Reportatge

Núria Casals: el despertar del feminisme en el món del treball

Filla i neta de refugiats que havien fugit a França després de la Guerra Civil, la Núria Casals (Barcelona, 1951) va créixer al barri del Clot en el si d’una família amb creences comunistes i anarquistes, ja que el pare havia lluitat amb el POUM i l’avi matern, a qui no va arribar a conèixer, era de la CNT. “Ser de família de republicans, perdedors de la guerra, i amb un tipus de cultura molt popular, de grups d’excursionistes, de baix i de socialitzar molt, m’ha marcat en un tipus de caràcter i d’actitud davant la vida de defensa de les injustícies, de pensar que un altre món és possible i que val la pena lluitar”.

Quan va acabar l’ensenyament primari amb 11 anys, en un moment en què les noies del seu entorn passaven a fer tall i confecció o comerç, la Núria Casals va fer el batxiller en un nou institut de la Verneda, prop de casa. La seva família era d’ideologia progressista, però els rols de gènere estaven molt marcats i això, ja d’adolescent, li feia qüestionar-se per què hi havia aquestes diferències. “Eren el resultat típic de l´època. El meu pare, que era un encant de persona i treballador, no havia entrat mai a la cuina. Llavors comences a fer-te gran i et vas començant com a enfadar i a fer-te preguntes. Per què una dona no pot fer determinades carreres?”.

Als últims cursos de l’institut va tenir com a professora l’Angeleta Ferrer, filla de la pedagoga Rosa Sensat. “Aquesta dona, que ja era gran, donava classe de Ciències i tenia una manera diferent d’ensenyar, de viure i d’estimar les alumnes. Era un valorar-nos a nosaltres mateixes que xocava molt amb l’autoritarisme del director. Les noies més grans vam començar a fer debats i activitats i, quan tenia 16 anys, va venir a un festival de música Lluís Llach, que llavors no era conegut, i va cantar ‘El bandoler’. Jo estava entusiasmada. D’alguna manera connectes amb el fil que et porta amb els teus pares i vas veient que aquest camí t’agrada, en un institut on hi havia molta varietat de gent i molts eren fills de franquistes”.

EL PERITATGE QUÍMIC, UN MÓN D’HOMES

Amb 17 anys, va treballar durant el dia i va anar a classe en horari nocturn. Va estudiar peritatge químic en una acadèmia, Unitech, que preparava l’alumnat per fer els exàmens a l’Escola Industrial. Es tractava d’un ofici en què pràcticament no hi havia dones, i el mateix passava en els laboratoris on va començar a treballar, primer com a auxiliar a Sandoz i després com a ajudant a Puig.

En paral·lel, va aproximar-se a la lluita antifranquista. A l’acadèmia va rebre uns fulls informatius sobre el procés de Burgos el desembre del 1970, i aquell Consell de Guerra en plena dictadura la va inquietar. Va anar a una concentració en contra del judici a la plaça de Catalunya de Barcelona, tot i l’oposició dels seus pares, que tenien por que li passés alguna cosa. Era un moment d’efervescència juvenil i de necessitat de crear la pròpia identitat. Sortia amb un noi a qui a casa veien amb recel i amb qui es va casar, i es va anar acostant a un partit, Moviment Comunista (MC). “Era com estar a l’esquerra de la Unió Soviètica, en el sentit que no volies un tipus de comunisme més tradicional”. 

La detenció de l’anarquista i antifeixista Salvador Puig Antich el setembre del 1973 i l’execució el març del 1974, la van marcar molt, i a poc a poc es va anar dirigint cap a la clandestinitat. “Va ser com entrar en un altre món, amb gent que estava organitzada. Un dia guardes uns papers, un altre guardes algú a casa… Si haguéssim quedat llavors una potser hauria portat un pa sota el braç i l’altre una gorra o alguna cosa per identificar-nos. Potser m’hauries preguntat per un carrer i jo hauria contestat amb una consigna. S’havia de confirmar que era aquella persona”.

Dins de la colla de joves de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) del barri de Gràcia, participava en lectures polítiques sobre marxisme, treball o sexe. “És curiós com socialitzes per diversos costats. Vam discutir el llibre “El segon sexe”, de la Simone de Beauvoir. A mi aquest llibre em va tocar molt, va connectar amb una part de mi. Frases com “La dona no neix, la dona es fa”, em van encendre la llum vermella. Per què hi ha uns papers establerts, per què hi ha uns rols com a dona, per què el meu pare no entra a la cuina, per què s’estranyen que no hagi estudiat tall i confecció?”.

