La digitalització i la robotització són l’excusa que el poder utilitza per atacar els drets dels treballadors, segons l’economista Bruno Estrada
La primera mesa pròpiament sobre el futur del treball en què la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) ha centrat les jornades d’enguany es plantejava justament Com seguim treballant? Bruno Estrada, economista de CCOO i membre d’Economistas frente a la crisis, va començar la seva intervenció afirmant que «això que diu el poder que amb la digitalització i la robotització provocarà desocupació és un determinisme fals perquè les realitats són molt complexes i, en realitat, no sabem com serà el treball en el futur».
La directora general de Barcelona Activa i doctora en Psicologia Social, Sara Berbel, assegura que «el futur no està predeterminat, dependrà del model de societat. La robotització no ens dibuixa el tipus de societat que serem, som nosaltres els que decidim com organitzem la feina, la riquesa…». Per la seva banda, Lamine Sarr, portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, va aportar el punt de vista dels migrants. Va assenyalar que «quan travessem la frontera, de manera legal o il·legal, no som ningú, els que tenen papers poden trobar feina, però sempre de la classe més baixa. El capitalisme necessita sempre una classe social més baixa que ho pateixi tot».
«El futur del treball no és Blade Runner»
En la intervenció inicial, Estrada diu que aquest missatge catastrofista del poder «que els canvis portaran desocupació, ja ho hem vist en altres ocasions. Ho hem viscut amb la globalització, ho hem vist amb la crisi financera i ara s’està veient de nou amb la robotització i la digitalització». Va defensar que «els canvis productius generen més riquesa i el que cal és veure com es redistribueix». L’economista de CCOO va comparar aquests auguris «com si el futur hagués de ser una pel·lícula de Blade Runner amb el final que té, que pot ser aquest o qualsevol altre, perquè no ho sabem».
Al darrere de tot això, el que hi ha, va denunciar Estrada, «és la voluntat d’eliminar els drets dels treballadors». Des de fa temps, «ens volen fer creure que el futur serà un treball amb menys drets i això no té perquè ser així». En aquest sentit, va recordar que «des dels anys 70 i 80 hi ha una revolució neoliberal en el conjunt de l’economia i de la gestió empresarial el que intenta és eliminar i laminar els drets dels treballadors».
Segons dades del Banc Mundial i de la Federació Internacional de Robòtica que va aportar Estrada al debat, «els països amb més robots –Còrea del Sud, Singapur, Japó o Alemanya– tenen taxes d’atur inferiors al 4%- mentre que Espanya, per exemple, té un nivell de robotització mitjà i una taxa d’atur del 22%». Per tant, tot això demostra que «els nivells de desocupació depenen de moltes altres qüestions abans que de la digitalització i la robotització». Va assegurar que «en el futur, el model de relacions laborals haurà de ser molt més democràtic, amb la participació dels treballadors en la presa de decisions a les empreses». La democràcia, va concloure Estrada, «també ha d’entrar a les empreses».
L’exclusió arriba de moltes maneres
Sara Berbel va destacar els canvis que s’estan produint en l’Administració Pública en general i a l’Ajuntament de Barcelona en particular. Va destacar que «ja fa temps que s’està fent un canvi de paradigma en l’Administració Pública, estem passant d’una administració que tenia tot el saber i era paternalista, a una altra que facilita els processos participatius de la societat civil». Va afirmar que avui el risc d’exclusió social pot venir per diversos camins, més enllà del de classe social. Va assenyalar que «a les societats industrials el fenomen era més fàcil perquè era més esquemàtic, però avui cada societat presenta els seus propis factors d’exclusió». Aquesta afecta de manera canviant «persones i col·lectius en funció de diferents variables».
Les situacions que avui, segons Berbel, poden acabar portant a la pobresa són el risc de desqualificació en un marc de canvis tecnològics accelerats, la precarietat en el treball, o l’infrasalari». Com a dada a tenir en compte, la directora general de Barcelona Activa va recordar que «l’any passat, el 40% dels contractes que es van fer van ser inferiors a un mes». Altres qüestions que poden portar a l’exclusió són més socials com el trencament de les relacions familiars o el deteriorament de la salut física o mental.
A l’hora de referir-se al futur del treball, Berbel va insistir en la capacitat d’organitzar la feina d’una altra manera. Així, va assegurar que «volem un desenvolupament econòmic just» i que en aquesta línia el consistori ha desenvolupat plans específics en els sis districtes de la ciutat amb desavantatges. Va afirmar que totes les empreses que treballin amb Barcelona Activa, «unes 10.000, hauran de fer contractes amb salaris superiors als 1.000 euros i durant un mínim de sis mesos». També s’exigeix que hi hagi condicions laborals que facilitin la conciliació i altres clàusules socials.
L’únic company fidel és la manta
Lamine Sarr va presentar la cara més amarga de l’atur per a unes persones per a les quals les coses haurien de canviar molt per poder parlar de treball digne. El portaveu dels manters va explicar «moltes feines que ens ofereixen no són de cara al públic. O són per carregar i descarregar. Som la classe més baixa». Sarr va estar molt crític amb la manca de suport i va desmentir rumors existents sobre la població migrant en situació irregular afirmant que «A Espanya no tenim cap ajuda, l’únic company fidel que tenim és la manta; en 12 anys que porto aquí mai he rebut res d’un servei social, tots els diners que he cobrat aquí els he guanyat al carrer o al camp».
