Dimarts passat 7 de setembre, l’Institut Nacional d’Estadística (INE) va publicar el seu informe trimestral sobre execucions hipotecàries. Les xifres mostren un panorama descoratjador per a milers de persones. Si comparem el segon trimestre de 2021 amb el de l’any anterior, les execucions hipotecàries sobre habitatges habituals han sofert un augment del 253,2%. La xifra de noves execucions registrades, mostra com s’han triplicat arribant a les 3.243, l’augment més gran des de finals de 2016.
Si sumem els dos trimestres de 2021 sobre els quals tenim informació, estaríem parlant d’un total de 6.450 noves execucions hipotecàries sobre habitatge habitual. La corba ascendent va començar en el tercer trimestre de 2020, en plena crisi sanitària i amb el sector de la societat hipotecada en total indefensió.
Les Comunitats Autònomes més afectades són Andalusia, amb un total de 1.349. Li segueix el País Valencià amb 1.191 i Catalunya, amb 1.175.
Cal destacar que aquesta nova crisi encara arrossega els efectes de l’anterior, així com els derivats de la bombolla immobiliària i l’estafa hipotecària prèvia a l’any 2008. El 45,9% de les execucions iniciades en el segon trimestre, corresponen a habitatges comprats en el període d’entre 2005 i 2008, en ple boom dels preus. Una dura seqüela, que malgrat la recessió actual, ve provocada per la falta de solucions per part dels diferents Governs, més preocupats a salvar al sistema financer que a les persones que estan perdent les seves llars. Només un 7,5% es correspon amb préstecs constituïts en els últims cinc anys (de 2015 a 2019).
No oblidem que la llei hipotecària espanyola és totalment anòmala en el marc europeu, la més injusta i la que s’aplica de la manera més feroç malgrat les constants recomanacions i sentències en contra per part del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
Malgrat el passat més recent, que es fusiona amb l’actualitat més atroç, la resposta del Govern de coalició ha estat inoperativa i insuficient. Encara que no deixa ser paradoxal, que aquest creixement actual, que va començar a notar-se en l’últim trimestre de l’any passat, afecti molt més els habitatges habituals que a una altra mena de propietats o propietaris, que per primera vegada en anys descendeixen un 53% respecte al mateix període de 2019.
El març de 2020, després d’iniciar-se l’estat d’alarma que ens va tenir recloses a casa per tres mesos, el Govern va aprovar el Reial decret llei 11/2020, de 31 de març, pel qual s’adopten mesures urgents complementàries en l’àmbit social i econòmic per a fer front a la COVID-19 ( BOE). I Reial decret llei 8/2020, de 17 de març, de mesures urgents extraordinàries per a fer front a l’impacte econòmic i social de la COVID-19 (BOE), que contemplava una moratòria hipotecària per tres mesos. Això sí, la bateria burocràtica per a demostrar vulnerabilitat, la feien pràcticament inaccessible a pesar que es tractava d’un simple ajornament del pagament.
El Reial decret llei 8/2020 no proposava una moratòria generalitzada per a tota mena de préstecs, sinó que únicament se centrava el deute hipotecari per a l’adquisició de l’habitatge habitual dels qui pateixen dificultats ‘extraordinàries’ per a atendre el seu pagament, estenent la mesura tant a titulars com a fiadors o avaladors.
El confinament va implicar que quedessin paralitzats centenars de procediments en els registres de la propietat i jutjats, però no va evitar que el volum d’execucions creixés per primera vegada des de 2014, superant les registrades en el mateix període d’abans de la pandèmia. Malgrat la deterioració de les economies de les llars, els bancs van optar més per la via del refinançament i els microcrèdits, gestant de nou un sobreendeutament que a la llarga acabaria sent inassumible, com estan demostrant les dades. Una resposta bancària, avalada pel mateix Govern que va promoure l’obertura de préstecs avalats per l’ICO.
Si el Decret 8/2020, era insuficient i deixava a molta gent sense possibilitats, una vegada acabat el període pel qual es va aprovar, quan l’escut social es va ampliar en el temps a la fi de setembre de l’any passat, la poca protecció que hi havia a les hipoteques va caure per complet. Des de llavors, passat un any, no hi ha ajudes ni escut, sol augment de noves execucions i dels desnonaments derivats d’elles.
En paraules de l’antic ministre Ábalos, no era necessari ampliar o millorar aquesta moratòria hipotecària perquè ja existia una altra. Es referia a la llei 1/2013, creada per a suspendre els llançaments sobre habitatges habituals de col·lectius especialment vulnerables. Una llei que desvirtualitza totalment el que proposava la PAH en la seva ILP Hipotecària i que el Govern de coalició va prorrogar i va ampliar alguns requisits per a poder acollir-se, el març de 2020 poc abans de l’entrada de la COVID-19 en les nostres vides.
Un tema enrevessat, que tractaré en major profunditat en una pròxima anàlisi. Però perquè s’entengui el despropòsit, no es pot empènyer a les famílies a una moratòria a la qual no pots acollir-te, amb sort, fins que no tens acumulats de 12 a 15 impagaments. En aquests moments la situació ja és insostenible, el banc activa l’execució hipotecària i per molta moratòria que s’aconsegueixi, no deixa de ser això, una moratòria. O cosa que és el mateix un pegat que allarga el sofriment i la incertesa a l’espera d’una resolució que ara com ara no existeix i només té un final: la pèrdua de la teva casa que amb tant d’esforç vas comprar.
