Leandro García Fernández treballava com a operari de logística en una cadena de franquícies de pizzes. Aixecava manualment entre 5.000 i 6.000 quilos al dia, de vegades durant 20 hores seguides. L’1 de juliol de 2015, se li va diagnosticar una hèrnia discal entre les vèrtebres L4 i L5 com a conseqüència del sobre-esforç continu. Es va sotmetre a injeccions, una ressonància magnètica i infiltracions, fins que finalment se li va atorgar el grau de discapacitat, inicialment del 36%. que va pujar a un 47% en l’última revisió mèdica.
Va denunciar l’empresa i va tramitar la petició de “recàrrec de prestacions”, perquè se li proporcionés el 45% restant del cobrament de la baixa, ja que els menors de 55 anys només reben el 55% de la base reguladora de la Seguretat Social .
L’empresa no comptava amb l’informe de prevenció de riscos ergonòmics, que hauria de regular les càrregues màximes dels treballadors i altres aspectes relatius a la protecció de la seguretat i salut laboral. Inspecció de Treball va resoldre la denúncia a favor de Leandro García i va multar l’empresa amb 9.000 euros. L’empresa va recórrer la denúncia amb la finalitat de retardar els tràmits el màxim possible. A dia d’avui, el treballador continua pendent de judici i cobrant el 55% de la baixa corresponent.
Aquest és un dels múltiples casos que reflecteixen que la poca atenció de les empreses als riscos laborals pot acabar afectant de per vida a un treballador, sense arribar als desenllaços més tràgics que acaben en defunció.
Les darreres dades del Ministeri d’Ocupació del primer semestre de 2017 parlen d’un total de 300 morts per treball, 245 durant la jornada laboral i 55 ‘in itinere’. Els accidents a l’Estat espanyol sumen ja un total de 657.169, amb un increment de 17.765, un 2,7%, respecte al primer semestre de 2016, amb una tendència al creixement des de 2012.
La postura de CCOO i UGT fixa una clara relació de la reforma laboral de febrer de 2012 amb aquest augment. Els símptomes es manifesten en l’auge de contractes per dies i fins tot per hores, les extenses jornades de treball i les retallades en inspectors i mesures de prevenció de riscos laborals. La majoria d’incidents ocorren amb treballadors amb contractes molt breus, que no tenen formació sobre seguretat.
Perden extremitats, són colpejats o aixafats per objectes o maquinària, es precipiten al buit, treballen hores excessives, pateixen d’estrès, dolors musculars o pateixen infarts: alguns casos són més sonats que altres, com l’accident del trapezista del festival Mad Cool, el mort per un cop de calor mentre asfaltava en plena canícula o les protestes per la pèssima situació laboral de “les kellys” o cambreres de pis, però la precarietat laboral és una realitat quotidiana per a molts treballadors.
Estrès i ansietat
“Creixem malament”, explica Javier Torres, coordinador de Salut Laboral de CCOO, ja que l’augment de la precarietat té com a conseqüència directa la falta d’inversió. “Hem de tornar a fer les coses com abans. És de sentit comú tornar a les mesures que es prenien a l’època de més inversió. Hi ha hagut una reducció del 60% en inversió des de l’aplicació de la reforma”. A més, assegura que la negociació de convenis actual és extremadament lenta i inefectiva per abordar aquesta àrea.
“Hem d’incidir en l’organització i condicions de la feina”, explica Ana García de la Torre, secretària de Salut Laboral d’UGT. La deplorable situació de molts treballadors comporta estrès i ansietat, patologies directament relacionades amb infarts i malalties cardiològiques, principal causa d’accidents i morts a la feina però el diagnòstic es desvia amb massa freqüència.
Araceli Mateo Barreno treballa per a una gran superfície comercial des del 1983, inicialment com a personal administratiu. El 2012, amb motiu de la Llei de Dinamització de l’Activitat Comercial de la Comunitat de Madrid que va permetre llibertat d’horaris, es va obligar a tots els empleats a treballar diumenges i festius, cosa que va desencadenar en una vaga per part dels empleats. Com a resposta, l’empresa va recol·locar a Mateo en la secció de peixateria, tot i sabent que tenia una protrusió discal.
El supermercat no comptava tampoc amb l’informe de prevenció de riscos ergonòmics i Mateo havia d’aixecar diàriament pesos excessius. Com a conseqüència, els dolors van augmentar i la protrusió va derivar en una hèrnia discal.
El 2012, van començar els judicis. Se li va denegar la raó a la treballadora i es van qualificar les malúries com “malaltia comuna” i no relacionada amb el seu lloc de treball. “És la pròpia Seguretat Social, que suposadament ha de vetllar per la salut dels treballadors, la qual evita establir filtres que associïn malalties i accidents a les condicions laborals”, explica Araceli.
Finalment, el Tribunal Superior de Madrid va aprovar la demanda i està pendent la resolució del Tribunal Suprem. “Una cosa és la llei i una altra molt diferent, la realitat pràctica”, afegeix en referència a la Llei de Prevenció de Riscos Laborals.
Precisament en el comerç i en la indústria manufacturera on es concentra un nombre més gran d’accidents laborals. Però els majors increments en aquest any s’han donat a la construcció i l’agricultura.
El cas de Nati Carmona Hernández escenifica el difícil que és convèncer una empresa que ha d’adaptar el lloc de treball a les limitacions físiques del treballador. Carmona feia 13 anys que era oficial de jardineria a Móstoles. Fa tres anys, va començar amb queixes per escrit i petició d’una adaptació del seu lloc a la seva condició física: lesió a les cervicals i en l’espatlla dreta a causa de sobre-esforç constant. A això se suma el dany psicològic causat per la seva situació laboral.
Després d’una avaluació de la Inspecció de Treball, es va certificar la necessitat d’una adaptació per a la treballadora, que estableixi limitacions respecte al pes màxim que pot aixecar o les maniobres que pot realitzar. L’empresa ha de redactar un informe específic dirigit a Nati, encara pendent i sense data exacta de tramitació. “Les empreses són bastant reticents a concedir adaptacions i la manca de personal incentiva l’augment d’accidents laborals”, explica la treballadora.
Fora de control
Aquests casos ocorren en sectors amb presència sindical i amb un cert control. Però encara és més complicat evitar els riscos laborals en sectors on es treballa en l’economia submergida. En el sector de les cures, amb les treballadores que operen dins de la llar, és gairebé impossible vigilar que es compleixen unes condicions bàsiques de seguretat.
Molt pocs d’aquests casos surten a la llum. El 18 d’agost una treballadora domèstica va morir al domicili on treballava en caure dins d’un pou. Amb la llei d’inviolabilitat de domicilis particulars, resulta molt difícil determinar els riscos del treball en llars. A més, la manca de regulació i el caràcter generalment forçós d’aquestes activitats incentiven la precarietat. No hi ha convenis, no hi ha negociació ni hi ha informació sobre seguretat. Molt menys, opció a reclamacions.
Com les persones que treballen a les cases, la major part dels accidents laborals de treballadors “en negre” s’oculta, com es tapa la seva relació laboral i que de donar-se a conèixer en la seva totalitat, inflarien molt les xifres oficials.
Casos tràgics com el de l’home que va perdre un braç en gestionar maquinària per a la qual no tenia formació al forn on treballava sense contracte, o el del treballador sense papers al qual van oferir donar-lo d’alta a la Seguretat Social després d’una amputació per un atrapament amb una màquina d’ignifugació són la punta de l’iceberg. La contractació il·legal afecta especialment dones i immigrants sense papers, sectors més vulnerables en què la majoria d’accidents i morts queden en l’anonimat.
