Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els sindicats discuteixen estratègies comunicatives, els partits d’esquerres busquen «connectar emocionalment» amb sectors populars, i tothom sembla d’acord que el problema dels darrers quaranta anys és, en el fons, un problema de relat. Si la classe treballadora vota cada vegada més a l’extrema dreta, diuen, és perquè algú —la dreta, les xarxes, el rancor— els ha explicat malament qui són els seus enemics. Canviem el relat, i canviarà el vot.
És en aquest context que un llibre com La matrix de clase. La teoría social después del giro cultural (Akal), del sociòleg Vivek Chibber, agafa una rellevància que va molt més enllà del debat acadèmic sobre marxisme i postestructuralisme del qual formalment parteix. Chibber posa el dit a la nafra d’una intuïció que molta gent que treballa des del moviment obrer arrossega des de fa temps: potser el problema no és només de relat. Potser, mentre discutim sobre marcs i narratives, hi ha una cosa més bàsica —l’estructura material que organitza qui depèn de qui per menjar— que segueix produint els seus efectes, independentment de com la representem culturalment.
El llibre fa una genealogia d’aquest gir cap a la cultura, i val la pena resseguir-la perquè explica molt del present. Durant els anys seixanta i setanta, davant les preguntes incòmodes que la història plantejava a la teoria marxista clàssica —per què el moviment obrer es va frenar, per què tants treballadors van acceptar Thatcher i Reagan sense rebel·lar-s’hi, per què sectors populars s’han sentit atrets per discursos racistes i xenòfobs en lloc d’unir-se al voltant d’interessos compartits—, una generació de teòrics va concloure que l’error no era només l’optimisme polític de Marx, sinó la pròpia idea que la posició de classe generava interessos materials estables i reconeixibles. Si la manera com els treballadors interpretaven la seva situació depenia tan radicalment de la cultura, la religió, la llengua o la identitat local, per què no admetre que era la cultura, i no l’estructura econòmica, la que determinava com s’organitzava la societat?
Aquesta inferència, diu Chibber, és un salt lògic que no es justifica, i les seves conseqüències pràctiques són enormes. Perquè si l’estructura de classe deixa de tenir capacitat causal pròpia, llavors la fragmentació identitària del moviment popular —cada col·lectiu amb el seu marc, la seva narrativa, la seva lluita específica, sense que res els travessi de manera comuna— deixa de ser un problema a resoldre i es converteix, simplement, en com són les coses. I mentrestant, alguna cosa molt real continua passant per sota: la precarietat s’ha generalitzat, la negociació col·lectiva s’ha erosionat, les empreses s’han desintegrat en cadenes de subcontractació on ningú sap ben bé contra qui reclamar, i la classe que viu d’un salari —sigui repartidor, sigui tècnic informàtic, sigui infermera— comparteix una posició estructural que cap discurs identitari, per molt potent que sigui, no fa desaparèixer.
L’últim capítol del llibre, dedicat a explicar com el capitalisme aguanta, parla directament del nostre moment. Chibber hi descriu com el consentiment relatiu de la postguerra es va anar transformant en resignació durant l’època neoliberal: la gent no donava suport al sistema perquè hi cregués, sinó perquè no veia alternativa, i aquesta resignació es va expressar durant dècades de manera silenciosa —abstenció, desafecció, l’individualisme com a única estratègia de supervivència. El que ha canviat en els darrers anys, segons l’autor, és que aquesta desafecció ha deixat de ser passiva. La gent ja no es limita a desconnectar: busca sortides polítiques actives. I el problema, diu Chibber sense embuts, és que fins ara aquestes sortides han beneficiat sobretot l’extrema dreta.
Aquí hi ha, potser, la lliçó més incòmoda i més útil del llibre per a qui es mou en l’àmbit sindical i del treball. No és que la classe hagi deixat d’existir o d’organitzar el malestar social. És que, davant la mateixa erosió material —pèrdua de seguretat laboral, fragmentació dels centres de treball, desindustrialització que ha dispersat físicament allò que abans la proximitat ajuntava—, hi ha qui ha sabut oferir un relat que canalitza aquest malestar (encara que sigui cap a l’enemic equivocat: l’immigrant, el diferent, el de fora), mentre que l’esquerra sindical i política, instal·lada des de fa temps en el llenguatge de la diversitat de causes i identitats, ha trigat a oferir-ne un que parli des de l’experiència compartida de dependre d’un sou per viure.
Chibber no proposa, ho diu ell mateix, tornar a un relat de classe ingenu, com si n’hi hagués prou amb repetir consignes dels anys setanta. El que demana és més modest i, alhora, més exigent: reconèixer que sota la diversitat de discursos i identitats hi ha una estructura material compartida, i que qualsevol política que aspiri a transformar les condicions de vida de la majoria social ha de partir d’aquest reconeixement, no donar-lo per superat. En un moment en què bona part del debat sobre el treball sembla obsessionat a trobar el marc comunicatiu adequat —com si la batalla es guanyés amb millors eines de màrqueting polític—, La matriz de clase recorda una cosa incòmoda: de vegades, el problema no és com expliquem les coses, sinó que hem deixat de mirar les coses que calia explicar.
