El vot de les persones immigrants,
un meló que cal obrir
Estimem en unes 930.000 les persones estrangeres majors d’edat residents (amb permís) a Catalunya. Gairebé un milió de catalanes i catalans. Aquestes persones no tenen drets polítics plens a l’Estat espanyol, en virtut de l’article 13.2 de la vigent Constitució espanyola, el qual permetria el dret a sufragi actiu (votar) i passiu (ser elegit) a les eleccions locals, sobre la base d’acords internacionals de reciprocitat.
Actualment aquests acords inclouen, d’una banda, el Tractat de Maastricht (1992), que estableix el dret a sufragi actiu i passiu de les persones residents nacionals d’Estats de la UE a les eleccions locals i europees; i d’altra banda, convenis amb dotze estats (entre altres, Bolívia, l’Equador, Colòmbia o el Perú), els quals estableixen de forma general el dret de sufragi actiu a les eleccions locals amb el requisit de cinc anys de residència continuada.
Estimem que aquest marc actual deixa fora de qualsevol possibilitat de sufragi més de la meitat de les persones estrangeres a Catalunya. I deixa fora del dret a sufragi a la totalitat del col·lectiu, per exemple, a les darreres eleccions catalanes del 21 de desembre de 2017, o en qualsevol tipus consulta que tingui el rang legal de referèndum. Un milió de catalanes i catalans excloses del sistema.
Des d’AMIC-UGT pensem que cal un debat a fons sobre aquesta qüestió, després de tres dècades d’intens fenomen migratori global, una realitat que ha vingut per quedar-se, i que transforma i transformarà la societat catalana en totes les dimensions: demogràfiques, interculturals, econòmiques, també polítiques. Es plantegen dos camins, bàsicament: l’aposta per la inclusió o deixar-se portar per la tendència a l’exclusió.
L’estratègia de la inclusió és una inversió socialment positiva de present i de futur, cal anar cap a «la Catalunya d’un sol poble 2.0», i els drets polítics i de ciutadania són la punta de llança d’aquest repte, ja que és indispensable situar el col·lectiu immigrant com a un subjecte polític que s’integra en un nosaltres comú.
L’exclusió política de persones que conviuen en una societat
Aquest debat transcendeix el marc català o estatal. És una qüestió que interpel·la el conjunt de sistemes democràtics, que afecta la columna vertebral de les democràcies, fins i tot des d’una perspectiva liberal. Es poden considerar democràcies els sistemes que exclouen políticament milions de persones que conviuen realment en una societat? En aquest sentit, podríem parlar d’un nou moviment sufragista, que entronca amb moltes lluites històriques, des del moviment obrer i de les classes populars, passant per la lluita sufragista i pels drets d’igualtat de les dones, fins a la lluita pels drets civils i polítics dels negres o els llatins als Estats Units o a Sud-àfrica. És un debat d’aprofundiment democràtic.
En el nostre context actual, hi ha dues dimensions concretes per situar al centre de la discussió: incloure en l’agenda de la (possible) reforma constitucional els límits continguts a l’article 13.2 de la CE (la injusta reciprocitat i la restricció a les eleccions locals), apostant per un model de sufragi actiu i passiu per residència, que en qualsevol cas pugui establir els períodes necessaris per exercir aquests drets; i debatre i canviar el requisit general de 10 anys de residència per l’adquisició de nacionalitat, que en conjunció amb la lentitud burocràtica, provoca que moltes persones triguin 13 o 14 anys a aconseguir-la, un estatus que es pot entendre com la fi del camí cap a la plena integració formal.
En qualsevol cas, el més important és la mobilització del mateix col·lectiu per aconseguir aquests drets!
