Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El debat sobre política industrial, ara en el marc del Pacte Nacional per a la Indústria (PNI), fa especial incidència als reptes actuals i futurs dels polígons d’activitat econòmica (PAE), els coneguts polígons industrials. El concepte de polígon –adoptat per analogia a la figura geomètrica d’una superfície plana delimitada- relegava l’ús industrial a zones ben apartades i delimitades en la lògica urbanística de zonificació. És a dir, espais destinats a usos específics i excloents. Una definició que en el segle XXI ja no s’ajusta en general als requeriments d’entorn on es desenvolupa l’activitat productiva. Les inversions de les darreres dècades en infraestructures per a la modernització dels polígons han introduït millores de diferent ordre en connectivitat, energia, mobilitat, etc. deixant un mapa molt divers i desigual segons les seves dotacions, qualitat urbanística i serveis que ofereixen els polígons. No obstant, el debat sobre els polígons d’activitat econòmica pren avui una altra dimensió que, més enllà de la progressiva millora, té a veure amb el canvi de paradigma del mateix concepte d’indústria.
Els contorns sectorials que distingien entre producció i servei s’han anat diluint. L’empresa industrial abraça tant les manufactures com els serveis associats, el transport i la distribució, l’enginyeria, la recerca científica i el desenvolupament de tecnologia, i també el client. La producció no distingeix entre el bé de consum i el servei. Tant l’un com l’altre formen part d’un tot. Els nous models de negoci viuen en una cadena (de valor) on el valor augmenta en la mesura que hi participen més membres que aporten dades i processos. La fàbrica ja no és al centre de l’espai productiu. No hi ha centre, i tot depèn de la interacció de les parts per generar valor compartit, en unes zones que -també per analogia imaginària- anomenem ecosistemes industrials, més definides per la mixtura, la complexitat i la gestió, que no pas per la seva estructura parcel·laria. Uns hàbitats que sustenten la cadena productiva on la relació simbiòtica entre agents diversos és tan important com les mateixes infraestructures per a la producció. És per això que els polígons industrials es troben al divan, amb una crisi d’identitat que no es resol apedaçant i millorant infraestructures, sinó redefinint el seu sentit i la seva raó de ser.
Quin és el canvi de paradigma? Proveir i millorar els polígons amb cobertes fotovoltaiques i altres infraestructures per a la descarbonització i la circularitat millora les condicions, però el que farà les empreses més productives i competitives és la creació de comunitats energètiques que permetin compartir els excedents entre elles, o crear associacions de simbiosi industrial per a l’intercanvi, gestió i aprofitament dels fluxos de materials i de residus. El salt qualitatiu requereix una entitat de gestió i governança de la zona industrial compartida entre empresa, treballadors, ajuntaments i altres agents vinculats a l’activitat productiva. El nou paradigma és la gestió cooperativa i l’agrupació simbiòtica, per exemple d’empreses, universitats, infraestructures tecnològiques i laboratoris d’assaig per a la transferència del coneixement i de tecnologia. La industria exportadora necessita emplaçaments prop de nodes logístics i plataformes ferroviàries de mercaderies. Les activitats agroramaderes i forestals necessiten crear espais (biopolígons) compatibles amb el processat dels residus i biomassa, generació solar i de biogàs, associant la indústria agroalimentària amb la producció energètica i de materials. L’accessibilitat és el nou paradigma que, a diferència dels coneguts plans de mobilitat que facilitaven el desplaçament dels treballadors als centres productius, busquen ara apropar el treball als nuclis urbans per tornar a les ciutats la mixtura i la proximitat que humanitzarà uns polígons que eren hostils i impersonals.
Si observem el mapa dels més de 1.400 polígons industrials de Catalunya, veiem un mosaic incomplet de peces petites, inconnexes i disperses que no dibuixen cap imatge reconeixible d’una estratègia industrial de país. Catalunya, ha de definir una nova geografia econòmica que connecti la planificació urbanística amb els objectius de desenvolupament econòmic en el marc de la política industrial del PNI i del Green Industrial Plan. Una estratègia territorial integrada a partir del capital dels recursos naturals i l’especialització del territori. També l’accessibilitat de persones i mercaderies, la provisió d’energia i infraestructures, i amb una gestió compartida entre empreses administracions i les persones que hi treballen, que són les principals usuàries. Catalunya necessita una llei d’ordenació dels espais productius que projecti una estratègia industrial i d’ocupació del territori harmonitzada, on la població rural no se senti desposseïda sinó protagonista a tots els efectes de la riquesa industrial generada a través del seu capital natural i humà.
El debat i les propostes per acordar un nou Pacte Nacional per a la Indústria 2026-2030 ha de servir per definir el nou escenari de sòl productiu amb una visió innovadora que no es conformi amb la millora sinó que construeixi unes noves estructures d’espais adients per a la reindustrialització com a motor econòmic de la Catalunya del segle XXI. El Departament d’Indústria de la Generalitat ha publicat recentment el Paper de l’Observatori de la Indústria «Polígons d’activitat econòmica a Catalunya: reptes i escenaris reguladors» que analitza la situació dels polígons en l’actual context de transformació, i explora possibilitats futures, indicant que existeix un consens avui entre els agents socials i econòmics per instar al govern a redactar una llei de sòl productiu i polígons d’activitat econòmica. Una llei que ha de ser pionera no com a millora sinó en la concepció dels nous ecosistemes industrials i el seu desplegament en el territori.
