Una de les principals diferències de gènere per a les persones joves és el treball a temps parcial, essent les dones joves les que tenen contractes de jornada parcial amb molta més freqüència que els homes. En 2013, el 15,3% dels homes d’entre 25 i 29 anys treballaven a temps parcial, un percentatge que arriba gairebé al 27,7% en el cas de les dones. Mentrestant, en el grup d’edat de 30 a 34 anys les diferències s’engrandeixen encara més, sent el 7,8% ells i un 24,3% elles, segons l’Enquesta de Població Activa.
“Aquesta és, en l’actualitat, una de les principals bretxes de gènere en el mercat de treball, no només per les persones joves, sinó pràcticament per a qualsevol grup d’edat. A més, aquesta bretxa contribueix a explicar altres diferències, com ara la diferència en els salaris, encara que no és l’únic factor que determina aquesta diferència”, explica Esteban Sánchez Moreno, professor de Sociologia a la Universitat Complutense de Madrid i expert en polítiques d’ocupació.
Tot i que a Espanya el principal motiu de tenir una feina a temps parcial continua sent el no trobar una feina a temps complet, tant en homes com en dones, els següents motius difereixen molt entre sexes. Per exemple, entre les dones de 25 a 49 anys, el percentatge d’un treball parcial per la cura dels fills se situa en el 18%, mentre que els homes en aquesta mateixa edat se situa en l’1,5%, segons dades de 2014 d’Eurostat.
En aquest àmbit, el de la jornada parcial, és on més es dispara la bretxa salarial entre homes i dones. Espanya, amb un 33,7% de bretxa salarial en la jornada parcial, segons dades de l’INE per a 2012, encapçala les diferències de tots els països de la Unió Europea. A Alemanya, on el treball a temps parcial és ocupat per dones en un 81,5% -percentatge superior al ja elevat 75% espanyol-, les treballadores perceben un 12% menys del salari que el dels homes que treballen en aquesta modalitat, segons l’informe ‘Treballar Igual. Cobrar Igual‘, de la UGT.
Elizabeth té una feina part time i tot i que, segons li han promès, la seva jornada es convertirà en completa en els pròxims mesos, lamenta no poder dedicar tot el temps que voldria al seu fill. Elizabeth viu com una mare soltera -el pare del nen no l’ha vist més de dues vegades en tota la seva vida i mai li ha passat cap mensualitat-, l’Administració no la considera com a tal perquè el pare va firmar en el seu moment els papers esperant que, pel fet signar-los, el seu fill nascut de mare nacionalitzada espanyola li donés a ell també la nacionalitat. No compta que una hora després no va saber res més d’ell, per a l’Estat no és mare soltera i no pot percebre els ajuts que es derivarien de la seva condició.
Elizabeth, que sí que rep el suport com a mare soltera per part de la Asociación Solidaridad, forma part del grup més vulnerable: les llars monoparentals. Aquest tipus de llars -que en més del 80% dels casos estan encapçalats per dones- són, segons l’Enquesta de Condicions de Vida de l’INE, els que viuen en pitjors condicions. Més de la meitat d’aquestes llars estan en risc de pobresa. Un estudi recent de Save the Children identifica a més que les situacions de precarietat i inestabilitat laboral predominen entre aquestes llars monomarentals. Li agradaria, malgrat tot, augmentar la família “però quan pugui afrontar sola, ara mateix no puc afrontar ni a escala econòmica ni de temps, encara que no vull que Daniel sigui fill únic”, explica.
Elizabeth i altres de les mares que van a l’associació busquen allà l’ajuda per tirar endavant que no troben fora. En l’informe de Save the Children s’alerta que el 52% de les dones al capdavant d’una família monoparental es troben excloses del mercat laboral o treballen en condicions de precarietat, ja que la cura dels fills i la falta de mesures de conciliació els impedeix optar a llocs de treball amb majors jornades i ingressos. De fet, segons l’informe, quatre de cada deu llars d’aquest tipus no disposa de diners suficients per pagar despeses relacionades amb la casa. Daniel i la seva mare comparteixen pis amb més gent. El seu sou no dóna per a més.
En el sector en què treballa actualment, el sanitari, la desigualtat salarial es dispara. A la sanitat, segon sector en ocupació de dones al nostre país, les dones cobren un 25,4% menys que els homes segons l’informe Gender Pay Gap de la Comissió Europea. Les professions i ocupacions feminitzades, com la sanitària, “estan subjectes a desigualtats, per exemple, menors salaris, perquè estan feminitzades, precisament, i no pel contingut de la tasca. En això es basa la discriminació i la ruptura dels rols home -dona és un pas necessari perquè aquesta discriminació comenci a deixar d’operar”, explica el professor Sánchez Bru.
Reivindicacions per la igualtat d’oportunitats laborals
Una igualtat de condicions i la ruptura dels rols home-dona és el que reclama des de fa anys Laura Baena. Aquesta publicista de 34 anys i fundadora del moviment Malas Madres, porta treballant com a autònoma des de fa quatre anys -moment en què va nèixer a la seva primera filla- en pro de la conciliació per a tothom, tant per a homes com per a dones. Quan va dir que estava embarassada li van advertir en el seu anterior treball que aquella no era una empresa per “mamis i nadons” i un temps després va decidir tocar el dos.
“Si no li posem remei, ens dirigim cap a una societat on es penalitza laboralment a la dona per ser mare, una societat amb desigualtats de gènere, ja que són les dones les que assumeixen major càrrega de treball total entre remunerat i no remunerat, i, tot, una societat en la qual les dones han de renunciar al seu desenvolupament professional, a cura dels seus fills o fins i tot renunciar a ser mares”, explica Baena.
