Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
USOC compleix enguany 60 anys: quines raons expliquen que el sindicat hagi pogut sobreviure des de finals de la dictadura a avui dia?
Estem molt contents i orgullosos d’arribar a aquest aniversari. Crec que la clau és una suma de factors. Des dels seus inicis, la USOC ha apostat per un sindicalisme independent, amb autonomia política i centrat exclusivament en la defensa dels treballadors i les treballadores.
També hem estat un sindicat democràtic, plural, de proximitat i coherent amb els nostres principis. Tot això ens ha permès resistir durant sis dècades. Si hagués de resumir-ho en una paraula, diria precisament aquesta, resistència. Resistència i, alhora, capacitat de créixer i adaptar-nos als canvis.
Quines diries que han estat les principals aportacions històriques de la USOC al món laboral català?
Nosaltres sempre hem defensat un sindicalisme de classe, democràtic i independent. Aquesta independència política és un tret molt característic nostre. Hem intentat construir el sindicat de baix cap a dalt, deixant espai perquè siguin els delegats i les delegades, i en definitiva els treballadors i les treballadores, qui marquin les prioritats.
La USOC ha estat un sindicat arrelat al país i al territori. Sempre hem treballat des d’una perspectiva catalana i amb la voluntat de donar resposta a les necessitats concretes dels centres de treball i dels sectors productius del nostre entorn.
I si haguessis de destacar algunes victòries concretes?
N’hi ha diverses. Una de les més importants és la reducció de jornada. Molt abans que aquest debat tornés a ocupar l’agenda política i mediàtica, nosaltres ja el plantejàvem en la negociació col·lectiva. Fa trenta o quaranta anys que defensem aquesta reivindicació.
També destacaria la formació dels delegats i delegades sindicals. Sempre hem considerat que la representació dels treballadors requereix preparació i coneixement. Per això hem invertit molts esforços en aquest àmbit.
I una tercera qüestió és la igualtat de gènere. Durant anys hem introduït mesures de conciliació i igualtat en convenis col·lectius, especialment en convenis d’empresa, quan encara no eren temes centrals en el debat públic.
Recordo, per exemple, el cas dels establiments Viena, on es van negociar mesures de conciliació i espais relacionats amb l’atenció als fills dels treballadors. Avui poden semblar qüestions assumides, però en aquell moment gairebé ningú les plantejava. Aquestes conquestes es van anar incorporant progressivament gràcies a la negociació col·lectiva.
USOC és avui el tercer sindicat de Catalunya a nivell d’afiliats. Quins són els principals reptes de futur que creus caldrà afrontar?
El primer és consolidar aquesta posició. Mantenir-nos com a tercer sindicat implica conservar i ampliar la nostra base afiliativa, que actualment supera els 25.000 afiliats i afiliades, i mantenir també el nostre nivell de representativitat.
Però no es tracta només de conservar. També volem créixer. Som un sindicat de proximitat i volem arribar a més persones, a més sectors i a més territoris. Estem presents a tot Catalunya, però encara hi ha espais on podem ampliar la nostra implantació.
El repte és continuar sent útils als treballadors i treballadores en un mercat laboral que canvia constantment.
Molts sociòlegs, psicòlegs i fins i tot filòsofs expliquen que vivim en una societat cada vegada més individualista, marcada per la idea que cadascú s’ha d’espavilar pel seu compte. Com erosiona aquest fet el teixit col·lectiu?
És cert que vivim en una societat cada vegada més individualitzada. Però precisament per això el sindicalisme continua sent necessari.
Nosaltres sempre diem una cosa molt senzilla. Quan estem organitzats, negociem: quan estem sols, obeïm. Aquesta és la diferència fonamental.
Per molta individualització que existeixi, la realitat és que els treballadors continuen necessitant eines col·lectives per defensar els seus drets. Organitzar-se és una qüestió de supervivència laboral. Les empreses negocien col·lectivament els seus interessos. Els treballadors també han de poder fer-ho.
Què li diries a un jove que treballa com a autònom, en remot, sense una relació laboral tradicional i que no percep la utilitat dels sindicats?
Li diria que molts dels drets dels quals avui gaudeix són fruit de lluites col·lectives. No han aparegut espontàniament ni han estat concessions gratuïtes.
