
Si n’afloressin molts, compensaria la manca d’habitatges accessibles actual, o seria una proporció petita dels que es necessiten?
No seria una proporció petita. Pensem que en la situació en què estem, qualsevol suma, qualsevol petita porció d’habitatges que pugui sumar el parc d’habitatge serà més que benvinguda. Parlant de proporcions, el president Illa va anunciar 50.000 habitatges protegits. A Catalunya, tenim més de 100.000 habitatges turístics, i això només comptabilitat els legals. I aquests ja estan construïts, que és la gran diferència. Si pensem que amb 50.000 pisos podem marcar la diferència o ajudar una mica a solucionar el problema, doncs amb 100.000 encara més.
Què en penseu de les polítiques públiques que s’han emprès en aquest àmbit?
A la llum de les xifres i les dades que tenim ara mateix a la mà, només les podem jutjar com clarament insuficients, perquè fa molts anys que el preu de l’habitatge va començar a enlairar-se per sobre d’uns límits que no eren raonables en relació amb els salaris dels treballadors. Entenem que las cosas de palacio van despacio, que l’administració és un monstre que es mou de vegades de manera molt lenta, però demanem una mica més de celeritat. També és veritat que s’han pres algunes mesures que sí que han estat més valentes, i aquí voldria parlar de la Llei d’Habitatge Estatal del 2023, la Llei pel dret a l’habitatge. Va fer una cosa molt atrevida, que va ser introduir la possibilitat del control de preus del lloguer a les zones que es declaraven com a tensionades, però sempre hi ha un punt que fa que les coses siguin una mica descafeïnades. Per exemple, que va deixar a decisió de les comunitats autònomes si aquesta possibilitat s’hi podia aplicar o no. Crees una llei que és en certa mesura ambiciosa i innovadora pel que fa a propostes per solucionar el problema de l’habitatge, però després deixes en mans de les comunitats autònomes que aquesta llei es pugui aplicar o no. Un altre exemple de forat d’aquesta llei són els lloguers de temporada. Es va fer una regulació dels preus de l’habitatge de lloguer i es va deixar fora, accidentalment o no, els habitatges de lloguer de temporada. Què està passant? Que s’està produint una fuga massiva, i ho estem veient a Catalunya i sobretot a la ciutat de Barcelona, i contractes que abans eren lloguer habitual passen a lloguer de temporada, precisament per eludir aquest control de preus.
A la llum de les dades que tenim ara mateix a la mà, hem de jutjar les polítiques públiques com clarament insuficients
Les autonomies no apliquen la Llei per dret a l’habitatge a les zones tensionades?
No totes. En general, les autonomies que estan governades pel PP es neguen a aplicar als seus municipis aquestes zones tensionades. Per tant, els seus ciutadans no tenen accés a una llei que en principi és d’àmbit estatal.
Les autonomies governades pel PP es neguen a aplicar a les zones tensionades dels seus municipis la Llei del dret a l’habitatge
En el tretzè congrés de Comissions Obreres es van acordar solucions polítiques basades en la intervenció pública del mercat immobiliari. Quines mesures s’haurien d’aplicar?
Construir s’ha de construir, sí, segurament, però ha d’anar acompanyat d’una bateria de mesures que complementin i que ens ajudin a fer que la situació actual no es torni a repetir. Cal realitzar una reforma fiscal. Hi ha molts temes que s’haurien de tocar; per exemple, els privilegis de les socimis, que ara mateix estan tributant el 0% per les seves inversions immobiliàries. Això és una llei que es va fer per atreure el capital estranger, però que a dia d’avui no té sentit; ja no el tenia llavors, però ara encara en té menys, perquè el que fa és escalfar més els preus. Pel que fa als pisos buits s’han d’idear incentius perquè les persones que en tinguin els puguin treure al mercat de lloguer. Com es fa això? Programes de rehabilitació, si és que aquest pis necessita rehabilitació, sistemes per acompanyar les persones legalment, assessories a les que es decideixin a treure pisos al mercat de lloguer… Que es detecta que hi ha pisos buits que no hi ha cap raó perquè ho estiguin?, doncs aquí sí que entraria un sistema de penalitzacions fiscals a les persones físiques o jurídiques que els mantenen buits. Els pisos turístics, d’altra banda, haurien d’estar absolutament limitats en les zones tensionades. L’Ajuntament de Barcelona ha fixat l’any 2028 per eliminar completament els pisos turístics de la ciutat i, a més, aquesta és una mesura que ha estat recolzada pel Tribunal Constitucional. I els pisos turístics que existeixen han de pagar l’IVA. Això és una activitat econòmica. Per molt que no tinguis treballadors contractats, és una activitat econòmica. Ara mateix no estan pagant l’IVA. També s’ha de reformar la llei de l’IRPF. Quan treus un pis a lloguer, tens una reducció sobre el valor brut econòmic que obtens. Què passa? Que la base d’aquesta reducció és un 50%. Com a poc, t’estàs deduint un 50% de tot el que guanyes amb els lloguers. Si obtens 10.000 euros bruts, només hauràs de tributar per 5.000. Si estàs llogant a una família monoparental, si estàs llogant a una persona jove, encara et pots desgravar més. El que diem és que això ha de ser molt més progressiu. Una persona que té un habitatge al mercat de lloguer a un preu exorbitant no té perquè tenir cap reducció d’aquest guany a l’hora de fer la declaració de la renda.
