Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’Informe Fènix té una virtut: obliga a mirar més enllà de les grans xifres del PIB. Catalunya pot créixer econòmicament i, alhora, empitjorar l’accés a l’habitatge, tensionar serveis públics i mantenir salaris baixos. L’informe encerta quan alerta que un model basat en sectors de poc valor afegit i baixos salaris és socialment i fiscalment insostenible. Però s’equivoca en els col·lectius als que assenyala: mira massa cap a la immigració i les classes mitjanes i massa poc cap al poder rendista i les dinàmiques econòmiques que pressionen salaris i condicions de vida.
L’informe defineix com a “sectors altament subvencionats” aquells en què els salaris són tan baixos que no generen prou impostos i cotitzacions per sostenir els serveis públics associats. La intuïció és potent: si una empresa només és viable pagant sous que no permeten viure dignament ni contribuir al finançament col·lectiu, el problema no és només laboral, sinó també econòmic i democràtic.
Ara bé, la conclusió no pot ser que sobren treballadors de “baixa productivitat”. La conclusió ha de ser que sobren models empresarials que necessiten treballadors pobres per ser rendibles.
Aquí hi ha una de les confusions de fons de l’informe: tendeix a convertir una jerarquia salarial en una jerarquia de valor social. Però la discussió sobre la productivitat no pot quedar atrapada en una comptabilitat que confon valor monetari amb valor social. El mercat no mesura el valor de les feines de forma neutral. Una facultat o un hospital poden quedar paralitzats per una vaga de neteja. Això mostra fins a quin punt moltes feines mal remunerades són imprescindibles perquè funcionin activitats que després apareixen com “d’alt valor afegit”.
El problema no és que aquestes feines valguin poc, sinó que estan mal remunerades perquè sovint les fan persones amb menys poder de negociació – dones, persones migrades, joves, persones amb credencials educatives no reconegudes o treballadores subcontractades-.
El problema del turisme massiu
L’informe també encerta quan assenyala el problema del turisme massiu. Les dades que recull mostren salaris baixos, pressió sobre l’habitatge i dependència d’un model basat en preus baixos i elevada estacionalitat. Catalunya no pot continuar subordinant barris, litoral i espais naturals, recursos energètics i treball a un model turístic basat en preus baixos per l’excés d’oferta que privatitza beneficis, recaient una part d’aquests en mans de consumidors de fora del país, mentre socialitza els costos que recauen sobre el sistema català del benestar.
Però també aquí cal afinar el diagnòstic. El problema no són les persones que treballen en un bar, un restaurant o un comerç, ni l’activitat turística en abstracte. El problema és el monocultiu turístic, la dependència de la temporada, els fons immobiliaris, les plataformes, les grans cadenes i una competència basada, massa sovint, en abaixar costos laborals.
També en aquest punt de l’anàlisi, és important no equivocar l’adversari. El teixit empresarial català està format majoritàriament per pimes, autònoms i empreses arrelades al territori. Cal distingir entre economia productiva i economia rendista. No és el mateix una pime arrelada al territori que contribueix al sistema comú i també pateix lloguers abusius, energia cara o comissions elevades; que grans plataformes, oligopolis o fons que capturen rendes sense crear valor equivalent.
De fet, sovint les pimes són presoneres i no beneficiàries del model de baixos salaris. Viuen atrapades entre costos que no controlen i una demanda interna afeblida perquè una part creixent dels ingressos de la població es destina a l’habitatge. Això genera un cercle viciós: salaris baixos debiliten el consum; el consum feble estreteix marges; i els marges estrets dificulten apujar salaris i invertir.
Canvi de paradigma laboral
Per tot el que hem dit és tan important el canvi de paradigma recent en les polítiques laborals del Ministeri de Treball. Durant anys se’ns va dir que apujar salaris i reduir temporalitat destruiria ocupació. Però la reforma laboral i la pujada del salari mínim s’han produït mentre creixia l’ocupació i es reduïa la precarietat. La lliçó és clara: la precarietat no era una fatalitat econòmica, sinó una decisió política i regulatòria.
Això no vol dir ignorar les dificultats reals del teixit econòmic català. Hem de parlar de la millora de la productivitat i l’increment de salaris; però també hem de parlar de lloguers comercials, costos energètics, concentració de la distribució, poder de les plataformes, accés al crèdit i contractació pública. No es pot exigir un model basat en la millora de la productivitat i els sous i ignorar que una part creixent dels marges és absorbida per rendes improductives.
També cal discutir el tractament que l’informe fa de la immigració. L’Informe Fènix vincula immigració i baixa productivitat, no només confonent nivell de productivitat amb nivell salarial, sinó també ignorant que moltes de les persones migrades treballen per sota de la seva qualificació no per manca de formació, sinó perquè el sistema no reconeix els seus títols, perquè pateixen discriminació o perquè necessiten ingressos immediats.
Quan una metgessa o una enginyera acaben atrapades en feines precàries, el problema no és la seva productivitat, sinó el malbaratament institucional de talent. La resposta ha de ser regularització, drets laborals, homologació àgil de títols, formació pont, català com a eina d’inclusió i inspecció contra l’explotació.
Contradicció fiscal
Finalment, l’informe entra en contradicció quan, després de denunciar els efectes dels salaris baixos sobre la sostenibilitat de l’Estat del benestar, proposa alleujar la fiscalitat sobre rendes altes i patrimoni i compensar-ho amb copagaments o més fiscalitat indirecta. Si el problema és que una part de l’economia contribueix poc perquè paga salaris baixos, la solució no pot ser afeblir els mecanismes redistributius i traslladar encara més pes fiscal a les classes treballadores i mitjanes.
De fet, els copagaments i els impostos indirectes pesen proporcionalment més sobre qui viu del treball que sobre qui acumula patrimoni o rendes passives. I, al mateix temps, alleujar la fiscalitat sobre grans patrimonis o rendes altes pot incentivar encara més activitats rendistes i especulatives en lloc de reforçar la inversió productiva.
La resposta hauria d’anar en la direcció contrària: menys pressió sobre el treball i sobre les empreses que reinverteixen, innoven i creen ocupació estable; i més pressió sobre les rendes improductives, l’especulació immobiliària, els oligopolis i les activitats amb fortes externalitats socials i ambientals. Si volem una economia amb salaris més alts i més productivitat, també necessitem una fiscalitat que premiï l’economia productiva i penalitzi l’extractiva.
L’Informe Fènix vol parlar de productivitat. Fem-ho. Però preguntem-nos productivitat per a què i per a qui. Volem una productivitat que permeti viure millor: salaris dignes, marges empresarials estables, serveis públics forts, habitatge assequible, innovació, transició ecològica i una economia menys dependent de la precarietat.
Catalunya només podrà deixar enrere aquest model si identifica bé el conflicte. El problema no són els treballadors ni les empreses arrelades al territori, sinó una economia rendista que captura els marges a través de l’habitatge car, els oligopolis, les plataformes, la subcontractació i el turisme massiu. La resposta passa per una aliança entre treballadors, pimes, cooperatives i economia productiva per construir un model amb prosperitat compartida.
