Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El 19 de febrer del 2026, el president Salvador Illa va escenificar a la seu del Consell Català de l’Empresa la signatura del Pacte Nacional per a la Indústria 2026-2030. Al seu costat, els presidents de Foment del Treball i PIMEC, i els secretaris generals de CCOO i UGT. Cinc signatures. Cinc mil milions d’euros d’horitzó pressupostari, cent noranta actuacions.
La UGT ho va assenyalar explícitament en el seu comunicat de signatura: l’increment de la dotació fins als 5.000 milions va ser possible gràcies a l’acord pressupostari assolit entre el Govern d’Illa i ERC. El Govern el va presentar com «el PNI més participatiu possible». L’eslògan no era gratuït: el procés havia durat gairebé un any, havia passat dues vegades per la Comissió d’Empresa i Treball del Parlament, i havia implicat cinc grups de treball amb 225 participants de 38 entitats.
L’acord, formalitzat a Palau el 20 de maig del 2026, va incloure el redoble del compromís amb el PNI com una de les seves clàusules. La relació entre les dues negociacions —la del Pacte industrial i la dels pressupostos— no era accidental. Illa necessitava un pressupost per a l’exercici del 2026 i ERC va condicionar el seu suport a concrecions en matèria industrial, entre d’altres.
La lògica que ho organitza tot
Cal situar el context: Catalunya és una de les economies industrials més importants del sud d’Europa. La indústria representa al voltant del 20% del PIB, genera ocupació més estable i millor remunerada que la mitjana, i actua com a vector d’innovació per a la resta del teixit productiu. Alhora, el país enfronta la confluència de dues transicions simultànies —la digital i l’energètica— en un moment de reconfiguració geopolítica dels mercats globals i de pressió creixent sobre les cadenes de subministrament. En aquest escenari, un pacte industrial és una necessitat real. La pregunta és qui porta el pes d’aquest pacte i qui recull els beneficis.
El Pacte s’estructura al voltant de tres missions: productivitat, descarbonització i resiliència. Cap d’aquestes paraules és neutra. Productivitat és aquí sinònim de competitivitat empresarial, és a dir, de la capacitat de les empreses catalanes de competir en mercats globals. Descarbonització apareix sistemàticament modulada per la clàusula «sense perdre competitivitat», i resiliència remet a la cadena de subministrament i als sectors estratègics, no a la resiliència dels treballadors davant dels processos de reestructuració. Aquesta tríada defineix una jerarquia implícita que recorre la proposta: les condicions de treball hi compareixen, però com a variable dependent de l’atractiu empresarial, no com a finalitat en si mateixa.
Un tercer pacte, en el marc Draghi
Tècnicament, el PNI 2026-2030 és el tercer de la sèrie, després dels períodes 2017-2020 i 2022-2025. El darrer va mobilitzar uns 3.200 milions d’euros, superant els 2.800 inicialment previstos, en part gràcies als fons europeus. El nou Pacte arriba en un moment de redefinició global de la política industrial. El marc conceptual que l’orienta és explícit: les tres missions —productivitat, descarbonització i resiliència— reprodueixen les prioritats de l’informe Draghi sobre competitivitat europea, presentat a finals del 2024. La Unió Europea ha girat cap a una política industrial activa, amb l’Industrial Deals, el Green Deal i els programes de sobirania tecnològica; el PNI català es llegeix, en part, com un intent de posicionar Catalunya en el repartiment d’aquests recursos i de les cadenes de valor que s’estan reconfigurant.
El que diu el document sobre salaris diu molt del document
Hi ha una dada enterrada als grups de treball que mereix atenció: el salari mitjà industrial a Catalunya se situa al voltant dels 34.000 euros anuals, per sobre de la mitjana de l’economia (29.000 euros). Però el document immediatament afegeix que existeix un diferencial respecte als països de l’entorn. És a dir: el problema no és que els salaris industrials catalans siguin baixos en termes absoluts, sinó que no arriben als nivells alemanys o neerlandesos. Aquesta manera problemàtica d’emmarcar la qüestió salarial desplaça la urgència, ja que la millora dels salaris no es presenta com un dret dels treballadors, sinó com un instrument per atraure talent i tancar la bretxa de productivitat amb Europa.
La proposta d’establir un salari mínim de referència a Catalunya —que apareix als grups de treball com una demanda sindical— queda formulada en condicional i sense concreció. La vinculació entre millora salarial i millora de productivitat, en canvi, sí que es detalla amb molta més precisió. El missatge implícit és, doncs, força evident: primer la productivitat, després els salaris.
