U no és ningú

Repensar el sindicalisme és mantenir la consciència que ens necessitem tots i totes juntes i organitzats davant la injustícia, l'opressió i l’explotació

Joan Carles Gallego
 
 
assembela san medir de CCOO

Assemblea a San Medir de CCOO

L’11 de juliol de 1976, fa 40 anys, a l’església de Sant Medir a Barcelona es reuneix, de forma clandestina, l’Assemblea de CCOO. Convocada a Madrid el mes de juny, a la Ciudad de los Muchachos, el Govern va prohibir-ne la celebració. Els sindicats no érem legals. Tot i que el mes d’abril s’havia autoritzat la celebració del Congrés d’una altra organització sindical, l’autoritat “competent” va considerar il·legal l’assemblea de CCOO, on 2.000 delegats i delegades triats en empreses, sectors i territoris anaven a debatre la possibilitat de constituir-se en sindicat de classe, democràtic, unitari i independent. Aquell 1976 el règim, encara viu, introduïa tot tipus de dificultats a la consolidació de CCOO i afavoria la dispersió sindical en un esforç per evitar la unitat sindical. El moviment obrer organitzat en comissions obreres, era un moviment sociopolític, de masses i reivindicatiu que, al mateix temps que organitzava la lluita per la millora de les condicions de treball i de vida, reivindicava les llibertats democràtiques i l’amnistia política, per això els conflictes col·lectius, les protestes i les vagues havien estat el principal element de soscavament de la dictadura. Molts dels militants de CCOO van ser detinguts, torturats i empresonats després de passar pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP).

Feia poc més de mig any que havia mort el dictador, després d’un llarg i patètic procés d’intubació per mantenir-lo artificialment viu. Era com si la dictadura fos conscient que amb la mort del dictador el règim implosionaria, creuat de múltiples contradiccions generades per processos de mobilització creixents, protagonitzades en bona part pel moviment obrer que representaven les CCOO, però també pel món de la cultura, pel moviment estudiantil, pels moviments veïnals. Per això aquell 1976 les manifestacions de l’1 de maig també es van prohibir i els dies previs es van produir un mínim de 1.000 detencions (segons The Times) per “presumpció delictiva”. Les classes dominants, en mig d’una crisi econòmica, estaven cada cop més aïllades, la manca d’homologació democràtica del país els dificultava l’accés a marcs internacionals que els ajudessin a superar la crisi. Cada cop més sectors veien inaguantable que qualsevol conflicte social es convertís en conflicte d’ordre públic i en conflicte polític. Aquell 1976, les mobilitzacions obreres i socials van anar creixent, vagues, manifestacions, tancaments, es succeïen i generaven un clima d’ingovernabilitat i aïllament del règim. Allò que es volia “atado y bien atado” es va demostrar que no ho estava tant i va començar-se un procés d’obertura del règim, amb tímides apertures, reconeixement de drets de reunió, d’associació.

El 24 d’abril de 1977, el sindicat CCOO es legalitza i a finals de juny celebra el seu primer congrés. Prèviament, el gener i febrer del 1976 grans manifestacions a grans ciutats de l’estat van reclamar amb força la reivindicació arrelada socialment d’amnistia política,  es van legalitzar els partits polítics, inclòs el PCE, va haver-hi la matança dels advocats d’Atocha el gener del 1977 i milers i milers de lluites, vagues, mobilitzacions en les quals van participar milions d’homes i dones a tot l’estat per exigir drets i llibertats. Però tot i legalitzar els sindicats aquella primavera del 1977, la plenitud de drets sindicals no ha acabat de reconèixer-se i assolir-se en aquest país. L’encausament de 300 sindicalistes per exercir el dret de vaga, l’exclusió de drets sindicals a les empreses de menys de sis treballadors, el nul reconeixement, en molts àmbits, dels espais de concertació i diàleg social preceptiu, etc. evidencien que la llibertat sindical segueix sent qüestionada pels poders reals d’aquest país. Fora bo que algú dels interpretadors interessats de la historia de la transició, expliqui perquè el sindicalisme fou la darrera peça que s’encaixa en l’entramat democràtic. Podria a ajudar a entendre perquè quan apunten vents de regressió en drets i llibertats bona part de les contrareformes legals limiten el camp d’acció del sindicalisme democràtic i representatiu.   

Han passat molts anys d’aquell 1976, però hem de mantenir viva la memòria i reivindicar-la. Qui perd els orígens perd la identitat, però també que qui perd la memòria perd el futur i la seva pròpia raó de ser. No per instal·lar-nos on érem, sinó per repensar com avançar en una revolució democràtica que ens permeti sortir de l’enorme desigualtat i precarietat que la despossessió neoliberal ha imposat. Els poders econòmics imposen la lògica de l’individualisme en les relacions laborals i de la mercantilització en les relacions socials, per això neguen el treball com a fet polític i democràtic, subjecte d’un conflicte que construeix drets i tuteles col·lectives. Quan se’ns proposa un escenari d’ocupació degradada i vides vulnerables, hem de repensar com de nou el sindicalisme conquereix el treball realment humà. Enfront a l’estàs sol, treballes sol, negocies sol, hem de seguir oposant-hi aquest “u no és ningú” (de l’obra pictòrica i poètica d’Antoni Tàpies i Joan Brossa), que és la raó de ser del sindicalisme. Un sindicalisme constructor de drets i garant de tuteles. Una organització autònoma, “de” treballadors, no “per als” treballadors i treballadores; independent, dels poders econòmics i polítics; de classe, que superi l’aïllament i la insolidaritat del corporativisme; reivindicativa i sociopolítica, que disputi el repartiment de la riquesa que el treball crea en millorar les condicions de treball i les de vida. Avui recordar l’assemblea de 1976 no és enyorar, és reivindicar l’acció solidària, la proposta igualitària i l’organització unitària. Repensar el sindicalisme és mantenir la consciència que ens necessitem tots i totes juntes i organitzats davant la injustícia, l’opressió i l’explotació. I, a partir d’ací, organitzar-nos més i millor, proposar nous drets de treball i de vida, establir estratègies de pressió, massiva, unitària, i establir marcs de negociació i concertació on concretar les mesures i accions que ens facin avançar.

Joan Carles Gallego
Sobre Joan Carles Gallego

És execretari general de CCOO de Catalunya Contacte: Página web | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*