Les cambreres de pis dels hotels fa molts anys que reivindiquen drets com ser part de la plantilla dels hotels on treballen. La majoria dones, són un dels sectors que pitjors condicions laborals tenen. Travessades per la parcialitat i la temporalitat són vulnerables si no s’organitzen per respondre. A nivell estatal, moltes d’aquestes treballadores s’associen sota el col·lectiu Las Kellys que consta de grups territorials. Un és a Barcelona i Miriam és la portaveu d’aquest sindicat que ajunta cambreres de pis i professionals de la neteja dels hotels. Càrregues de treball indecents, cessió il·legal, frau de llei, malalties derivades del treball no reconegudes…
Per tots aquests motius, a finals de juliol del 2021 començaven un micromecenatge per crear la Central de Reserves Hoteleres. Un projecte que aniria vinculat al Segell de Treball Just i de Qualitat. Un segell que va ser aprovat pel Parlament de Catalunya el novembre del 2018, però que no arriba ni s’espera.
Miriam explica que per a les Kellys “el segell de qualitat era un pas més que volíem fer”, però que van anar veient que no hi havia intencions de desenvolupar. “El conseller El Homrani, que en aquell moment era al Departament de Treball, mai no va donar la cara, sempre enviava altres persones a qui nosaltres havíem de tornar a explicar la història, el nostre problema i això del segell de qualitat. Que sabessin que era una ordre que s’havia de desenvolupar perquè ells mateixos ho havien aprovat. Deien que la patronal al principi estava d’acord, però que no acceptarien l’obligació que la treballadora hagués d’estar contractada per l’hotel”, denuncia Miriam.
Les Kellys lamenten que una ordre governamental d’un organisme com el Parlament de Catalunya caigui perquè la patronal no la vulgui aplicar. Per això, com explica Miriam, durant llargues jornades han estat manifestant-se al carrer tant davant de la seu de la patronal com del Departament de Treball, que en té la responsabilitat última. Tot i així, no s’ha realitzat el segell. Amb Roger Torrent, el nou conseller de Treball, els va passar més o menys el mateix. “Ens va dir que acabava d’arribar i necessitava un temps”, però al final –afegeix– “no hi ha hagut voluntat política igual que a nivell estatal que tampoc no va tirar endavant la Llei Kelly”. Una llei que volia acabar amb la subcontractació dels serveis estructurals. Miriam apunta que “un hotel funciona venent habitacions i, per tant, les cambreres han d’estar treballant directament per a un hotel i no subcontractades per una empresa externa que l’únic que fa és abaratir el sou, els drets de les treballadores i fer-los treballar a preu fet”. Afegeix també que quan en el seu moment van parlar amb la patronal, aquesta, que les va rebre i fins i tot els va donar cafè, els explico les seves “intencions”: “volen externalitzar tots els serveis. Havien començat amb nosaltres i després seguirien amb cambrers, cuiners, recepcionistes… i ja es fa”.
En aquest sentit, un altre dels motius per crear la Central Hotelera va ser la quantitat de judicis pels quals han passat i han patit diferents membres del col·lectiu contra les empreses contractadores per aconseguir acabar amb la cessió il·legal de treballadores. Ara Miriam lamenta que amb el nou text de la reforma laboral es legitima la subcontractació en fer que les empreses externes d’ara endavant s’hauran de regir sota el conveni d’hostaleria. “Abans almenys hi havia un buit legal amb el qual davant les empreses podíem arribar als judicis i reclamar fins que el jutjat doni la raó i afirmi que es dóna la cessió il·legal de treballadores. Ara ja no es podrà i no sé què farem…”. Miriam creu que les han deixat “pitjor que abans” i no confia en una llei que ha tingut la signatura de la patronal des del principi.
