Els beneficis empresarials han crescut setze vegades més que els salaris. Aquesta és una dada facilitada pel Banc d’Espanya que ha recordat Ricard Bellera, secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya en la presentació aquest matí de l’informe Un creixement econòmic desequilibrat. Amb aquest treball, el sindicat vol alertar de «les greus conseqüències que pot haver-hi», segons Bellera.
En aquest informe es recull que «l’economia catalana va créixer l’any 2017 per quart any consecutiu, amb una taxa del 3,4%, que superar la mitjana espanyola i de l’eurozona». També diu que «l’aportació al creixement per part dels salaris ha caigut els darrers deu anys en cinc punts, el que comporta menys redistribució i més desigualtat». Així, destaca Bellera, «es genera més riquesa amb menys personal, que treballen menys hores i amb pitjors salaris que fa deu anys».
Gina Argemir, responsable d’Economia i Seguretat Social del sindicat, ha explicat que l’increment de beneficis ve donat principalment «per polítiques de competitivitat, basat en els costos baixos i no en el valor afegit». Argemir ha afirmat que l’actual model econòmic està més basat en els beneficis ràpids amb inversions poc sostingudes. Des de CCOO han admès que una responsabilitat important d’aquesta dinàmica són els fons d’inversió que «normalment els rèdits no es queden al país, o estan en mans de les entitats financeres a la recerca d’una rendibilitat ràpida i alta», segons Argemir, que ha afegit que aquesta «és una lògica depredadora». Sense els fons d’inversió «i sense aquest plantejament tant curtterminista es podria arribar molt més lluny».
Els salaris perden pes en el PIB
Una de les dades que es recullen en aquest informe és el descens de l’aportació de les rendes salarials al Producte Interior Brut (PIB). Així, mentre el 2009, suposaven el 50,7% del PIB, el 2017 van caure fins al 45,9%. Argemir ha afirmat que la no recuperació salarial i la seva pèrdua d’incidència en la renda nacional «suposa uns ingressos públics menors, ja que són els salaris el que sustenten l’estat del benestar». Uns sous més baixos acostumen a tenir com a conseqüència l’augment de l’endeutament de les famílies, «cosa que provoca una caiguda del consum intern i, per tant, també de la producció».
L’increment dels beneficis empresarials tampoc s’ha vist en l’ocupació. Quan el 2008 va esclatar la crisi, a Catalunya hi havia 3.608.700 persones amb feina. Al moment àlgid de la recessió econòmica, el 2013, n’hi havia 2.933.200, és a dir 675.500 menys. Ara n’hi ha 310.000 més que el 2013 però encara 305.400 menys que fa deu anys. Però a això cal afegir que el nombre d’hores també segueix sent molt menor perquè ha augmentat molt la temporalitat de la contractació i la parcialitat de la jornada. A Espanya, un de cada tres contractes laborals que es fan és de menys d’una setmana.
Per completar el panorama, les estadístiques mostren com actualment hi ha treballant 635.320 persones menys menors de 40 anys que una dècada enrere. Bellera ha destacat que «el problema és que aquestes persones són les que han de pagar les pensions del futur». I ha insistit que «es treballen un 15% d’hores menys». Argemir ha assenyalat que «els números desmenteixen la màxima liberal que primer cal crear riquesa i després repartir-la. Veiem que s’ha creat riquesa i no s’ha repartit». Ha conclòs dient que «és la desigualtat el que crea la crisi, i a més desigualtats, més curt és el cicle econòmic». Per tot plegat, Bellera i Argemir han reblat el clau pronosticant que «quan arribi la pròxima crisi –cosa que amb el capitalisme passa– estarem pitjor preparats, amb menys ocupació i menys salaris».