I continua: “Ens han venut la moto de si vols, pots, allò que seràs el que vulguis arribar a ser i això produeix frustració perquè no és real. Calen polítiques que ajudin a poder conciliar tenir fills amb la feina.” La realitat és que, segons una enquesta realitzada a més de 4.500 mares des de l’organització que lidera Baena, més del 80% de les dones no concilien, i més del 50% han viscut situacions negatives a causa de la seva maternitat com que les canviïn de lloc de treball. Perquè això no passi, “la conciliació ha d’afectar a tots i que tots tinguin dret a poder fer una jornada contínua, a tenir horaris flexibles o a treballar des de casa sense premiar el presencialisme perquè si només afecta uns quants ens trobem davant la reducció de jornada i això produeix una aturada en la teva professió, cosa que no li passa a l’home”, opina Baena.
Des Males Mares, reclamen una sèrie de polítiques i ajudes per part de l’Estat perquè les Pimes també puguin aplicar eines de conciliació com la jornada contínua, la flexibilitat d’horaris o el teletreball. Segons l’informe Radiografia de la Pime 2015, el 80% de les pimes volen conciliar. “Si les famílies i les empreses volen conciliar, cal que l’Estat posi de la seva part”, explica.
Totes aquestes polítiques a què fa referència Baena van enfocades a què la dona no hagi de triar. És el que la reconeguda sociòloga Pamela Stone descriu en el seu llibre ‘opting Out? Why Women Really Quit Careers and Head Home ‘(Per pròpia voluntat? Les veritables raons per les quals les dones abandonen les seves carreres i van cap a la llar) com “elecció forçada” i que totes les dones entrevistades per aquest reportatge han sentit alguna vegada.
Els homes, però, no ho fan. O no en la mateixa mesura. Les baixes per maternitat, per exemple, suposen una aturada en la carrera de moltes dones cosa que no passa en el cas dels homes, que a Espanya tenen una baixa voluntària de dues setmanes enfront de les setze de la dona. Baena demana que per estar en igualtat de condicions les baixes per paternitat siguin iguals a les de les dones i que a més siguin obligatòries com a Suècia, on tots dos progenitors tenen com a mínim una baixa de vuit setmanes no intercanviable.
En aquest sentit, PSOE, Podem, Ciutadans i IU porten en els seus programes electorals equiparar tots dos permisos, mentre que el PP manté el retard d’augmentar el permís de paternitat. Segons els experts, una altra de les mesures dirigides a una major igualtat d’oportunitats laborals i de conciliació és la d’augmentar la xarxa d’escoles gratuïtes de zero a tres anys que prometen en els seus programes PSOE, Ciutadans i Podem. Les mares entrevistades per aquest reportatge aplaudeixen el gest però no el consideren suficient. Creuen que cal posar l’assumpte de ple en l’agenda política.
“Espanya és un clar exponent del model mediterrani pel que fa a polítiques familiars. Manca d’un sistema adequat d’ajudes a les famílies i als fills, els permisos de maternitat i paternitat són massa curts, i la demanda de places en escoles infantils per menors de tres anys sobrepassa amb molt a l’oferta”, diu l’informe de La Caixa, El dèficit de natalitat a Europa. I comenta el famós xec-nadó que va introduir l’últim govern socialista: “va estar clarament mal plantejat i carregat d’ideologia natalista. L’efecte d’aquesta mesura va ser, sens dubte, escàs. Va poder tenir un efecte temporal, és a dir, algunes dones potser van tenir un fill abans del previst gràcies al xec-nadó, però és evident que no va aconseguir estimular una recuperació de la fecunditat”.
“Davant els forats que planteja el sistema de benestar en la protecció de la natalitat, l’estabilitat laboral s’ha convertit en un requisit previ fonamental per a la formació d’una família”, explica l’informe ‘Generació Somnis Trencats’, elaborat per la Fundació per causa i el Consell de la Joventut d’Espanya. No obstant això, l’elevada taxa d’atur entre els joves -gairebé del 40% el 2014 per a joves d’entre 15 i 29 anys- i la precarietat de molts dels que treballen -amb tres de cada deu joves amb un contracte a temps parcial en 2014- “són clarament obstacles de primer ordre que inhibeixen la procreació”.
Gøsta Esping-Andersen, sociòleg especialista en l’Estat de Benestar i coordinador de l’estudi de La Caixa anteriorment citat, assegura que “la proporció de dones (i homes) que prefereixen no tenir fills és marginal en totes les societats. Tot i això, la diferència que observem entre el nombre de fills que es desitjarien tenir i els que es tenen realment és, sovint, considerable”. Segons l’estudi, a Espanya el 12% de les dones acaba la seva etapa reproductiva sense tenir fills. A més, el 30% de les dones espanyoles han de conformar-se amb tenir un sol fill. En països com els escandinaus aquesta diferència entre el que es vol i el que es té és molt menor.
Els països més avançats en conciliació i polítiques d’igualtat, els del nord d’Europa, “van posar la veu d’alarma quan els seus índexs de natalitat no estaven tan baixos com els nostres, van començar a implantar polítiques públiques de conciliació i suport a les famílies amb fills i ara han vist créixer una altra vegada aquests índexs”, explica la fundadora de Males Mares. Les dades ho testifiquen: Noruega ha passat d’1,66 nens per dona a 1,85; Suècia, de 1,61-1,91; i Dinamarca de 1,38, a 1,67 en tres dècades.
