Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Però aquesta bretxa no és només una data al calendari ni un tant per cent: són 6.219,39 euros amb què les dones haurien d’incrementar anualment el seu salari per arribar a percebre el que els homes cobren.
6.219 euros que poden servir per comprar un cotxe de segona mà. Per canviar les finestres de casa per unes de més eficients. Per pagar l’ortodòncia de la petita. Per assumir el lloguer d’un pis amb una habitació més. Per cobrir un any d’escola bressol privada (perquè ja sabem que a la pública no hi entra tothom). Per fer un màster que t’ajudi a millorar laboralment. O per pagar un viatge al teu país d’origen per veure la família.
I no podem parlar de bretxa retributiva entre sexes sense parlar de les seves causes més importants, com la segregació del mercat de treball i la infravaloració de les feines mal associades al sexe femení. I aquí és on entren en joc les cures i l’atenció a les persones, totes aquestes tasques d’atenció i sosteniment de la vida que, històricament, han sortit gratis a la combinació de patriarcat i capitalisme.
Quan aquestes tasques es desenvolupen de manera professional, contra tota lògica, en comptes de ser les activitats més ben valorades i reconegudes, són treballs que es desenvolupen en condicions clarament precàries i que estan ocupats massivament per dones, molt habitualment migrants.
Mentrestant, el sistema continua sense assignar el valor real de cuidar i sostenir la vida. Mentrestant, els homes es concentren en sectors considerats més “productius”, amb salaris més alts, amb més estabilitat i amb més projecció professional.
Cal masculinitzar els sectors d’atenció a la vida per tal que els homes també n’assumeixin la responsabilitat, per treure’ls el romanticisme i no presentar-los com una vocació natural de les dones. La responsabilitat ha de ser compartida, els homes han d’assumir aquestes tasques (i gaudir-ne).
I això passa també per dignificar els sectors implicats de manera integral: des de l’educació infantil, l’àmbit sociosanitari, la dependència, la neteja, la llar… És necessari que es reconeguin i es valorin les cures i que es regulin i es garanteixin tots els drets laborals. I, per tant, cal que s’impliquin tant les administracions com les empreses. Això vol dir repensar els temps, els usos i les ciutats, aplicant la perspectiva feminista per lluitar contra la cronificació de les dobles jornades, habitualment partides.
I aquest repte no és pas teòric, sinó urgent. El canvi demogràfic ens empeny a no ajornar el debat, a teixir aliances sòlides i a crear una governança compartida del sistema de cures. Entre agents socials, administracions i entitats haurem de treballar per construir un pacte integral de cures digne i sostenible, que no condemni les dones a sostenir-lo a costa de la seva salut i que garanteixi el dret a cuidar i a ser cuidades així com cuidar les que cuiden.
Això no va només de serveis ni de justícia social, que també, sinó que va d’emancipació. Perquè un sistema de cures que garanteix el dret a cuidar, a ser cuidades i a cuidar les que cuiden permetrà a les dones dotar-se d’una autonomia econòmica, trencar amb la pobresa de temps i augmentar la capacitat de gestió al seu projecte de vida.
Hem de ser capaces de construir una societat que converteixi la data del 18 de novembre —el dia en què les dones comencem a treballar gratis a Catalunya— en un simple record d’un moment que, com a país, vam decidir que mai més.