Aquí només ens hem preocupat del problema de l’habitatge quan la gent se’ns ha quedat al carrer
Els desnonaments quina importància tenen en aquesta problemàtica? En parlem molt els mitjans, però ¿té molt pes en el conjunt de les necessitats globals d’habitatge social?
El que passa amb els desnonaments és que estem funcionant amb dues moratòries, tant en el cas de lloguer com en el cas de compravenda, de dues lleis que es van fer per evitar els desnonaments. En el cas d’habitatge en propietat, crec que va ser el 2013, i en el cas de l’habitatge del lloguer va ser el 2020, arran de la pandèmia de la Covid. Són dues lleis per evitar els desnonaments en els casos d’extrema vulnerabilitat. Què està passant? Primer, la prohibició de desnonar a una família, a una llar que no pot fer front al pagament del lloguer, no ha de limitar-se només als pobres de solemnitat, a les persones que estan en una situació de vulnerabilitat greu. Segon, no podem funcionar amb moratòries de lleis que s’han creat per donar resposta a una situació d’excepcionalitat. La realitat és tossuda i el que ens mostra el pas del temps és que aquestes situacions es continuen produint més enllà del moment de màxima emergència que es va identificar quan es va fer la llei. El que calen són lleis estables amb uns criteris definits que no permetin que es desallotgi les llars que no poden fer front al pagament del lloguer o de l’habitatge sense proporcionar una alternativa real perquè hi puguin viure el temps que sigui necessari. En els anys de la crisi econòmica ens vam acostumar, malauradament, a veure cada dia als mitjans de comunicació i a la televisió imatges de llars desnonades, famílies que perdien la seva llar i, a més, conservaven el deute perquè no hi havia la dació en pagament i quedaven endeutades de per vida. No és que ara no s’estigui produint això; el que passa és que els desnonaments de llars que viuen de lloguer són ara molt més invisibles, perquè moltes vegades no arriba a produir-se cap escenificació. Moltes vegades és gent que potser porta molts anys vivint en un pis i que no pot fer front a les pujades del lloguer i ha d’acabar marxant. O que no li renoven el contracte. L’ha desnonat algú? No. Però són desnonaments invisibles. Si jo et pujo el lloguer fins a un punt que no el pots pagar, t’estic fent fora de la casa.
“L’accés a l’habitatge sempre ha estat un problema de classe” | Pol Rius
Demaneu que es garanteixi que el preu de l’habitatge sigui accessible als treballadors i treballadores amb els seus salaris. Avui per avui sona quasi a utòpic.
Potser és utòpic, però en tot cas és una utopia necessària o irrenunciable. Si els treballadors i treballadores no poden accedir a l’habitatge amb els seus salaris, amb el fruit dels seus treballs, la societat es trenca. No hi ha sortida. Demanem que el sistema que s’ha creat per establir aquest topall dels preus a les zones tensionades, que és una forquilla de preus que es basa en funció dels preus de mercat de la zona dels anys anteriors, ha de tenir en compte, sí o sí, els salaris de la gent treballadora, sigui quin sigui el sistema per fixar aquesta forquilla de preus. Perquè si no, el que està passant és que hem fixat els preus en base al preu de mercat en un moment en què estava completament pels núvols. L’habitatge continua sense ser accessible per la gent que compta únicament i exclusivament amb el seu salari per mantenir-se.
Com s’aconsegueix aquesta utopia possible? Com s’hi arriba?
Les solucions a curt termini són la regulació, el control dels preus del lloguer, s’ha de modificar aquest sistema d’establiment de preus i s’ha d’incloure, d’alguna manera, el salari mitjà de la població en aquell lloc. A més, per a definir les zones tensionades és injust atendre només a la mitjana d’ingressos de les llars. Les llars que es veuen molt perjudicades són o les unipersonals o les llars amb fills però que són monoparentals i es veuen en desigualtat de condicions respecte del que és la mitjana, que és la llar de doble ingrés. S’està calculant un preu de mercat en base al que poden pagar les llars de doble ingrés, no aquelles on només hi entra un salari. D’altra banda, per aconseguir aquesta utopia necessitem augmentar el parc d’habitatge públic. Tenim moltes experiències en què fixar-nos. Quan el parc d’habitatge públic augmenta, no només beneficia les persones que poden optar o que opten finalment a ocupar un d’aquests pisos, sinó que es reflecteix en una baixada del preu de l’habitatge lliure. Per què? Perquè quan la possibilitat d’accedir a aquest pis és real, els propietaris que en tenen un lliure tampoc no poden pujar molt el preu. La disponibilitat d’habitatge públic de lloguer a preu assequible arrossega a la baixa el preu de l’habitatge lliure i també és una manera de fer fora o d’espantar els inversors immobiliaris i els fons voltors que el que volen és treure un profit econòmic fora de límits. Si tu ja saps que no podràs pujar gaire la renda del lloguer, ja no et resulta rentable fer aquesta inversió. Hi ha una altra mesura que va desenvolupar Comissions Obreres a nivell confederal, i l’hem adoptat i adaptat una mica al cas català, que és la creació d’un fons d’inversió d’habitatge assequible. Es tractaria de crear una entitat que recollís inversions tant públiques com privades, no especulatives, incloent petits estalviadors, que poguessin posar aquí els seus estalvis i que es dediqués a la construcció d’un parc d’habitatge públic i assequible.