La transició que ningú vol pagar
El Pla reconeix que la xarxa elèctrica representa una limitació estructural, que la tramitació administrativa bloqueja projectes de descarbonització, i que sectors com la química o les indústries intensives en energia —els anomenats hard-to-abate— necessiten un reconeixement estratègic que fins ara no han tingut. Res d’això és menor, però, alhora hi ha una absència notable: la dimensió laboral de la transició energètica apareix de manera gairebé residual.
La transició verda no és un procés neutre des del punt de vista de l’ocupació: la descarbonització de sectors intensius en energia implica reconversió de processos productius, tancament de línies, necessitat massiva de requalificació i, en alguns casos, destrucció neta de llocs de treball en determinats perfils. Els grups de treball mencionen el principi de «transició justa» —que ningú quedi enrere, que els territoris i col·lectius no carreguin de manera desigual amb el cost de la transformació— però és una menció protocol·lària. L’arquitectura concreta del Pacte no tradueix aquest principi en mecanismes de protecció laboral vinculants.
El document proposa que les empreses elaborin «plans de transició coparticipats» entre representants dels treballadors i direcció, condicionant la percepció d’ajuts públics a la seva presentació. És una mesura interessant, potencialment significativa. Però queda formulada com una proposta dels grups de treball, no com un compromís ferm del Pacte.
El paper dels sindicats: una aposta per la concertació
Els sindicats han signat el Pacte, i aquesta signatura té un valor polític real, ja que legitima el document, li dona el pes del consens social i vincula les organitzacions sindicals al procés de seguiment. La participació sindical en els cinc grups de treball ha deixat una empremta visible en les conclusions de novembre del 2025: la demanda d’un salari mínim de referència a Catalunya, la proposta de plans de transició empresarial coparticipats condicionant la percepció d’ajuts públics, o la reivindicació que els treballadors tinguin presència a les associacions de polígons industrials. Són línies que no haurien aparegut sense pressió sindical.
Ara bé, quan la qualitat de l’ocupació és un subproducte de la competitivitat, les condicions laborals es milloren quan millora el marge empresarial. Aquest és un perill estructural, ja que quan la millora laboral és la finalitat, la competitivitat és un mitjà que es pot regular i condicionar. El Pacte, en la seva formulació actual, tendeix cap al primer model. Tot i que la concertació social és — ara i sempre —, l’instrument per desplaçar-lo, progressivament, cap al segon.
El que queda fora del marc
Si bé és cert que hi ha qüestions que el Pacte no pot abordar perquè excedeixen les competències de la Generalitat —el Corredor Mediterrani, la política d’R+D estatal, el finançament dels serveis de rodalies —n’hi ha d’altres que sí que podria abordar i que queden sistemàticament fora del marc.
L’economia social i cooperativa és l’exemple més evident. Els grups de treball reconeixen explícitament que el cooperativisme i l’economia social estan infrarepresentats al Pacte, que haurien de tenir un pes molt més gran en el disseny de les polítiques industrials. El diagnòstic és correcte, i el fet que aparegui en les conclusions dels grups és un indicador de pressió real. Però en el document de presentació de febrer, l’economia social continua sent un element residual d’un model industrial que pensa fonamentalment en termes d’empresa mercantil privada.
De la mateixa manera, la qüestió de la propietat i el control de les empreses —qui decideix on es produeix, com es produeix i com es distribueix el valor generat— és absent. El Pacte parla de «participació estratègica pública» en empreses tractores, però com a instrument de política industrial, no com a qüestió de model econòmic.
Una aposta real, amb límits reals
Cinc mil milions d’euros d’horitzó pressupostari, 190 actuacions, una arquitectura de seguiment amb el Parlament amb la participació sindical i d’organitzacions socials indiquen estem davant d’un instrument de política industrial seriós, que respon a necessitats reals i que millora el marc existent. La tradició de concertació industrial catalana —que arrenca als anys noranta i ha anat generant successius pactes— té una lògica acumulativa que val la pena preservar.
El PNI 2026-2030 és un marc ampli, amb tensions internes obertes: entre competitivitat i condicions de treball, entre transició energètica i protecció dels llocs de treball afectats, entre un document de consens i les prioritats concretes que s’acabaran finançant. Cap d’aquestes tensions es resoldrà al moment de la signatura. Es resoldrà —o no— en les negociacions que vindran.
