Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En els darrers anys, la recuperació de la política industrial és, de fet, una tendència global. Els Estats Units impulsen l’Inflation Reduction Act, la Xina continua reforçant la seva capacitat manufacturera i la Unió Europea, especialment després dels informes Draghi i Letta, ha assumit que competitivitat, energia i indústria formen part d’una mateixa equació.
Benvingut, doncs, el nou Pla Nacional per a la Indústria (PNI 2026-2030), especialment perquè situa la transició energètica i la descarbonització com el seu primer eix estratègic. El diagnòstic és compartit: cal reduir l’empremta de carboni de la indústria mitjançant l’electrificació dels processos i, quan no sigui possible, amb combustibles alternatius de baixes emissions.
El diagnòstic és encertat. El problema és el com. El Pla parla de disposar d’energia a preus competitius, reduir la dependència exterior i coordinar-se amb el PNIEC i el futur PINECCAT. També identifica la descarbonització com una oportunitat de negoci, d’innovació i de creixement econòmic. Tot això és positiu. Però la pregunta continua essent la mateixa: com s’aconseguirà?
El paper ho aguanta tot, però les empreses necessiten certeses. Quan hi ha massa interrogants sobre la disponibilitat futura d’energia, les decisions d’inversió es posposen o es desplacen cap a altres territoris amb més seguretat energètica. Si no està clar el futur energètic de Catalunya, per què invertir-hi?
Entre les principals incerteses destaquen:
- La xarxa elèctrica. L’elevada saturació dels nodes de distribució evidencia dificultats per connectar nous projectes i fins i tot per electrificar empreses existents. A això s’hi afegeix el retard en el desplegament de les energies renovables, que obliga a confiar en interconnexions encara insuficients i debilita els objectius d’autonomia energètica.
- L’emmagatzematge. Tot i els nombrosos projectes presentats, encara manca una regulació clara sobre el seu paper en el mercat elèctric, la remuneració dels serveis que presta i el calendari real de desplegament. La tecnologia avança molt més ràpid que la normativa.
- La demanda futura. Les previsions haurien d’incorporar amb més precisió els nous grans consumidors d’electricitat: centres de dades, intel·ligència artificial, dessaladores, producció d’hidrogen, captura de CO₂, nous sistemes de tractament de residus o combustibles sintètics. Sense estimacions sòlides de demanda i capacitat d’emmagatzematge resulta difícil garantir un subministrament estable 24 hores al dia, els 365 dies de l’any, imprescindible per a qualsevol activitat industrial.
- La mobilitat descarbonitzada. La indústria i moltes institucions estan avançant en els seus plans de descarbonització, però continuen trobant una xarxa insuficient de carregadors d’alta potència, especialment per al transport pesant, així com una manca de certesa regulatòria sobre tarifes i sobre el paper que han de jugar tecnologies com l’hidrogen.
- Les infraestructures. També persisteixen dubtes sobre la capacitat real de les xarxes de transport i distribució per absorbir el creixement previst de la demanda. Les limitacions de les interconnexions, els terminis d’execució de les noves línies i la incertesa sobre la potència efectivament disponible projecten una ombra de dubte que la indústria observa amb preocupació.
- L’impacte que la transició energètica i la descarbonització tindrà en l’organització del treball. Aquest si que és el gran desconegut en els escenaris de futur. Els canvis que s’estan produint de manera accelerada condicionaran, estructuralment, els models d’organització de la feina, la dimensió de les empreses, la seva localització en molts casos, el paper dels comitès d’empresa en la gestió, etc.
En resum, estem davant d’un nou ecosistema industrial que requerirà consens, recursos, decisió, però també imaginació i aposta per nous riscos, i el nou PNI és una bona notícia perquè recupera la planificació industrial i genera un marc de consens. Però el seu èxit dependrà menys dels objectius que de la capacitat d’executar-los.
Sense una estratègia integrada d’energia, indústria i territori, Catalunya corre el risc de perdre part de les inversions que vol i necessita atraure. Avui, la disponibilitat d’una energia suficient, competitiva i segura és un factor decisiu per a la localització de noves activitats industrials i empreses innovadores. Benvingut, doncs, el PNI; ara cal concretar el seu primer gran repte: el com de la política energètica.
