Tot just comencem gener coneixent les dades d’atur registrat de desembre del 2016: 453.645 persones registrades com a aturades a les oficines del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), el que significa una reducció interanual del 12% (62.023 aturats i aturades registrats menys que fa un any). Tot i la davallada els nivells d’atur segueixen sent insostenibles, 170.700 persones sense feina més que 2008 a l’inici de la crisi. Encara estem lluny d’haver superat els efectes de la crisi, hi ha molta gent que vol treballar i no ho pot fer, perquè no hi ha feina; la que s’ofereix ho és (en la seva major part) per a feines de baixa qualificació, de curta o molt curta durada i mal pagada. Molts dels que estan en situació d’atur fa més d’un any que busquen feina (llarga durada); prop de la meitat de les persones en atur no reben cap tipus de prestació.
Hi ha un nombre considerable de persones que desapareixen de les estadístiques d’atur tot i que no han trobat feina: o bé estan desanimades i renuncien a mantenir el registre, o bé han optat per sortir del país a buscar feina, o bé no es computen per estar fent alguna activitat formativa (per això la diferència entre registre i L’Enquesta Població Activa –EPA-). Per tant, la reducció de l’atur no es tradueix en ocupació. I molt menys en contractació estable, com evidencia l’elevat percentatge de nova contractació temporal (prop del 90% dels nous contractes). L’ocupació que es crea és escassa, precària i temporal.
Ni l’economia mostra el dinamisme suficient per donar feina (i de qualitat) a totes les persones que poden i volen treballar, ni la política està garantint uns marcs laborals que respectin el treball de qualitat i amb drets ni dota de suficient protecció social totes les persones que es troben en situació d’atur. Es necessita que hi hagi un gir en les polítiques econòmiques i socials del país, que impulsin la demanda interna, amb un ús eficient del sector públic i amb polítiques salarials i de pensions que millorin les rendes disponibles.
La devaluació salarial i la precarització de les condicions de treball impulsades per la reforma laboral, fomenten una recuperació desigualment repartida i un model de creixement que es basa en activitats poc productives i de poc valor afegit, que fan negoci amb l’ús de la precarietat i la temporalitat. Trobar feina no és garantia de poder dur una vida independent o sortir de la pobresa. Per això urgeix derogar les reformes laborals, enfortir la negociació col·lectiva, augmentar els salaris i el SMI, impulsar polítiques d’igualtat efectiva, garantir els ingressos de la seguretat social i dotar la Renda Garantida de Ciutadania. Mesures interrelacionades per dignificar les vides, impulsar la demanda interna i la cohesió social.
Correspon als Governs, a través de les polítiques públiques promoure un canvi de patró de creixement de l’economia: que se sustenti en activitats de major valor afegit, respectuoses amb les persones i el medi ambient a partir d’un increment i reorientació de la inversió pública vers la millora de la qualitat i el contingut tecnològic de les empreses i la sostenibilitat; promovent activitats que tenen a veure amb serveis d’alt valor afegit, impulsant els serveis a les persones, apostant per la rehabilitació i l’eficiència energètica d’habitatges i equipaments i potenciant un sector industrial diversificat amb major presència en sectors de futur.
És possible fer-ho, hi ha riquesa suficient circulant al país que es pot redistribuir i aplicar. Sens dubte cal una Reforma Fiscal integral, que gravi de manera justa i proporcional persones i empreses i eviti el frau, per augmentar l’ingrés públic. A l’entretant els Pressupostos del 2017, que ara es debaten, si es vol, poden impulsar la creació d’ocupació, recuperar la qualitat dels serveis públics de salut, educació i dependència, lluitar contra la pobresa amb la RGC, impulsar un pla industrial. Catalunya tenim marge en la capacitat normativa sobre impostos (successions, IRPF i patrimoni) i tenim necessitats i demandes socials explicitades.