Per això és tan important la pedagogia. Hem d’explicar a la gent jove d’on venen aquests drets i per què és necessari defensar-los. També hem d’adaptar els nostres missatges a noves realitats laborals.
És veritat que s’acosten temps complexos per al sindicalisme. Els centres de treball han canviat, les formes de contractació han canviat i les trajectòries professionals són molt més fragmentades. Però el principi continua sent el mateix. Una persona sola té molt poca capacitat de negociació. Un col·lectiu organitzat té força.
Les victòries laborals han estat sempre col·lectives. I els drets que avui semblen normals també ho van ser.
Un dels grans debats actuals és el de la intel·ligència artificial. Tens la sensació que els treballadors estan participant d’aquesta conversa?
No prou. I això és un problema.
Ja estem veient expedients de regulació d’ocupació en què les empreses invoquen la intel·ligència artificial o l’automatització com a part de les causes que justifiquen determinades mesures.
Des de la nostra perspectiva, el sindicalisme ha de ser present en aquest debat. No podem limitar-nos a rebre les decisions quan ja estan preses.
Si els representants dels treballadors participessin des del principi en les discussions sobre com s’introdueixen aquestes tecnologies en els processos productius, probablement els resultats serien diferents.
Quines regulacions consideres necessàries en aquest camp?
Per nosaltres és fonamental garantir el control humà sobre els algoritmes que afecten les condicions laborals.
No podem acceptar que determinades decisions siguin preses per sistemes automatitzats sense transparència ni supervisió. Els treballadors han de saber com funcionen aquests mecanismes i han de tenir representació en els espais on es decideix la seva aplicació.
Massa sovint les normes arriben de dalt cap a baix. Nosaltres defensem el contrari. El debat ha de començar a la base, als centres de treball, i després traslladar-se als àmbits legislatius.
Però sense oposar-se frontalment a la innovació tecnològica.
No. En absolut.
Nosaltres no estem en contra de la digitalització ni de la intel·ligència artificial. El que defensem és que aquestes eines han de servir per millorar la vida de les persones.
La tecnologia hauria de contribuir a reduir feines repetitives, augmentar la seguretat o millorar les condicions laborals. El problema apareix quan s’utilitza exclusivament com una eina per reduir plantilles o per incrementar el control sobre els treballadors.
El nostre lema de l’últim Primer de Maig era precisament “humanitzar el treball”. Aquesta idea resumeix molt bé la nostra posició. Les empreses no poden veure els treballadors únicament com un recurs productiu. Són persones amb drets, necessitats i projectes de vida.
La digitalització ha d’estar al servei de les persones, no a l’inrevés.
La qüestió de l’habitatge s’ha convertit en un dels grans problemes socials del país, especialment per a la classe treballadora. Si tinguessis una vareta mágica, quines mesures impulsaries que avui no s’estan aplicant?
L’habitatge és un dret, però avui s’ha convertit massa sovint en un actiu especulatiu. Aquesta és una de les qüestions que cal revertir.
Ara bé, com a sindicat, nosaltres posem l’accent sobretot en els salaris. Necessitem salaris més alts per poder viure amb dignitat.
És evident que es poden adoptar mesures reguladores sobre els preus de l’habitatge, i moltes són necessàries. Però si els salaris no permeten accedir a una vida digna, el problema continuarà existint.
La nostra prioritat és evitar la pèrdua de poder adquisitiu de la classe treballadora. Necessitem salaris que permetin cobrir les necessitats bàsiques, i entre aquestes necessitats hi ha l’habitatge.
Quan una persona treballa i, malgrat això, no pot accedir a un habitatge digne, tenim un problema estructural que requereix resposta.
Per acabar, quina és la teva mirada sobre el futur?
La meva mirada és optimista perquè continuo pensant que el sindicalisme és una eina útil.
El futur passa per continuar lluitant pels drets laborals, arribar a més treballadors i treballadores i adaptar-nos als canvis socials i tecnològics que ja tenim al davant.
Volem créixer, ampliar la nostra presència i continuar sent un sindicat plural, democràtic i proper. Però, sobretot, volem continuar sent útils.
Aquesta és la qüestió essencial. Que qualsevol treballador o treballadora que necessiti suport, orientació o defensa dels seus drets pugui trobar en el sindicat una eina eficaç.
