Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’any 2003, la sociòloga Devah Pager va publicar l’article The Mark of a Criminal Record a l’American Journal of Sociology on exposava dues realitats incòmodes tant del mercat de treball com de la societat nord-americana en general. La metodologia emprada era simple: que parelles de joves ficticis de Milwaukee es presentessin a les mateixes ofertes laborals de la ciutat. Els participants compartien característiques (edat, físic, nivell educatiu, etc.), a excepció del color de la pell (blanc o negre) i de si en el seu CV hi constaven o no antecedents penals per delictes relacionats amb la tinença d’estupefaents. Els resultats van ser devastadors: entre els joves sense antecedent, les sol·licituds de feina dels blancs van rebre un 34% de respostes, en front del 14% de les dels negres. I encara més: entre els negres que sí tenien antecedent penals, la taxa de resposta va ser d’un pírric 5%. A l’hora de trobar feina, el color de la pell representa un obstacle fins i tot major que tenir antecedents penals.
L’experiment de Page va adquirir molta notorietat i per això, gairebé vint anys més tard, tres economistes de la universitat de Berkeley l’han replicat a nivell federal enviant 83.000 sol·licituds de feina fictícies a més d’un centenar de les empreses més grans del país. Els resultats rebel·len el mateix biaix: les sol·licituds de persones amb noms d’ascendència afroamericana reben 2,1 punts percentuals menys de respostes que les que tenen noms d’origen caucàsic.
Aquests estudis no només són rellevants perquè capturen el comportament real de l’empresariat —en comptes d’únicament les seves opinions expressades en una enquesta—, sinó sobre tot perquè demostren que la discriminació no és sols una qüestió de percepció social o simplement de comportament individual, sinó un fenomen estructural tangible i fàcilment quantificable —al menys en el terreny econòmic i laboral.
L’existència d’aquest i d’altres biaixos per raó de gènere, de procedència, de renda, d’educació o de zona de residència, per exemple, revela que tot mercat laboral —també el nostre— constitueix un espai sòlidament assentat sobre una dissímils distribució dels atributs (sexe, ètnia, edat, etc.), les condicions (gènere, formació, tenir persones depenents, etc.) i els recursos (ingressos familiars, herències, xarxes de contactes, etc.) que tenim tots i totes. Aquesta distribució no solament determina ex-ante qui està millor situat per entrar al mercat laboral (per exemple, els blancs més que els negres o qui no te antecedents abans que qui sí que en té) i en quines condicions ex post desenvolupa les seves tasques (la tipologia de contracte, el nivell retributiu, la jornada laboral, etc.). A més, també contribueix a fixar la nostra situació dins l’estructura socioeconòmica i productiva general del país (expressat, per exemple, en el quintil de la distribució de la renda en el que ens situem o en la classe social a la cual pertanyem).
Dit d’una manera més sintètica: els nostres atributs, condicions i recursos determinen tres situacions o fets fonamentals al llarg de les nostres vides. Primer: quan, on i en quin tipus de mercat laboral entrem —si és que entrem alguna vegada en algun, és clar. Segon: les condicions en que efectivament produïm i ens relacionem un cop som dins —i durant quant temps hi som, de quantes vegades hi entrem o en sortim, etc. I tercer: la situació que en conseqüència acabem ocupant dins l’estructura econòmica i de classes general.
Podria una Renda Bàsica Universal o RBU —un assignació monetària atorgada al conjunt de la població, deslligada de tota condició o requisit d’accés— jugar algun paper rellevant en democratitzar aquestes tres situacions? Podria eliminar, o al menys atenuar, les relacions de desigualtat, poder i dominació que nodreixen els mercats laborals i per extensió les societats de mercat actuals? Seria certament il·lús pensar que es pot oferir una resposta unívoca a aquests interrogants. Per tant, em cenyiré a senyalar només tres dels possibles efectes democratitzadors que podria tenir una RBU en l’activitat productiva i la vida socioeconòmica en general.
En primer lloc, i tal com suggereixen els estudis de Devah Pager, les possibilitats d’entrar als mercats laborals —tant els dels EE.UU com els nostres— estan supeditades a una multitud entrecreuada de factors. Alguns depenen de l’atzar (el sexe o el color de la pell, les capacitats cognitives i físiques, el país, el barri o la família en que es neixi, etc.). D’altres de l’esforç individual (la tenacitat, la constància, la persistència, etc.). I d’altres de decisions polítiques (les lleis i les regulacions en matèria laboral, les polítiques educatives, etc.). La interrelació entre aquests tres factors estableix la nostra situació d’entrada als mercats laborals. És a dir, defineix ex ante la major o menor capacitat que individualment tenim a l’hora de decidir en quin mercat laboral volem entrar, si és que efectivament necessitem o volem entrar en algun.
