Reprenem el curs polític més o menys on érem: sessió d’investidura al Congrés i moció de confiança al Parlament. S’acaba l’estiu, però la calor segueix i amb ella els debats polítics superestructurals i curt-terministes de les diferents forces polítiques. Preocupades per posicionar-se en el nou tauler polític resultant de la re-politització social i refractàries a llaurar la cultura de la negociació i el pacte. Sembla que s’obvia la realitat econòmica i social on han d’operar, on les incerteses i febleses de l’economia s’aprofundeixen i la situació social és cada cop més critica, amb una pobresa, precarietat i desigualtat creixents. Un escenari que requereix una acció política de govern decidida, superant i revertint les polítiques que han dut on som i prioritzant mesures i compromisos que ho facin possible.
Les dades de l’atur registrat del mes d’agost i l’evolució de les dades econòmiques i socials dels darrers mesos, són preocupants. L’atur ha pujat el mes d’agost (4.400, un 1%,més a Catalunya, 144.000, un 0,4%, a l’estat) i se segueix constatant l’abús de la contractació temporal (més del 90% dels nous contractes). En termes interanuals, la reducció del nombre de persones aturades registrades (-60.000) no es correspon amb el nombre de nous contractes realitzats (+29.000), evidenciant desànim. La taxa de permanència a l’atur arriba ja al 86,6% (el mes anterior estaven en la mateixa situació). El perfil de l’atur és dona, major de 45 anys amb més d’un any en aquesta situació.
La baixa protecció social no dóna resposta a les necessitats i moltes persones en situació d’atur estan en situació d’exclusió social. La cobertura de les persones aturades segueix baixant, quasi el 50% no reben cap prestació (EPA) i de les que reben protecció més del 50% és assistencial, no contributiva. Però, mentre, el debat de les iniciatives legislatives populars sobre la Renda Garantida de Ciutadania al Parlament de Catalunya o de la Prestació d’ingressos mínims al Congrés de Diputats, segueixen pendents de tancar el debat i passar a votació i pressupostar-ho o d’iniciar el tràmit parlamentari, respectivament.
Tot això en un entorn de treball molt precari, marcat per la temporalitat, parcialitat i baixos salaris, on el 55% dels llocs de treball que s’han ofert no requereixen formació i el 37% són per una durada inferior a tres mesos. Les dades evidencien també les febleses d’un model econòmic que busca el guany ràpid però no aposta per estratègies empresarials de llarg termini que pivotessin sobre l’estabilitat i la qualificació.
En aquest context d’urgències socials cal emplaçar un canvi de fons de les polítiques. Avui és prioritari la derogació de la Reforma Laboral i recompondre el dret a la negociació col·lectiva i, per tant, el ple exercici de la llibertat sindical a partir d’equilibrar la capacitat d’intervenció dels representants dels treballadors enfront dels empresaris, en la regulació de condicions de treball. Aquests dies s’ha volgut utilitzar als treballadors en el teatre del debat d’investidura. Un teatre on els actors s’han volgut lluir davant les càmeres, però amb una obra deslluïda, sense plantejament, nus i desenllaç. Això és el que es desprèn de la proposta de contracte únic (finalment reconvertit a tres modalitats, però mantenint l’essència incentivadora de la temporalitat) o el complement salarial dels salaris baixos, que amaga la renúncia a abordar el salari mínim interprofessional i pot perpetuar la cultura empresarial de la devaluació salarial. Passada la sessió d’investidura cal empènyer la construcció d’una alternativa política de mínims, que arraconi les polítiques del PP i estableixi entre les prioritats, recuperar drets laborals i socials, intervenir des del sector públic per consolidar la recuperació econòmica amb bases industrials, a partir de la innovació i la sostenibilitat, recuperar la confiança institucional i regenerar la democràcia. L’aritmètica dona per construir una alternativa política i les necessitats la urgeixen, cal, però, entendre que el principal problema del país és canviar les polítiques i que per això calen pactes i acords. El pitjor escenari és permetre, per activa o passiva, la continuïtat de les mateixes polítiques.
A Catalunya la situació d’urgència social segueix agreujant-se, la realitat laboral d’atur, precarietat i baixos salaris, explica en bona part que la quarta part de la població catalana es trobi en situació de pobresa. Però han estat les polítiques públiques dels darrers anys les que han provocat que avui l’educació, la sanitat, la protecció, hagin perdut qualitat i provoquin un major augment de les desigualtats o que la recuperació econòmica tingui bases febles (turisme, consum). La inexistència d’una política pressupostària clara, que estableixi les prioritats socials i econòmiques fa que avui s’apliqui un pressupost que correspon a les prioritats polítiques del govern anterior. Cal un Pressupost que faci front als reptes que té el país, que són els de la seva gent: revertir les retallades, garantir la protecció social i promoure la reactivació econòmica. La Renda Garantida, la despesa social, la política industrial, la formació i la innovació, són entre altres prioritats pressupostàries que han d’evidenciar una acció de govern que promogui, entre d’altres, la igualtat d’oportunitats, combati el frau laboral i es comprometi amb la creació d’ocupació, la seva qualitat i el salari digne, promogui la concertació social i la negociació col·lectiva.
Els reptes polítics que tenim davant són importants. Requereixen una acció social i sindical a l’ofensiva: que emplaci a governs i forces polítiques a deixar el curt-terminisme i la política d’aparador on s’han instal·lat; i que es confronti amb els empresaris per una més justa distribució de la riquesa que el treball crea i per l’aposta per l’ocupació i la seva qualitat, l’estabilitat i la innovació. Estar a l’ofensiva en la negociació col·lectiva i en la mobilització social, no només per recuperar drets perduts, condicions laborals i salaris, sinó per dotar-ne de nous, que responguin a les noves necessitats socials que genera una societat desregulada, mercantilitzada i individualitzada, que segmenta i margina. No tot depèn de nosaltres, l’actual Europa de l’euro, amb les febleses democràtiques i les insuficiències de política econòmica ens deixen poc marge, però hi ha el suficient per fer altres polítiques, que sens dubte requereixen consensos socials amplis i pedagogia política per posar les bases culturals i polítiques per canviar les coses. Altrament ens podem instal·lar en la desafecció i la fractura social.
