I què hem de fer amb Twitter, ara X? Ens hi quedem o en marxem? Cap a quina altra xarxa social anem, si és que ho fem? Aquest interrogant està passant pel cap per molts milers de persones arreu, sobretot després de la victòria de Donald Trump a les eleccions americanes i el suport entusiasta del propietari de X, Elon Musk. És “la paradoxa de Twitter”, l’actitud de voler i doldre alhora pel que fa a la presència d’una xarxa social de la qual formen part milions, però d’on fugen en quantitats també milionàries.
L’adquisició de Twitter per part de Musk i la seva degradació en transformar-la en X ha fet que molts usuaris s’hagin sentit decebuts pels canvis i acusin el nou propietari d’utilitzar-la amb finalitats polítiques particulars i d’obstaculitzar la lliure circulació dels missatges introduïts amb la intervenció tendenciosa de certes funcions dels seus algoritmes. Ara com ara, per a una gran multitud de ciutadans, X “fa cosa” i molts no desitgen veure el seu nom associat a la imatge del milionari trumpista i rebutgen participar en el seu producte més popular. Elon Musk, l’home més ric del món, no només fa el paper d’“americà lleig”, sinó el del “dolent universal” de les pel·lícules de James Bond o els còmics de Marvel, i les seves ostentacions són vistes com a kriptonita pels ciutadans que malfien de l’aliança entre diners, informació i poder.
Aquesta malfiança envers X i Musk s’ha polaritzat al voltant de la xarxa que abans era Twitter i ha generat una dinàmica d’abandonament que va més enllà de la desafecció. Ara es fa palès que X no només ha suprimit els sistemes de moderació i control de Twitter o que l’algoritme del sistema escombra cap a casa, sinó que restringeix o impedeix la difusió d’enllaços amb el consegüent efecte de limitació de difusió informativa facilitat per la xarxa. Hi ha qui podria dir que X ha operat com un agent electoral de cara al paper de Donald Trump, tot prenent part activa en la seva campanya a còpia d’acumular funcions d’esbiaixament. Tot plegat sembla desqualificar X com a àgora lliure i plataforma oberta per a un intercanvi d’informació equilibrada entre les persones.
La desafecció respecte a X es covava de feia temps, però es va disparar arran de la victòria de Trump amb la col·laboració de Musk. Sembla com si s’estigués esperant un senyal per a sortir-ne corrents, i aquest senyal l’ha donat a Europa The Guardian, diari britànic de tendència progressista, quan fa uns quants dies va anunciar que es retirava de X i deixava de publicar-hi tuits de manera corporativa. L’endemà mateix de la publicació d’aquest avís, La Vanguardia prenia la mateixa decisió, informant que es traslladava a la nova xarxa Bluesky. Un diari i l’altre han argumentat les seves decisions tot fent-se ressò de la desafecció general envers X o expressant les seves reserves pel que fa a la imparcialitat de la plataforma. Altres periòdics, com ara ABC o La Razón, han decidit romandre-hi. El País no ha pres cap decisió semblant després d’haver publicat diverses peces tant a favor com en contra de X, i l’Ara creu que no ha d’abandonar la xarxa de Musk tot argumentant-ho amb una anàlisi molt raonada del seu defensor del lector, Antoni Batista. La Universitat de Barcelona marxa de X i addueix raons semblants a les de La Vanguardia.
L’abandó de X ha esdevingut una fugida cap a Bluesky, una xarxa fundada per Jack Dorsey, el creador original de Twitter, que promet mantenir i potenciar les virtuts de la xarxa de l’ocellet blau, preservar la no-intervenció de l’algoritme en l’esbiaixament de la selecció i transmissió dels missatges, i vigilar que s’hi practiqui la moderació i el manteniment de la plataforma d’acord amb els paràmetres informatius i socials que havien distingit Twitter com a espai cívic de relació.
La fugida sembla massiva, i un fenomen que supera els límits europeus: es diu que aproximadament un milió de persones s’incorporen diàriament a Bluesky a la recerca d’oxigen informatiu lluny dels aires enrarits muskians. És significatiu que el moviment arribi a la imatge pública d’empreses no informatives, com l’aerolínia austríaca Austrian, que aquesta setmana difonia un anunci amb un cert to humorístic en el qual jugava amb la X i la paraula “exit” referida a les sortides d’emergència dels avions i en doble sentit a la sortida massiva de la xarxa social; alguna cosa passa que supera els límits d’un debat sobre llibertat informativa i arriba a la publicitat en tant que dimensió de la cultura popular.
Al ciutadà corrent i especialment l’internauta (encara se’n diu així?) li pertoca encarar la paradoxa de Twitter i prendre la seva decisió personal. A la Fundació Periodisme Plural ens preocupa aquesta reflexió perquè, com a entitat que defensa els drets essencials i el pensament crític, està fortament compromès amb el dret a la informació i la llibertat d’expressió en tant que elements imprescindibles de la democràcia.