Hi ha experiències d‘altres països que ens puguin servir de model?
Hi ha el cas de Singapur, on des de fa molts anys estan invertint moltíssim en habitatge protegit i, encara que la vida allà és molt cara, tots els ciutadans de Singapur tenen capacitat d’accés a un pis, que a més és de molt bona qualitat. Hi ha el cas de Viena, que fa més de cent anys que està invertint en un parc públic d’habitatge de lloguer. Diuen que és la ciutat europea de l’habitatge públic. El que tenen en comú aquells que han aconseguit bons resultats en el tema de l’habitatge, siguin països, territoris més petits o ciutats, és que tenen polítiques consistents, clares, concretes, al llarg dels anys, que acaben donant resultats. El que no pot ser és el que ha passat aquí, que només ens hem preocupat del problema de l’habitatge quan la gent se’ns ha quedat al carrer. En cap moment ens hem preguntat com protegir el dret a l’habitatge fins que no hem tingut realment una crisi greu. Només articulem solucions des de l’emergència i així és molt difícil acabar amb problemes que tenen arrels molt profundes i vinculades a interessos econòmics molt potents. Hi ha un altre exemple, que és el d’Amsterdam. Amsterdam ha limitat la compra especulativa d’habitatge. Si compres un habitatge has de poder demostrar que hi viuràs personalment durant els següents quatre anys. Per tant, es pot fer. És una de les coses que nosaltres proposem que es faci aquí. Em consta que hi ha informes de juristes molt solvents que avalen aquest tipus de mesures i consideren que estaria dins del marc constitucional. I és una de les propostes que plantegem.
Només articulem solucions des de l’emergència i així és molt difícil acabar amb problemes que tenen arrels profundes i vinculades a interessos econòmics molt potents
Qualsevol proposta de solució porta temps. Els joves volen pisos ara. Què fem amb aquests joves? Els demanem paciència?
No crec que s’hagi de demanar paciència. A aquests joves els diria que s’organitzin, que lluitin i defensin els seus drets i que pensin que estem en un país amb un envelliment molt accelerat. Els joves són cada vegada una porció més petita de la població. I això, malauradament, fa que les seves necessitats potser no siguin les que més es tenen en compte. La manera de contrarestar això és organitzar-se. Alguns ja ho fan, però com més ho facin, millor.
Diuen que molts joves se’n van cap a l’extrema dreta pel tema de l’habitatge. És així o és una simplificació exagerada?
El viratge dels joves, d’alguns joves, no de tots, cap a l’extrema dreta és un fenomen molt complex. No es pot explicar a partir d’una única causa. És un fenomen internacional. No està passant només aquí. Per tant, dir que és per culpa de l’habitatge no seria del tot acurat. Però sí que no poder accedir a l’habitatge, com a cosa que empitjora no només les condicions de vida actuals sinó també la possibilitat de projectar-te cap el futur, és un problema de pes, a nivell personal i també com a societat. A aquests joves que potser estarien en risc de caure en aquest viratge cap a l’extrema dreta, els diria que desconfiïn automàticament de qualsevol que els vengui solucions fàcils per problemes que, en realitat, són molt difícils de solucionar. I els diria també que, a més de pensar en quin pis volen viure, pensin també en quina societat volen viure i en quin país volen viure i reprenent el tema que parlàvem abans, que s’organitzin i que lluitin pels seus drets.
A Viena i Amsterdam també hi ha joves que voten a l’extrema dreta, malgrat que la qüestió de l’habitatge està resolta millor
Per això no és una cosa que es pugui vincular perfectament i exactament amb el tema de l’habitatge, que sí que és veritat que tot suma. En el nostre cas, el problema d’accés a l’habitatge -que no és una cosa només dels joves, que és molt més ampla- és veritat que no ajuda gens, perquè és un factor d’incertesa sobre la seva vida que genera molt patiment i és molt difícil de assimilar.
Per tirar endavant les propostes que feu calen més recursos i, per tant, una reforma fiscal
Estem molt acostumats a pensar que la política d’habitatge és construir habitatge, però aquesta política també es fa des de moltes altres esferes. I aquí podem parlar d’urbanisme, podem parlar d’economia, podem parlar de fiscalitat. Amb la política fiscal també es fa política d’habitatge. S’han d’eliminar, com dèiem, els avantatges fiscals de les socimis, s’ha de reformular la llei de l’IRPF per condicionar en major mesura la desgravació dels guanys generats amb el lloguer d’habitatges a què s’estableixin lloguers assequibles, els pisos turístics han de pagar l’IVA i s’han de gravar els habitatges que romanen buits sense justificació.