Influenciada per MC i convençuda que s’havia de fer la revolució des de baix, va decidir deixar el laboratori per la fàbrica: “Si havíem de canviar el món, havíem de dedicar-nos a canviar el món apassionadament”. Va entrar a una cadena de muntatge a l’empresa d’electrònica Lavis, després a Elbe i a AFA, on treballaven prop de 500 persones i on va estar vuit anys. El 1975 ja formava part de les comissions obreres de la fàbrica i es va presentar com a delegada a l’encara sindicat vertical, dins d’una agrupació del metall especialitzada en electricitat i electrònica, i això li va posar en contacte amb un altre món de gent activista que feia assemblees als passadissos.

“Va ser una experiència molt interessant de lluita, en el moment just de la transició, després de matar Puig Antich. A mi tot em justificava que valia la pena dedicar-te a canviar el món, a tirar la dictadura, a lluitar pels drets de les persones, a cridar ‘Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia’. Va ser també el moment del despertar del feminisme. Tot estava vinculat”.

QUAN UNA DONA PARLA, LA JUTGEN

De les primeres discussions sindicals, la Núria Casals recorda la minoria de les dones i la pressuposada saviesa dels homes. “En un món així, on els homes parlen tant i s’escolten tant i ho saben tot, jo no m’atrevia a demanar la paraula perquè em moria de vergonya. Una companya em va dir: “Mira, hem de parlar, i jo tampoc m’atreveixo, però m’atreveixo a aixecar la mà i demanar la paraula per tu”. No sé què vaig dir, però vaig trencar una mica el gel, i llavors em vaig adonar d’una cosa, que quan un home parla escolten el que diu i quan parla una dona miren com és aquella dona, ja t’estan analitzant i t’estan jutjant. Si ets alta, baixa, grassa, prima, lletja, si tens el cabell bé o si el portes malament, el que menys importa és el que dius, i això ho notes, ho notes a la pell perquè notes com et miren. T’estan qüestionant, com dient “i ara, aquesta, a què ve?””.

Després de la mort de Franco es va organitzar a Catalunya la primera assemblea de Comissions Obreres i la Núria Casals va entrar al Secretariat. L’any 1976 es va crear la Secretaria de la Dona de CCOO de Catalunya, tot i l’oposició del sector més conservador, i la responsable escollida va ser la Núria Casals, que va exercir el càrrec durant 10 anys.

Amb motiu de les primeres Jornades Catalanes de la Dona el maig del 1976, va anar en nom de Comissions Obreres a fer acte de presència. “Jo no estava vinculada al moviment feminista, ja tenia prou feina amb el sindicat. També hi havia el dubte de si pesa més ser treballadora o ser dona perquè, dins del moviment obrer, hi havia certs prejudicis sobre que el feminisme tenia aspectes molt burgesos, i aquelles jornades per a mi van ser claus. Quan vaig veure tantes dones juntes de tot arreu parlant de temes tan diversos, de sexualitat, de treball, i vaig veure que allò era política també, que era una manera de canviar el món, que allà hi havia gent de tot arreu i que el vincle que ens unia era molt fort, em va sacsejar moltíssim”.

“Va ser un canvi que em va travessar, era entendre que allò era molt important per a la meva vida però també per a la vida col·lectiva, i que era una manera d’enfocar el canvi d’un altre món. Vaig tornar superrevolucionada, tant a AFA com al sindicat. No sé si érem conscients del ciri que vam muntar llavors a l’empresa, va ser molt bonic. Les companyes tenien una mentalitat, per a mi, poc política, però ens vam començar a reunir, a una església o on fos, grups de 15, 20 o 30. Parlàvem de tot, de sexualitat, de gènere, de fills, i jo em posava nerviosa perquè no parlàvem de fer vaga, però entenia que per a elles i per a mi aquestes reunions eren una necessitat. Era compartir la vida al marge de la vida del treball, però que també la portes al treball”.

MÉS ENLLÀ DE LA IGUALTAT SALARIAL

“Dintre de l’empresa ens tractaven diferent per ser dones, perquè ens pagaven diferent i ens atribuïen feines diferents. Vam posar una denúncia per cobrar igual que els companys i la vam guanyar, però es va muntar una baralla amb alguns companys que ni t’explico. Et deien: “Si tu has de cobrar el mateix que jo, això vol dir que la meva feina es desvaloritza”. Aprens a entendre que és una mirada patriarcal; això ho dic avui, en aquell moment et plantaves davant el company i li deies: “Però tu què t’has pensat?”. Evidentment, hi havia homes que ens donaven suport, no tot era tan negatiu”.

