Instal·lats en l’atur crònic, la precarietat i empobriment

Cal exigir, reclamar, pressionar als Governs i als Pressupostos que concretin i comprometin polítiques i mesures per impulsar l’activitat econòmica i la creació d’ocupació de qualitat,

Joan Carles Gallego
 
 

El mes de gener deixa un panorama decebedor i preocupant: elevat atur de llarga i molt llarga durada, clar deteriorament del mercat de treball i empobriment de les famílies. Parlar de consolidació de la recuperació i baixada de l’atur ens deixa tranquils, però no pot amagar una realitat social preocupant. No fer res i deixar fluir les coses al ritme dels “mercats” i a les seves invisibles lleis, no fa més que deteriorar la situació social (pobresa, precarietat, desigualtat) i qüestionar la mateixa recuperació econòmica.

El registre de persones en recerca d’ocupació del mes de gener ha baixat. Però tot i la reducció de l’atur iniciem el 2017 amb 171.000 persones desocupades més que el 2008. La xifra de persones registrades com aturades a les oficines del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) és de 453.923 persones (558.500 segons dades de l’Enquesta de Població Activa, EPA). Quasi un 15% de persones en situació d’atur, una xifra preocupant.

La reducció interanual de persones aturades no arriba als menors de 25 anys, que han crescut i a Catalunya avui són ja 29.534 joves que cerquen feina sense èxit. La reducció interanual de l’atur es produeix tant en dones com en homes, però amb una intensitat ben diferent, ja que la proporció d’homes a l’atur es redueix en major proporció que les dones, el que fa que les dones representin el 54,5% del total de persones aturades. Es perpetua així la feminització de la desocupació, ja que les dones pateixen l’atur en major intensitat que els homes. Corren el risc de ser les principals víctimes dels efectes de la crisi, amb menors oportunitats de retorn al mercat de treball que els homes i amb una profunda bretxa de gènere en salaris i categories professionals, que evidència la realitat de discriminació i desigualtat de gènere existent en el treball.  

La lleu recuperació de l’ocupació es dóna en sectors d’escàs valor afegit i en llocs de treball precaris i inestables. Del total de contractes registrats a Catalunya el mes de gener el 85,8% són de caràcter temporal i s’evidencia que la reducció de l’atur no es tradueix en ocupació, i molt menys en contractació estable si tenim en compte l’elevat percentatge de nova contractació temporal. A la precarització del mercat de treball s’hi afegeix la perpetuació de l’atur de llarga durada, quasi el 50% dels que busquen feina fa més d’un any que es troben en aquesta situació. Una situació que a més es veu agreujada per la feble cobertura de protecció social (prestació d’atur o subsidi).

Encariment del cost de la vida

En aquest context, a més, assistim a un perillós encariment del cost de la vida, que provoca major empobriment. El 2016 tanca amb una inflació de l’1’9 % (1’6 % a l’estat), però aquest mes de gener hem assistit a l’increment dels preus de l’energia, amb una clara incidència en les llars amb menors ingressos. Els preus injustificats de l’electricitat, a partir d’una regulació que possibilita pujades en moments puntuals de gran consum, com l’actual, incideix negativament en la indústria i afecta l’ocupació però a més empobreix encara més a la ciutadania i incrementa la pobresa energètica. Puja l’energia, però també els aliments, els lloguers, …

És possible impulsar un nou model productiu basat en ocupació de qualitat, estable i amb garanties, en sectors que aportin valor afegit, innovadors i competitius. No podem acceptar el patró de creixement inestable i vulnerable que s’està generant i que deixa precarietat i incerteses. I necessitem més i millors polítiques d’igualtat lligades a polítiques actives d’ocupació pensades per a les dones, per reduir la gran bretxa que existeix. Necessitem d’un pla de xoc contra l’atur especialment per a l’atur de llarga i molt llarga durada i un pla basat en la formació i la qualificació que garanteixi la inserció laboral dels joves. Necessitem ja una reforma fiscal integral per garantir que la riquesa creada es redistribueix de forma justa i contribueixi al benestar de tota la societat.

La derogació de la Reforma Laboral ha d’afavorir l’estabilitat i combatre la precarietat laboral. Reforçar la negociació col·lectiva on també puguem abordar el creixement salarial que incorpori els guanys que té l’economia. Garantir l’augment de les rendes personals disponibles és clau per sortir de la crisi i reactivar el consum i la demanda interna. L’increment del salari mínim interprofessional ha de superar la insuficient pujada que ha fet el govern, les pensions han de recuperar el poder adquisitiu perdut i els Pressupostos de la Generalitat han de començar a dotar una Renda Garantida de Ciutadania per garantir que ningú estigui per sota d’uns ingressos mínims. És de justícia social i d’utilitat econòmica.

En aquest escenari cal exigir, reclamar, pressionar als Governs i als Pressupostos que concretin i comprometin polítiques i mesures per impulsar l’activitat econòmica, la creació d’ocupació de qualitat, la intervenció i regulació de preus de productes i serveis bàsics i la protecció social i la igualtat d’oportunitats.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*