Subsidis per a pobres, ciutadania lliure o suplicant?

A Catalunya la renda per a pobres actual es diu Renda Garantida de Ciutadania (RGC) i va ser aprovada el 12 de juliol de 2017 pel Parlament de Catalunya, i substituïa un altre subsidi per a pobres que rebia un altre nom

Daniel Raventós
 
 
Alcaldesses i alcaldes amb Diosdado Toledano a l'inici d'un acte sobre la RGC foto: Tomeu Ferrer

Alcaldesses i alcaldes amb Diosdado Toledano a l’inici d’un acte sobre la RGC foto: Tomeu Ferrer

Opinió publicada a la revista Sin Permiso

La major part de la població de Catalunya, com qualsevol altra zona de la UE, ha patit les conseqüències no ja de la “crisi econòmica”, sinó de les polítiques econòmiques que els diferents governs d’Europa han posat en funcionament des de fa gairebé 10 anys . Polítiques que van ser conegudes, amb més o menys fortuna, com “polítiques d’austeritat”. Austeritat és una paraula que intenta ser objectiva i al marge del conflicte social: una ximpleria no de les més petites per intentar camuflar una variant de la lluita de classes des de dalt.

Recordem algunes dades ineludibles per entendre d’on venim. El 2010 hi havia, com ara, un govern del PSOE. Aquest govern va accedir, genoll en terra, a les exigències que imposava la gran banca europea i els organismes polítics de la UE al servei de les finances:

La reducció en un 5% dels salaris dels funcionaris públics; la congelació de les pensions; l’eliminació del règim transitori per a la jubilació parcial; eliminar el xec per nadó de 2.500 euros; el control de les dosis dels medicaments en la sanitat pública; l’eliminació de la retroactivitat en el cobrament de les prestacions de la llei de dependència; la retallada en 600 milions d’euros de l’ajuda als països en desenvolupament; la reducció en 6.000 milions de la inversió pública en infraestructures; i, per acabar en algun lloc, una retallada de 1.500 milions en la despesa pública de les administracions autonòmiques i municipals. Qui va imposar aquestes mesures va ser el govern espanyol que és qui pot fer-ho en un Estat de les característiques constitucionals centralitzades de l’espanyol.

Fins al desembre de 2010, el President de la Generalitat va ser el socialista José Montilla que va acatar de forma submisa totes aquestes mesures. Poc després, des de finals de desembre de 2010 fins a gener de 2016 el President va ser Artur Mas que es va convertir en campió avançat de les mesures austeritat. [1]

Les conseqüències de les polítiques austeritat combinades dels governs del PSOE i del PP al regne d’Espanya i dels que han tingut a Catalunya, amb unes competències econòmiques incomparablement raquítiques respecte del govern espanyol (que és una constatació com la llei de la gravetat però que no pretén disculpar les polítiques dels governs de la Generalitat de 2010 fins avui, que com és obvi haguessin pogut apostar per altres opcions) són bastant conegudes.

Unes poques xifres seran suficients: a Catalunya més d’un 20% de la població està en risc de pobresa (les dones sis punts percentuals per sobre dels homes), hi ha una desigualtat de la renda de les més elevades d’Europa, la taxa de atur és superior al 11% (sent la taxa de desocupació juvenil, de 16 a 24 anys, d’un insultant 25%), les condicions de vida i treball són molt pitjors a les que hi havia a l’inici de la crisi per a la immensa majoria de la població no estrictament rica, etc.

El cercle de Viena deia que els fets no donen puntades de peu, però per a moltes persones els fets de les seves condicions de vida són uns cops de peu permanents a la seva existència. Una existència més propera a l’esclavisme que a una vida que llunyanament pugui merèixer la qualificació de lliure.

Tot això és abastament conegut o així vull creure-ho. Potser el que segueix no és tan conegut. Per fer front, diguem-ho així, a les situacions de pobresa, precarietat i dificultat d’existència d’una part de la població molt important, les diverses comunitats autònomes del regne d’Espanya van anar posant en funcionament, des de fa algunes dècades, subsidis per a pobres que han rebut noms diferents segons la comunitat. A Catalunya la renda per a pobres actual es diu Renda Garantida de Ciutadania (RGC) i va ser aprovada el 12 de juliol de 2017 pel Parlament de Catalunya, i substituïa un altre subsidi per a pobres que rebia un altre nom. Segons la Generalitat, l’objectiu de la RGC és garantir que tots els ciutadans de Catalunya puguin fer-se càrrec de les despeses essencials per al manteniment propi o de les persones que integren la unitat familiar o de convivència. No és broma, ho diu la mateixa Generalitat a el seu web oficial.