En aquest sentit, una RBU universal, incondicional i suficient podria reforçar les capacitats d’agència i mobilització política de la població que es veu avocada a acudir als mercats laborals per subsistir, i en particular dels col·lectius i classes que més pateixen les relacions de poder i dominació estructurals a l’hora d’entrar-hi. La RBU podria actuar com una “caixa de resistència” per a que no només la població treballadora, sinó també les seves organitzacions sindicals i les forces polítiques poguessin exercir pressió per aconseguir anivellar el pes que tenen l’atzar, l’esforç individual i les decisions polítiques en determinar les capacitats amb que cadascú compta a l’hora d’entrar a l’espai productiu. En altres paraules: en un mercat laboral ideal més o menys democràtic, el fet de ser blanc o negre, ser una persona més o menys tenaç o haver estudiat en una escola amb recursos o en barracons per falta d’inversió pública no hauria de suposar una diferència substancial en les capacitats que tenen els treballadors i treballadores per vendre la seva força de treball, ni molt menys erosionar les capacitats dels col·lectius socials més vulnerables (dones, mares solteres, immigrants, joves, etc.) a l’hora de fer-ho.
En segon lloc, amb les característiques aquí esmentades i acompanyada d’un conjunt de polítiques socials el suficientment nodrit i robust, una RBU podria contribuir també a erosionar ex post les relacions de dominació que es donen a dins de l’espai productiu i que regeixen el dia a dia de les relacions laborals i productives. D’això no en parla la recerca de Pager, però aquestes relacions de dominació particulars són el fruit últim de les condicions productives, retributives i laborals que en major o menor mesura es veu obligat a acceptar tothom qui necessita vendre la seva força de treball per viure. Aquestes condicions inclouen les que explícita i formalment recullen els contractes de treball que firmem (salari, horari, tasques, etc.), però també i sobre tot les que realment experimenta qui degut als seus atributs, condicions i recursos particulars es veu sotmès o sotmesa a un tracte més desigual i a relacions de subordinació o dominació en el dia a dia del seu lloc de treball. La individualitat i la incondicionalitat de la RBU podrien incrementar sensiblement el poder de negociació d’aquestes persones que es troben en situacions de major vulnerabilitat laboral capacitant-les, per exemple, a fer reclamacions sobre les condicions dels seu lloc de treball particular o a exercir accions de pressió dins la seva empresa.
Se’m podria argumentar que tant el sentit últim com la probabilitat d’èxit de la lluita per la millora de les condicions de treball i de la defensa dels interessos de la classe treballadora només cobren sentit quan adquireixen la seva dimensió col·lectiva. Hi estic d’acord. Però l’organització i la mobilització política no apareixen del no-res. Requereixen primer que individualment disposem de les possibilitats (temps, capacitat de reflexió, interès, etc.) i de les capacitats (recursos materials, educatius, culturals, etc.) per a poder-nos-hi implicar i participar. Els biaixos de classe, gènere o edat també operen desgraciada i inevitablement tant a l’entrada com a dins dels mateixos espais crítics, dels moviments socials i de les organitzacions sindicals i d’esquerres en general. Com dèiem, la individualitat i la incondicionalitat de la RBU podrien contribuir a reduir les nefastes conseqüències que tenen aquests biaixos per a la vida de moltes dones, mares soles, minories ètniques, immigrants o gent jove possibilitant, permetent o fomentant (en d’altres paraules: democratitzant) l’exercici del seu compromís social, de les seves militàncies polítiques i de la seva participació cívica, política i comunitària.
En darrer lloc, la RBU podria també contribuir a democratitzar la vida socioeconòmica en general anivellant l’actual estructura socioeconòmica i de classes del país. Hi ho podria fer en dos sentis diferents, tot i que íntimament interrelacionats. Primer, de manera directa a través del seu model de finançament. Amb un model realment progressiu basat en la taxació dels salaris, una RBU de quantia suficient podria resultar en una distribució de la renda més equitativa. Si s’incloguessin a més els rendiments del capital i els beneficis empresarials en la base impositiva, tindria també la capacitat d’anivellar la distribució funcional de la renda —és a dir, la proporció que en una economia determinada tenen les rendes salarials, les empresarials i les financeres. A l’incrementar el pes de les primeres (mitjançant l’efecte fiscal pre-distributiu del finançament de la RBU, així com l’efecte redistributiu de transferències monetàries netes per una part majoritària de la població), la contribució del capital i dels beneficis en la comptabilitat nacional necessàriament hauria de reduir-se. Una RBU podria així contribuir a democratitzar l’estructura socioeconòmica i de classes del país en una segona manera més indirecta: la combinació dels efectes pre-distributius i redistributius de la RBU no només afavoriria un major pes del treball en la renda nacional, sinó que —justament degut a això— podria fomentar la influència de les classes populars i treballadores així com de les seves organitzacions de representació sociopolítica a l’hora de determinar l’agenda política i laboral del país.
Dit d’una altra manera: la RBU no només contribuiria a erosionar les relacions de dominació que es donen a l’entrada dels mercats de treball i que condicionen les nostres capacitats per fer-ho en funció dels nostres atributs, condicions i recursos. Tampoc es limitaria únicament a erosionar les relacions de dominació específiques que es donen dins el lloc de treball i que moltes vegades van més enllà de les condicions que es formalitzen contractualment. Si la RBU acabés afavorint l’aportació del treball a la renda nacional i, en conseqüència, la influència sociopolítica de les classes populars i treballadores, aquestes tindrien majors capacitats de disputar els seus interessos i eventualment acabar imposant les seves demandes —incloent, per descomptat, les relatives a qui i com s’entra, en quins mercats de treball es fa, i quines condicions reals i fàctiques regeixen l’activitat i les relacions que dins seu s’experimenten.
