El 17 maig, Dia Internacional contra l’Homofòbia i la Transfòbia, es commemora la data en què l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a la seva Assemblea General de 1990 va decidir retirar l’homosexualitat de l’índex de les malalties mentals. Aquesta data, anualment, ens permet fer altaveu de les situacions de discriminació que viuen, encara ara, els homes i dones gais, lesbianes i transsexuals a la seva vida quotidiana.
Molt s’ha millorat a escala legal i social des de l’any 1990, almenys en el món occidental. Però de tant en tant fan saltar les alarmes de què la situació d’empara dels drets pot saltar pels aires en qualsevol moment. Recentment tenim diferents exemples que posen en evidència que no es pot abaixar la guàrdia en la defensa dels drets i el seu exercici.
L’Estat d’Arizona, als Estats Units, va promulgar una llei de llibertat religiosa segons la qual qualsevol practicant d’una religió, protegit en el lliure exercici de seguir una creença, podia al·legar no tenir tracte amb persones homosexuals, al ser considerat un pecat nefand per un sector ultraconservador. Això implicava que no es podia donar serveis o feina de cap mena a la persona sospitosa de ser homosexual. S’entrava en una situació idèntica a la que es vivia als Estats del sud, amb lleis segregacionistes vigents fins als anys 60 del segle passat o la situació de Sud-àfrica i l’apartheid. Després d’una campanya en contra, el governador ha suspès l’aplicació de la llei i, per tant, no es pot aplicar.
A Europa acabem de tenir una sentència dictada pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea que dóna la raó a l’Estat francès, en mantenir la normativa francesa que prohibeix de forma expressa als homes gais ser donants de sang pel fet de ser portadors del VIH, com a criteri general. Sentencia del tot contrària a la mateixa legislació europea contra l’estigmatització de col·lectius.
Fa pocs dies a Barcelona s’ha conegut el cas d’una demanda d’acomiadament improcedent d’un treballador que després d’una baixa i un cop detectat que era seropositiu va ser acomiadat de l’empresa on treballava.
El panorama, i sense entrar en els horrors dels països en guerra a l’Orient Mitjà, ens fa ser més que mai defensors dels drets del col·lectiu LGBT.
Com a delegats sindicals no podem deixar escapar cap vulneració que afecti la dignitat de la persona a l’àmbit laboral. A la negociació col·lectiva i a qualsevol altre aspecte de tracte amb l’empresari, s’ha de poder donar cobertura, com en altres aspectes de protecció de drets, a les persones gais, lesbianes i transsexuals perquè puguin desenvolupar la seva activitat laboral sense interferències de prejudicis ideològics que, per desgràcia, una part de la societat manté encara vers el col·lectiu.
No hem d’arribar a la situació que descrivia la frase atribuïda a Bertolt Brecht, en què un veí anava veient les injustícies sobre els seus veïns i no actuava per evitar-les. I quan li van arribar a ell, no quedava ningú per defensar-lo. Els drets dels nostres companys i companyes són els drets a defensar per tots nosaltres.