Catalunya, País Basc i Navarra

No és que la Generalitat de Catalunya sigui molt millor ni pitjor que altres governs autonòmics en el tractament als “pobres”. Tot i que la comunitat autònoma basca i després la navarresa estan molt per sobre de les altres, absolutament totes les comunitats autònomes fan aigües per tot arreu en la seva lluita (sic) contra la pobresa. Val la pena, per exemple, llegir el llibret de 100 pàgines de Sara Mesa sobre un cas real que és representatiu de milers i milers d’altres casos reals per només intuir part del que pretenc dir. Algunes xifres de la RGC són prou eloqüents: a Catalunya 1,6 milions de persones estan sota el llindar de risc de la pobresa (el 21,3% de la població catalana), de les quals 400.000 tenen un lloc de treball. 234.000 llars amb 400.000 persones adultes i 1i 113.000 menors haurien de poder accedir a la RGC, però les llars que la reben no arriben a 30.000. 30.000, sí, és el 13% de les persones que haurien de rebre-la.

El cas de Catalunya és només un exemple del fracàs dels subsidis per a pobres. No és només un problema de gestió, és de concepció. Els problemes i les limitacions dels subsidis per a pobres fa anys que són coneguts, però possiblement amb les conseqüències de les polítiques econòmiques que s’han practicat en l’última dècada, s’han mostrat encara més evidents. Les limitacions dels subsidis per a pobres, per dir-ho de forma acadèmica (en bon castellà hauria de dir ser: la misèria dels subsidis condicionats), són aquestes: restriccions pressupostàries, errors de cobertura, estigmatització dels beneficiaris, costos d’administració molt alts i , per sobre de tot, la terrible parany de la pobresa. [2]

Per aquests motius, entre d’altres, la proposta d’una renda bàsica (RB), una assignació monetària, universal i incondicional a tota la població, està centrant l’atenció d’activistes de moviments socials, d’alguns acadèmics i alguns militants de partits polítics d’esquerres . [3]

Algunes de les raons que cal apuntar són:

1. L’esmentat fracàs dels subsidis condicionats. Que cada vegada resulta més evident, excepte pels seus més dogmàtics defensors.
2. El treball assalariat ja no és garantia de salvar-se de la pobresa. L’increment dels working poor és una constatació.

3. La proliferació d’experiments sobre la renda bàsica. En els últims anys s’han posat en funcionament o estan encara vigents experiments (molt parcials) de RB: Finlàndia, Barcelona, ​​Utrech, Namíbia … Això fa molt soroll i ha motivat que la renda bàsica aparegui de vegades de forma sensacionalista en molts titulars de premsa.

4. La mecanització i substitució de molts llocs de treball. Proliferen els informes i estudis sobre la substitució mecànica en un període de temps més o menys curt de multitud de llocs de treball. I no tots de baixa qualificació.

5. Les condicions de vida i treball cada vegada pitjors de bona part de la població no rica. Encara que es parla de recuperació econòmica, les condicions de la gran majoria de la població són pitjors que abans de l’esclat de la gran crisi fa una dècada.

6. La constatació segons la qual una renda bàsica es pot finançar. “La RB és molt cara”, “no es pot finançar de forma factible”, “són més barates altres opcions” … són algunes de les objeccions més habituals. Des de fa ja alguns anys, tot i que hi ha qui segueix mirant cap a un altre lloc per no haver de tractar la qüestió directament amb raons, s’han mostrat diversos estudis de com es pot finançar una RB. Per diferents països. En el cas de Catalunya i el regne d’Espanya també s’han fet. [4] Fins i tot el servei d’estudis del BBVA ha hagut de dir la seva, per descomptat en contra, no de forma brillantment informada. [5]

Arguments

Les propostes socials es poden fer basant-se en qüestions tècniques ( “això és més factible que això altre”, “és menys costosa aquesta mesura que aquesta altra”, etc.) o en fonaments normatius de justícia ( “aquesta mesura és més adequada per a la llibertat que aquesta altra “,”aquesta mesura permet el gaudi d’una concepció determinada de la llibertat que no aquesta altra”, etc.). O en les dues: tècniques i normatives. Fins aquí he estat comentant la renda bàsica i criticant els subsidis per a pobres (amb menció específica a la RGC) bàsicament per qüestions tècniques, però crec que pot ser útil esbossar encara que sigui esquemàticament la diferència entre els subsidis condicionats i la renda bàsica des d’un punt de vista normatiu. [6]

