La terrassa del passeig marítim té els tendals desplegats a les onze del matí i tot i així ningú no s’asseu a fora. A dins, la cambrera porta vuit hores seguides en una cuina on el termòmetre de paret marca trenta-nou. A fora, el mar està a vint-i-vuit graus. És agost del 2026 en qualsevol punt de la costa catalana i tot funciona: les taules s’omplen a les nou del vespre, l’hotel està complet, la caixa tanca per damunt de l’any passat.

El 3 de juny d’aquest any, la línia 1 de Martorell va començar a fabricar en sèrie el Cupra Raval i el Volkswagen ID. Polo. Un torn, 400 treballadors, una mateixa plataforma per als dos models. La direcció de Seat & Cupra parlava de comandes que doblaven les expectatives i el conseller delegat del grup Volkswagen, Oliver Blume, tornava a repetir la fórmula: Espanya, «hub de l’electromobilitat» europea.

El conseller d’Empresa i Treball, Miquel Sàmper, ho va dir a finals d’abril amb la fredor de qui llegeix un informe tècnic: la intel·ligència artificial ja té una afectació important en despatxos i oficines, i l’ocupació se’n pot ressentir. Ho deia la mateixa setmana que l’EPA retornava Catalunya als dos dígits d’atur: un 10,12%. Correlació no és causalitat. Però la coincidència incomoda.

Fa anys que als debats sobre el treball —a Catalunya i arreu— hi ha una paradoxa que costa de pair: mai s’havia parlat tant d’identitat, de discurs, de marcs culturals, i mai s’havia parlat tan poc de classe.