Un hotel funciona venent habitacions i, per tant, les cambreres han d’estar treballant directament per a un hotel i no subcontractades per una empresa externa que l’únic que fa és abaratir el sou, els drets de les treballadores i fer-los treballar a preu fet
La feminització de la pobresa sorgeix de la precarietat
Relacionat amb això, un altre motiu de la Central era que preveien acomiadaments massius dins del sector una vegada acabessin els ERTO. Aleshores previstos per a octubre i ara amb data per al pròxim 28 de febrer. “Durant la pandèmia, el 70% de les cambreres de pis van acabar al carrer perquè l’hotel o l’empresa que les portava va considerar que, com havia baixat l’ocupació, podien prescindir de la feina… Treballes una setmana, un mes i després ja no”. Però que els hi passa a elles?, es pregunta. I és que treballant així, quan les deixen al carrer, cobren l’atur acumulat, però mai no arriben a acumular suficient. “De totes aquestes treballadores que es van veure al carrer, moltes no tenien què menjar i van haver de viure de menjadors, altres van ser desnonades i altres van sobreviure amb els mesos perdonats de lloguer que després havien de pagar”, descriu Miriam. Que afegeix que el panorama de famílies amb tres fills demanant en menjadors socials o a la Creu Roja o sense poder demanar perquè en moment de pandèmia estava tot tancat van ser molt durs. Creu també que les xifres de subcontractació hauran augmentat, ja que després d’acomiadar moltes treballadores, el més segur és que les noves contractacions hagi estat mitjançant externalitzacions. “Els hotelers així evadeixen les seves responsabilitats com a empresaris: posen la treballadora en mans d’una subcontracta que el que fa és anul·lar-li els drets: tu ja no et pots sindicar, no pots reclamar, no pots emmalaltir i tens una càrrega brutal. No tens temps per menjar, ni per prendre aigua, ni per anar al bany i si reclames, doncs aquesta ja no la truquem…”, diu. I és que opina que “l’empresa t’ha fet un contracte que no serveix de res, amb el qual la treballadora només es queda el 40% del que es paga”.
És important tenir en compte que la tornada a la normalitat no continua sent normal. Moltes treballadores ho fan sense EPI correctes davant del virus i això ha portat a tensions, pors i càrregues. Miriam considera que els hotels s’han aprofitat de tota aquesta situació: “mentre les treballadores estan en ERTO, ells també cobren beneficis com a empresaris i el que han estat fent ha estat contractar personal extern per fer la feina”. El parany és, explica, que contractaven algú 5 hores, per fer la feina d’una jornada de 8 hores. Miriam considera que això és, a part de fraudulent, “una trampa mortal”.
Davant de tot això, les Kellys s’han continuat organitzant durant la pandèmia com han demanat, però sí que és cert que tot s’ha complicat. També perquè legislativament, a banda de caure el Segell de Qualitat i la Llei Kelly, també sembla que ha caigut la Directiva Europea. El panorama que descriu Miriam és desolador, però encara tenen esperances en la seva pròpia Central Hotelera que estarà preparada al maig: “Ja estem cansades dels governs així que ja hem dit deixarem de banda els polítics i ens centrarem en el nostre projecte. Amargant-nos nosaltres no resolem els problemes… Sempre diem que volem un món net”. Així, l’objectiu és trobar hotels que compleixin amb uns requisits mínims, perquè les companyes no hagin de combinar dues o tres feines per arribar a final de mes, perquè estiguin reconegudes com a treballadores i no hagin de fer 15 o 20 habitacions en 8 hores, ja que és “inhumà”.
Perquè tot això passi, un cop la reforma laboral no protegeix aquestes treballadores externes, des de les Kelly hauran de continuar exigint canvis en els convenis. Per arribar a un punt ideal, aleshores haurien totes les empreses de reconèixer les cambreres de pis com a activitat principal de l’empresa, que hi hagués una retribució igual entre homes i dones i complir amb la llei de riscos laborals. I amb això arribem a un altre tema: la quantitat de malalties no reconegudes que pateixen les cambreres de pis. “Hem tingut casos de companyes que estan destrossades de les espatlles, dels colzes, pel túnel carpià, fotudes de la columna que quan han caigut malaltes han anat a la mútua i els han dit que no tenien res. Ens hem donat contra la paret un munt de cops”, explica. A part, el tipus de jornades que tenen les condueix a anar sempre corrents i desesperades, però la Miriam té clar que no val la pena sumar estrès mental al cansament físic. Tot i així, moltes treballadores cauen malaltes i acaben havent d’acudir a la seguretat social, ja que la mútua els nega l’atenció. “És un mal que s’ha aconseguit a la feina, per tant, s’ha de fer càrrec l’hotel, però aquest es renta les mans i el carrega a la seguretat social, que som tots. Així, l’empresari s’ha forrat i està feliç explotant més treballadores mentre el govern i l’estat fan el llit a l’empresari… És tan fort tot això!”, expressa la Miriam. I és que ella, va caure malalta treballant, la van acomiadar i mai no li van pagar per això.