La diferència normativa fonamental entre la renda bàsica i els subsidis condicionats com la RGC s’expressa en termes de llibertat. La lògica dels subsidis condicionats no és altra que l’ajuda ex-post als que han fracassat, als quals han caigut i ho poden demostrar davant la burocràcia estatal. Sigui perquè s’han quedat a l’atur; sigui perquè, tot i treballar remuneradament, no arriben al llindar de la pobresa; sigui per qualsevol altre motiu, la configuració política dels mercats de treball -tot mercat sempre està configurat políticament-, aquestes persones són “mereixedores” de tutela ex-post. I no hi ha dubte que un món amb tutela ex-post és més desitjable que un món sense cap mecanisme de protecció. Però la mera assistència ex post ens condueix irremeiablement a la pèrdua de la nostra llibertat efectiva.

Quan operem ex-post, se’ns obliga a acatar l’estatus quo, a adopar la configuració política dels mercats, començant pels de treball, com un fet consumat i, en cas que la nostra interacció ens deixi mal parats, ens ofereix una taula de salvació. Però cal notar que, en cap moment d’aquest recorregut, hem pogut actuar com a lliures i iguals: en tot moment ens hem vist obligats a fer-ho com submisos suplicants. En canvi, amb la RB) vam abraçar una altra lògica: la incondicional de les mesures que entren en vigor per endavant, com a drets d’existència. I garantir l’existència material d’entrada, pel sol fet de ser habitants d’un món on la riquesa ha estat produïda socialment, equival a donar veu i vot a totes les persones perquè puguin alçar-se i, ja d’entrada també, negociar els termes de la interacció social d’una manera tal, que permeti que tots i totes anem desplegant vides que mereixin el nom de lliures. Incondicionalitat significa poder de negociació, i poder de negociació suposa majors nivells de llibertat efectiva per al conjunt de la població.

La RGC a Catalunya i les rendes similars per a pobres de les altres comunitats autònomes aposten per altres coses, no per la llibertat. Perquè ningú pot ser lliure si no té l’existència material garantida.

 

(Una versió una mica més reduïda d’aquest article es va publicar a https: //ctxt.cat/ca/20190927/Signatures/27726/Daniel-Raventos-renda-gara …).

 

[1] Fet que ha servit a algunes persones d’esquerres per utilitzar el caràcter de classe clarament esbiaixat d’aquell President per atacar les legítimes reivindicacions d’autodeterminació nacional d’una gran part del poble de Catalunya. Aquesta és una altra història penosa d’una esquerra que no serà aquí tractada.

[2] Per a un tractament sistemàtic de cada un d’aquests problemes: https://www.ehu.eus/ojs/index.php/Lan_Harremanak/article/view/20332

[3] Un resum de les raons de per què els sindicats, amb algunes heroiques excepcions, tenen tantes dificultats per defensar la renda bàsica, pot llegir-se en http://www.sinpermiso.info/textos/los-sindicatos-y-la- renda-bàsica

[4] En el cas del regne d’Espanya: http://www.redrentabasica.org/rb/la-renta-basica-incondicional-y-como-se-puede-financiar-comentarios-a-los-amigos-y -enemics-de-la-proposta /

I en el cas de Catalunya: https://www.degruyter.com/view/j/bis.2014.9.issue-1-2/bis-2014-0005/bis-2014-0005.xml?format=INT

Lluís Torrens explica també com es poden recaptar els impostos necessaris a Catalunya, ateses les poques competències fiscals catalanes, per finançar una RB a aquesta nació en una sèrie d’articles el primer dels quals és https://www.larepublica.cat/la -renda-bàsica-el-repartiment-del-Treball-i-la-capital-social-1a-part /

[5] Per veure el “debat”: http://www.sinpermiso.info/textos/no-son-188000-millones-los-torpes-errores-del-informe-del-bbva-sobre-la-renta- bàsica

[6] Per ser més concret: des d’una fonamentació normativa de la llibertat republicana. És a dir, no tan sols com la proposta d’estat republicana que pot ser defensada en substitució d’una monarquia per mera racionalitat i higiene públiques. Una fonamentació republicana de la llibertat exigeix ​​també, per destacat exemple, una renda màxima. Per a alguns detalls veure http://www.sinpermiso.info/textos/renta-basica-y-renta-maxima.

Daniel Raventós
Sobre Daniel Raventós

Daniel Raventós Pañella és doctor en Ciències Econòmiques, professor titular de Sociologia a la Facultat d'Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona Contacte: Página web | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*