El que segueix són els punts que constitueixen la reflexió central que aportem de cara a aquest debat.
NO ENS PODEM ESTAR DE LES XARXES SOCIALS. Les xarxes socials d’Internet han estat un gran avenç. Amb elles, els blogs, els wikis i la interactivitat es va inaugurar la web 2.0 i va esdevenir la gran plataforma universal de la comunicació que és. Les xarxes fan realitat la marxa cap a la comunicació general i interpersonal somiada per la il·lustració, malgrat els seus defectes. No són pa per fer-ne rosegons, però tot el seu potencial està encara per descobrir. Malgrat que la seva utilització pervertida són la possibilitat potencial d’una comunicació més humana en la perspectiva d’una sola humanitat. Qualsevol persona pot no utilitzar-les, però el conjunt de la societat ha de vigilar que siguin escenari de la llibertat d’informació.
LES EMPRESES DE LES XARXES NO SÓN CORPORACIONS TECNOLÒGIQUES SINÓ EMPRESES INFORMATIVES. El procés d’apropiació corporativa d’internet passa pel gran negoci de la concentració tecnològica i econòmica de les plataformes que arrenca de les mans dels usuaris el poder de la web 2.0. L’apropiació passa per defugir qualsevol responsabilitat legal, tributària, social i política que afecti l’hegemonia i l’arbitrarietat i per simular una neutralitat no responsable. L’actitud d’Elon Musk ha suposat un pas endavant que l’allunya de la pretesa neutralitat –com era el cas de Mark Zuckerberg—i el situa al mig d’un camp de batalla sociopolític i econòmic en el qual ell és combatent. No és estrany doncs la reacció en contra. Ara que han caigut les caretes, les suposades tecnològiques han de fer front a les seves responsabilitats com el que són: mitjans de comunicació. I la primera responsabilitat és el seu paper com a administradors del dret a la lliure difusió i recepció d’informació, recollida per les constitucions democràtiques. Això és especialment rellevant a la Unió Europea, les lleis de la qual especifiquen clarament el marc responsable.
A LES XARXES ELS PROTAGONISTES SÓN ELS USUARIS. Al sector de la informació les coses són un xic diferents que a la resta. Els propietaris dels agents informatius no en són els amos del tot: els periòdics i els mitjans són, en darrere instància, dels ciutadans. Vegeu Jeff Bezos: es compra un diari gran i prestigiós, The Washington Post, el perioódic que va desvetllar el cas Watergate, i no gosa dir a qui donarà suport en la contesa electoral. Que potser la propietat i el diner no l’autoritza a fer-ho sense embuts? No, ell sap que un gran nombre de lectors –el públic, els ciutadans–estaran disconformes amb la decisió intuïda de suport a Trump, com així ha estat i ha provocat la defecció de milers de subscriptors. Això vol dir que a la informació la darrera paraula la té la gent, que en aquest cas no són els consumidors passius d’un producte, sinó ciutadans que se saben agents actius en anar i venir del dret a la circulació de la informació. L’error d’Elon Musk és creure amb aquesta passivitat falsa i en el poder total del diner, i no adonar-se de la complexitat del que du entre mans. Els protagonistes són els usuaris de les xarxes com els lectors ho són dels diaris: la darrera paraula és seva i ells en són, endarrere instància, els amos. Musk ha adquirit Twitter, però no ha comprat el dret democràtic a la informació dels seus usuaris.
TWITTER VA APORTAR UNA MILLORA MOLT SENSIBLE A INTERNET. L’aparició de Twitter, el 2006, va ser una innovació fulgurant sota una aparença modesta: una xarxa de micromissatges de 144 caràcters cadascun. El seu èxit massiu no es va correspondre amb un èxit econòmic, i sempre va patir problemes de finançament i cotització en borsa. Mai no va ser el caprici d’un milionari sinó el triomf de tres joves enginyosos –Jack Dorsey, Biz Stone i Evan Williams—que creien en la comunicació directa interpersonal i en el poder de la paraula. Els tuits han creat una cultura digital que neix de la capacitat comunicativa de la síntesi i fins i tot de l’aforisme. Twitter va indicar que a la web 2.0 la paraula i les persones eren decisives i que totes dues havien de presidir l’eclosió de la cultura humanista que la web 2.0 havia de representar. Aquest esperit és viu encara en la mirada que projectem sobre les noves xarxes com Bluesky i Mastodon, que recullen el plantejament humanista i tecnològic del Twitter original i per aquest motiu ens interpel·len fortament.