A més de la igualtat salarial, les dones demanaven ser incloses en feines que llavors els hi estaven prohibides, com el treball nocturn, accedir a les mines o manipular productes perillosos. “Havíem de millorar les condicions laborals per a tots, les feines havien de ser segures per a tothom, i això va representar una quantitat de discussions i una riquesa molt gran”. Es van posar sobre la taula debats fins llavors inexistents, com l’assetjament sexual a la feina, el divorci o el dret de l’avortament, amb l’argumentació que s’havien de donar suport a lleis progressistes perquè els drets estaven tots vinculats.

L’any 1978, va ser escollida membre del Secretariat Confederal de CCOO, per la qual cosa va haver de viatjar sovint a Madrid. A l’Executiva Confederal hi havia cares conegudes com Marcelino, Camacho, Julián Ariza o Nicolás Sartorius, i la Núria Casals, una dona que formava part de la minoria de MC, reconeix que se sentia insegura: “Tenia por a no donar la talla, i a més semblava que haguéssim de tenir la solució de tot. Jo crec que el que més mal ha fet a les dones és la poca confiança en nosaltres mateixes, i aquest terreny l’has de treballar. I què et dona confiança? Poder estar amb altres dones, poder-ho compartir”. 

Els debats sobre els Pactes de la Moncloa en plena transició, que van tenir el suport majoritari de CCOO, van ser especialment complicats. “Eren interminables, però si t’oposaves, com nosaltres, et desautoritzaven i et deien: “No veieu la realitat de la classe obrera” o “Li aconsello a la companya que s’ho faci mirar”. Van ser anys de patiment, i al mateix temps, molt bonics i intensos, amb una quantitat d’experiències superpositives i de vincle amb el moviment feminista”.

Les diferents delegades van plantejar fer assemblees de dones delegades per tenir més força. “Notàvem que quan fèiem coses mixtes, qui demanava la paraula, qui parlava, qui dirigia, seguien sent els homes. Vam haver de picar pedra i va ser dur, perquè hi havia que se’n fotia dins del sindicat i no li donava importància. En la discussió sobre l’assetjament sexual hi havia qui ens deia que érem radicals i que estàvem dividint la classe obrera. Després de 40 anys t’adones que va ser molt important posar en marxa les secretaries i tirar-les endavant. Jo vaig estar dos períodes i després vaig sortir cremada i cansada”.

A AFA va haver-hi més de tres anys de lluita sindical abans que la factoria tanqués. “Vam ocupar la fàbrica i les companyes van tenir un paper dirigent preciós, allò va ser com una escola d’aprendre a xerrar, a verbalitzar, a col·lectivitzar i a parlar de tot. El moviment feminista va significar molt a nivell emocional en aquest moment, és el que ara en diem sororitat i que en aquell moment no li dèiem res, dèiem estar entre dones. Teníem una vitalitat per agafar les regnes de les nostres vides i aquella sensació que et dona entendre’t i entendre l’altra”.

Dins del sindicat i en el debat sobre la sexualitat, la Núria Casals va haver de topar-se amb una altra reivindicació, la del lesbianisme, ja que a alguns membres els costava entendre aquesta opció i ho veien com una radicalitat més. “Tu ja pots fer el discurs més correcte possible, però era pesat, i el sindicat també s’anava institucionalitzant. Mentrestant, començaven a posar-nos d’acord les lesbianes per donar visibilitat a les diverses opcions sexuals, i això era aire fresc”.

La Núria Casals es va anar allunyant del sindicat progressivament i es va dedicar més al moviment feminisme, primer a la Coordinadora Feminista i després a Ca la Dona. “La meva militància avui passa pel moviment feminista, que és on carrego piles, on jo em sento més còmode”. Recorda com ha evolucionat el Dia de la Dona Treballadora en els últims 40 anys, que ha passat de ser una jornada minoritària a una reivindicació massiva, i sent orgull de com han canviat algunes coses: “Jo ara veig aquests 8 de març tan meravellosos, amb tanta gent jove i tanta gent encantadora, i tinc la il·lusió de poder dir: “Hem avançat””.