Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els números ho confirmen. Entre gener i juliol van arribar a Catalunya gairebé dotze milions de turistes internacionals, rècord absolut. Només al juliol s’hi van deixar 3.707 milions d’euros, un 13% més que l’any anterior. Catalunya es queda amb el 18,9% de tota la despesa turística estrangera de l’Estat, per davant de Canàries i d’Andalusia.
El mateix trimestre, el Servei Meteorològic de Catalunya certificava l’estiu més càlid des que hi ha registres. Més del 80% del territori amb anomalies superiors als 3 °C sobre el període 1991-2020; 4 °C al Pirineu occidental i a la plana de Vic. Les vint sèries històriques del país amb més de setanta-cinc anys de dades han batut totes el seu propi màxim.
Al gener, CCOO de Catalunya i la FeSMC d’UGT van signar amb ConfeCat el nou conveni interprovincial d’hostaleria i turisme: quatre anys de vigència, pujades del 4% el 2025, el 2026 i el 2027, i del 3% el 2028, sense clàusula de revisió. Catorze dies d’indemnització per any treballat en finalitzar el contracte. I una reducció de jornada que deixa el màxim anual en 1.783 hores, una de les xifres més baixes del sector a l’Estat.
CCOO ho va resumir així: un bon acord amb elements que cal reforçar. Els elements són els de sempre. Temporalitat encadenada, fixos discontinus amb crides que s’estiren o s’escurcen segons l’ocupació, jornades que comencen abans de fitxar i acaben després, categories infravalorades on la feina real ja no hi cap. La UGT insisteix en la mateixa direcció des de la seva federació de serveis: sense control efectiu del temps de treball, qualsevol pujada de taules es dilueix en hores que no es paguen. Des de la USOC, amb menys presència negociadora, la crítica apunta al mateix punt per una altra banda: un conveni que millora el paper no canvia per si sol el que passa en una cuina de quaranta metres quadrats en ple agost.
Ningú no negocia encara el termòmetre. El conveni fixa hores, taules i indemnitzacions, però el risc tèrmic entra al centre de treball per la porta de la prevenció, que en un sector amb aquesta rotació és la més difícil de vigilar. Les cuines sense extracció suficient. Les cambres que obren i tanquen cent vegades al dia. Els pisos de neteja a plantes altes on el passadís no està climatitzat. El personal de terrassa al migdia amb el tendal desplegat i l’asfalt tornant la calor de baix cap amunt. Un cos a trenta-nou graus durant vuit hores no rendeix igual, i on no rendeix igual s’estreny.
I després hi ha l’aigua. La sequera va deixar de ser una emergència puntual per convertir-se en una dada de planificació: menys aportacions als embassaments, més pressió sobre els aqüífers, un sòl que perd humitat abans i la recupera més tard. El juliol, prop de la meitat de les estacions de la XEMA van acumular menys d’un mil·límetre de pluja en tot el mes. Un model que suma visitants cada any suma també piscines, dutxes, bugaderia industrial, reg de jardins de resort. Res d’això no es tanca a mitja temporada sense que algú pagui la factura.
Què passa quan la restricció arriba al juliol i no a l’abril? Qui decideix si es tanca una planta hotelera o si es retalla el consum agrícola de la comarca? I qui assumeix el cost laboral d’aquesta decisió?
La mateixa restricció no pesa igual sobre tothom. El consum mitjà a Catalunya ronda els 117 litres per habitant i dia; a Barcelona, el consum domèstic va baixar el 2024 fins als 96,7 litres. Un informe de l’empresa pública Barcelona Regional xifra la despesa hotelera entre 147 litres per plaça i dia en un establiment d’una estrella i 545 en un de cinc. I les dotacions que fixa la Generalitat segons l’escenari de sequera es mouen entre els 250 litres per habitant i dia en alerta i els 230 en excepcionalitat, per a tots els usos: personal, comercial, industrial i lúdic.
La despesa mitjana diària del turista estranger a Catalunya va ser de 241 euros al juliol, i la partida més gruixuda va ser l’allotjament: 923 milions aquell mes. Una habitació de cinc estrelles no consumeix el mateix que un llit d’alberg, ni deixa el mateix a la caixa. La crisi hídrica hereta aquesta escala: el litre que es retalla en una aixeta domèstica i el litre que rega un jardí de resort no valen el mateix en un compte de resultats. I la cambrera que neteja aquella piscina viu al municipi on l’aixeta baixa, no a la planta on l’aigua continua pujant.
I després va arribar setembre. Les dades de l’atur registrat publicades deixen Catalunya amb 329.468 persones aturades, 14.594 més que al juliol: un 4,63% en trenta dies. L’augment es concentra als serveis, que sumen 9.331 aturats en un mes. Per demarcacions, la que més puja és Girona, un 5,85%. L’atur juvenil creix un 8,52%. A escala estatal la pujada és de 44.419 persones, la més alta en un mes d’agost des del 2019, tot i que el Ministeri en vincula una part al procés de regularització extraordinària de persones migrades.
La UGT de Catalunya sembla que ho té clar: “la finalització de l’estiu estacional ens porta més atur”. La valoració de la UGT en boca del seu secretari de política sindical Òscar Riu sosté que el model basat en mà d’obra intensiva, temporalitat i precarietat —el que pateixen sobretot les persones migrades i els joves— està arribant al seu esgotament.
Els sindicats han començat a formular aquestes preguntes en un llenguatge que fins fa poc era aliè a la negociació col·lectiva del sector: transició justa. L’expressió sona a carbó, a indústria pesant, a les taules de l’automoció. Però un sector que sosté una part decisiva del PIB català i ocupa centenars de milers de persones a la franja més precària del mercat de treball és el candidat perfecte al que es podria anomenar una “reconversió sense pla”. Temporades que s’estiren cap al maig i cap a l’octubre, un agost que es torna inhòspit, destinacions d’interior que guanyen el que perd el litoral, plantilles que s’ajusten a un calendari nou que ningú no ha negociat.
Aquí hi ha la trampa del rècord, perquè mentre la xifra puja, la despesa turística creix a doble dígit i els salaris del sector continuen a la cua del mercat laboral català. És a dir, que el conveni conté la temporalitat, però no l’elimina. I és que un bon any turístic (segons la patronal) — i una mala dècada tèrmica poden ser la mateixa cosa vista des de dos punts de vista. La diferència és qui en paga la factura.
La cambrera del passeig marítim sortirà del torn a les onze de la nit, amb el carrer encara a trenta graus. A la seva nòmina d’aquest mes hi ha un 4% més que l’any passat. Al balanç del Meteocat hi ha vint sèries centenàries trencades. Mentre les dues xifres es negociïn en taules diferents, la temperatura la continuarà pagant ella.