L’APARICIÓ DE NOVES XARXES I PLATAFORMES ÉS POSITIVA. L’èxit popular i progressiu de Twitter va mostrar que hi havia molt camí a recórrer després de Facebook, com n’hi ha hagut amb YouTube, Instagram, TikTok i les altres que han vingut. Tota innovació en aquest sentit és positiva puix respon a la recerca fonamental de la web 2.0: millors formes de comunicar i difondre informació entre persones i grups. Això comporta l’ascens d’uns i el declivi d’altres, com MySpace i Digg, o el qüestionament actual d’X. El camí no té marxa enrere i vindran noves formes comunicatives, de manera que els actuals conceptes utilitzats quedaran superats. Aquesta successió de formes, però, sovint és tortuosa: Facebook ha estat superat generacionalment per TikTok i Instagram, però Twitter ha ensopegat amb els mateixos errors comesos ara amb X i abans, per la impaciència dels seus accionistes que li demanaven beneficis ràpids i es van llençar en braços de Musk. És positiu, o ho sembla, que malmetre la idea original de Twitter hagi acabat per perjudicar X. I el que preval és la pluralitat d’opcions, que cal defensar de la voracitat de l’apropiació corporativa d’internet.
BLUESKY RECUPERA EL MILLOR DEL QUE VA SER TWITTER I MASTODON S’INSPIRA EN EL MILLOR DE LA WEB 2.0. X és abandonada no només pels usuaris que no volen veure’s associats amb Elon Musk i la seva manera de fer, sinó per persones que veuen en la decadència d’aquesta xarxa i l’aparició de Bluesky la manera de recuperar les possibilitats i virtuts del Twitter original. Aquesta xarxa, promoguda per Jack Dorsey, reprodueix els elements i valors originals de Twitter i proporciona a l’usuari l’experiència millorada de la xarxa malmesa. Bluesky manté un sistema de moderació i vigilància semblant al del plantejament original de Twitter i es declara compromesa amb aquesta actitud, tot oferint el codi obert perquè els usuaris hi facin correccions. Al seu torn, l’informàtic alemany Eugen Rochko ha creat Mastodon, una xarxa molt innovadora sostinguda sobre una federació descentralitzada de servidors, en un pas endavant molt notable respecte a la resta de plataformes, que no només presenta una possibilitat de contrapesos i equilibris molt notable sinó un ecosistema de connivència digital altament democràtic. Al Bluesky hi van a parar els decebuts de X que volen recuperar l’aire original de Twitter, i a Mastodon els desitjosos d’explorar un camí de futur per a les xarxes coherent amb la societat complexa.
UNA PLATAFORMA NO ÉS UNA COMUNITAT. Les xarxes sociodigitals apleguen persones amb virtuts i defectes i no són diferents de qualsevol espai de relació humana. Alguns han vist Twitter/X com a un “bar de borratxos” o un fangueig que empastifa, però un és lliure de marxar-ne. És natural buscar afinitats, però els llaços d’unió entre les persones a les xarxes sociodigitals no són els d’altres àmbits socials i les identificacions personals amb la marca ni de bon tros igualen les dels usuaris d’altres productes. La circulació d’una xarxa a altra sempre és oberta la simultaneïtat de pertinences, que no només és possible sinó legítima. Un pot tenir comptes a diverses xarxes i fer-ne usos de diverses intensitats i orientacions, i no hi ha cap més problema.
PARTICIPAR NO ÉS ESTAR-HI D’ACORD. La qüestió que ara analitzem apareix quan entra en joc la identificació de la personalitat amb el producte. És lògic que hi hagi empreses que no vulguin veure el seu nom associat a la marca X, i també persones. Però també es pot pensar que cadascú és responsable de l’activitat que ell mateix genera i que la participació en un entorn no significa necessàriament identificació o adhesió. Una cosa és utilitzar X i una altra estar conforme amb la seva activitat i orientació general. La paradoxa de Twitter té aquí dos vessants: una, la decisió personal d’un individu que valora la conveniència de tenir un compte digital amb l’identificatiu d’una marca en la seva extensió; una altra, la consideració que una empresa ha de fer pel que fa a l’associació de la seva marca amb la d’altri. Ser lector d’un diari o espectador d’una televisió no representa dur assenyalat al front un senyal identificatiu com a tal, però a una empresa informativa pot no convenir-li que en la seva activitat a una xarxa aparegui distingida per l’associació a una marca amb la qual no vol ser relacionada.
Aquest inconvenient serà transcendit si les xarxes d’internet saben superar la limitació de l’actual impossibilitat d’interoperativitat entre plataformes. Un utilitzaria una xarxa determinada, però podria publicar alhora a d’altres o intercanviar-ne missatges, de manera que ens relacionaríem amb les xarxes com ara ho fem amb el correu electrònic. L’obertura de codis i la federació de plataformes és el futur, i aquí Mastodon indica una part del camí.