Hem tingut casos de companyes que estan destrossades de les espatlles, dels colzes, pel túnel carpià, fotudes de la columna que quan han caigut malaltes han anat a la mútua i els han dit que no tenien res. Ens hem donat contra la paret un munt de cops
Malalties laborals que condicionen la vida
Era 2016, previ a la creació de Las Kellys, i Miriam treballava de cambrera de pis en un hotel petit de tres estrelles principalment fent llits. Com que havia baixat l’ocupació feia una mica de tot encara que la seva categoria professional fos d’ajudant de cambrera de pis. Un altre fet que critica quant a contractació. El mes de desembre, quan va baixar l’ocupació, els van canviar els horaris, els van demanar si podien anar a les 6 del matí i fer els fons de la cuina fins a les 9 del matí i llavors passar a la seva altra feina. Abans d’aquest canvi, hi havia tres treballadores més de la neteja a l’hotel que feia 15 anys que hi eren i tenien un contracte fix. Dues feien les zones comunes i l’altra feia el restaurant i els esmorzars i el passadís de l’hotel amb un horari de 8 hores. “Jo anava per una subcontracta i també les meves companyes i ens van dir que l’hotel ficaria treballadores aquí perquè les anaven a fer fora perquè la nostra empresa entrés també a la cuina”, explica. De primeres, ella no va entendre per què les feien fora si anaven a fer la seva mateixa feina… Però al següent dia, les tres treballadores que quedaven, entre elles, van anar a l’hotel i van rebre la notícia que passarien a mitja jornada. De tres van passar a ser-ne dos.
Així, el treball de 8 hores es va convertir en un de 5 hores amb el que veien clar que no arribaven malgrat que les repartissin al llarg de la jornada. “Perquè impactés el mínim possible, ens van dir ‘tu entres a les 6 i fas els fons de la cuina i et poses a netejar el més dur, a treure greix’. I jo arribo a les 7 i ens posem a fer-ho fins a les 9. Després surto i em poso a passar l’escombra per passadissos, esmorzars, i tot això. Després fregar: banys, passadissos, recepció… un munt de coses que el temps et passa rapidíssim”, descriu. Un treball dur i amb exigències. Explica en detall com el cap no volia que el parquet negre tingués ni tan sols una marca d’haver passat el pal de fregar. Per això, Miriam havia de deixar-se els braços i les mans escorrent el motxo: “perds el temps, però també la salut encara que jo no m’havia adonat d’això… Va començar a passar el temps i jo començava a patir dolor de les mans i deia ja em passarà, ja em passarà, però després de 6 mesos les mans se’m van inflar, les tenia vermelles i el dolor pujava fins a les espatlles”.
Miriam es va prendre antiinflamatoris per evitar anar al metge i fins i tot va tornar un dia més a la feina. Per dir que no havia dormit del dolor, perquè no es pensessin que era una gandula, que no volia treballar. Tot això perquè sentia una gran responsabilitat. “No podia agafar el pal de l’escombra ni aixecar res, em queia tot. Recordo que el meu xicot em donava el menjar a la boca. Jo plorava perquè vaig pensar que quedaria invàlida per a tota la vida. Vaig pensar que les meves mans ja no servirien per res. Va ser molt dur i me’n recordo que li va dir la meva companya a la supervisora: ‘mira, que la Miriam està així i no pot treballar’ i que la supervisora va dir que parlaria amb l’empresa, però va parlar amb els seus caps i aquests van dir que acabés la jornada, que després em donaven el paper de la mútua”. Miriam va acabar la seva jornada i va anar cap a la mútua on la va atendre “un metge-màquina”. “Li vaig dir que em feien mal els braços, tots, i va insistir que no podia ser, que havia de dir un punt, com si l’estigués mentint. Em van fer unes radiografies i em van donar pastilles i també la recomanació que anés al meu metge de capçalera, ja que això no era una malaltia laboral”.
Com que no va poder agafar hora, va anar d’urgències al seu CAP i el seu metge li va dir que tenia una inflamació dels tendons i que s’havia de prendre unes pastilles fortes que mai no s’havia pres: “Em va preguntar en què treballava i ja em va dir que això ho tenien sempre les persones que hi treballen”. També li va donar la baixa i mentre era a casa, l’empresa no va parar de trucar-li perquè tornés: “necessitem que tornis a treballar”, li deien per pressionar-la. Però el metge no veia que avancés favorablement. “Em feia mal, però a part d’això estava amb la moral per terra. A ells no els importava res…”, se sorprèn i entristeix Miriam. Al cap de 10 dies van insistir novament i van arribar a dir-li “és que nosaltres no som cap ONG” i la van convocar a l’empresa. La van acomiadar i ella per falta d’informació no va signar no conforme. Tampoc va buscar cap advocat perquè no en coneixia i encara es lamenta. Avui dia, encara denuncia aquesta situació i defensa que associacions com Las Kellys són essencials per posar fi a aquesta precarietat que porta les treballadores fins a perdre la salut.
A companyes destrossades físicament de netejar, la mútua els hi ha dit que no tenien res