ELS ESPAIS VICIATS EXISTEIXEN I NO SEMPRE PODEM O VOLEM DEFUGIR-LOS. “Bar de borratxos” abans, o “cau de fatxes” ara, Twitter ha estat i és moltes coses alhora. Tenen raó els qui diuen que, des de la desnaturalització que ha representat X, les manipulacions muskianes han interferit una comunicació lliure entre usuaris, però abans del canvi a X, els bots i trols ja feien tota mena de malifetes. Catalunya ja va ser un escenari molt destacat en aquest sentit durant el “procés”, en el qual els seus partidaris van fer esforços ingents per apropiar-se de les xarxes mitjançant l’obstrucció i la intimidació. Els activistes del caos saben que l’objectiu és fer dels espais socials llocs inhabitables primer, fer fora la gent normal després per por o cansament, i finalment prendre’n possessió. Podem marxar dels espais viciats o quedar-nos-hi, i en aquest cas, no fer soroll o bé lluitar-hi, per defensar la llibertat d’informació o les nostres pròpies idees legítimes. Ningú ha de ser blasmat per ser present a una xarxa sociodigital per contrarestar-hi posicions amb les quals està en desacord, ni que siguin majoritàries. Participació no significa acord o adhesió, sinó intervenció lliure en un espai que ha de ser obert i democràtic.
REGALAR ESPAIS A LA ULTRADRETA ÉS UN ERROR. Plantejar-se marxar d’X és legítim, però també convé reflexionar sobre a qui deixem el camp lliure. L’abandó d’X per no voler participar-hi o que s’hi associï la nostra imatge és legítim, però cal pensar si al capdavall és estratègicament convenient. Si un multimilionari d’extrema dreta i un president omnipotent fan ostentació de com una xarxa sociodigital els ha servit per a imposar-se, és lògic que els qui volen resistir els plantin cara en el seu propi àmbit. Mai cap batalla per la democràcia s’ha guanyat abandonant els espais sociopolítics als enemics de la llibertat. Les xarxes d’internet són avui espais socials privilegiats d’aquestes lluites i els ciutadans tenen dret a utilitzar-les i defensar-les de l’apropiació indeguda. No voler plantar cara en aquests espais és legítim, però també és comprensible la bel·ligerància.
LA LLUITA PER LA LLIBERTAT D’INFORMACIÓ ES DU A TERME A TOT ARREU. La comunicació, avui, assenyala quins són i com són els espais sociopolítics on s’esdevenen les transformacions a la societat complexa. Exageraríem si diguéssim que la democràcia és la comunicació, però creiem que la defensa d’una comunicació lliure i del dret democràtic a la lliure informació és indestriable de la democràcia. A la societat complexa no hi ha compartiments estancs; tota la societat forma un tot en el qual la comunicació té horror al buit: allà on hi hagi un espai comunicacional que no estigui regit per la llibertat el seu lloc l’ocuparan els enemics de les llibertats.
La Fundació Periodisme Plural, l’única entitat sense ànim de lucre constituïda a Catalunya dedicada a l’exercici del periodisme, declarada d’interès social per part de la Generalitat, té la voluntat, com estableixen els principis fundacionals, d’apostar per la informació vinculada als drets fonamentals, el pensament crític i per ser un mirall de la pluralitat de la societat catalana. En conseqüència, considerem que el nostre deure és aportar a la ciutadania elements perquè en treguin les conclusions. No som una marca comercial ni un simple producte per al consum d’informació o entreteniment, sinó actors vinculats a l’exigència democràtica d’una societat més justa on la convivència es basa en projectes col·lectius de progrés.
Les persones que participem en la Fundació Periodisme Plural, compromesos amb els drets dels ciutadans en una societat de llibertats, hem arribat a la conclusió que no podem cedir els espais que són de tots a una minoria interessada. Ni nosaltres ni els ciutadans que volem servir som propietaris de corporacions informatives, sinó testimonis de com és inseparable la llibertat de la democràcia, el pluralisme i la lliure informació. Amb tots aquests arguments, hem decidit seguir a X i incorporar-nos alhora a la plataforma Bluesky, que encarna avui l’esperança en unes xarxes més humanistes i menys tòxiques.
La paradoxa de X (abans Twitter) i l’etapa actual de l’evolució de les xarxes sociodigitals és un instant concret de les transformacions comunicacionals de la societat complexa. Creiem que els ciutadans que exerceixen el dret a la lliure informació han de tenir un fort protagonisme en aquestes transformacions i no renunciar a afavorir canvis en clau alliberadora al camp informatiu, i en totes les formes que pugui adoptar la comunicació global en l’àmbit digital.
