Opinió

El conflicte organitzat arrenca acords per regular el sector del manteniment de la telefonia

El conflicte articulat i protagonitzat pels treballadors i treballadores del sector de la telefonia ha donat els seus fruits, tot i que partia d’una base molt complexa.

D’una banda, la desarticulació patida durant els últims anys, a còpia de l’externalització salvatge del sector duta a terme per Telefónica cap a les contractes i rematada per aquestes fomentant un tercer nivell incontrolable en forma de falsos autònoms, ha suposat una precarització contínua de les condicions de treball i una derivació dels riscos de l’empresariat cap als treballadors i treballadores, i ha quedat sense la protecció de la negociació col·lectiva en un escenari definit per la posició de debilitat d’aquests últims en la negociació de la relació mercantil.

D’altra banda, el conflicte ha avançat amb una realitat negociadora i representativa atípica. En primer lloc, una part molt important dels treballadors i treballadores no tenia forma legal d’establir i finalitzar una negociació estatutària, ja que el sector no té àmbit de negociació estatal propi i, per tant, d’interlocució reconeguda de les parts. Així, l’àmbit de negociació només es pot enquadrar en l’Acord marc estatal del metall i en els convenis provincials del metall, amb les seves respectives representacions empresarials i sindicals. En segon lloc, els sindicats representats en el sector són diversos, però només CCOO i UGT tenen reconegut el dret de representació en les meses de negociació per la seva condició de més representatius. A més a més, són els únics que estan representats en tots els convenis de referència provincials, que són, en últim terme, el lloc on ha d’implementar-se el desenvolupament de l’acord.

En referència a la gestió del procés reivindicatiu, els treballadors i treballadores van dir prou i han protagonitzat un conflicte —més enllà de les diferents estratègies sindicals que s’anaven posant al capdavant de les mobilitzacions— de visions àmplies. Els sindicats minoritaris van cridar a la vaga indefinida, i CCOO i UGT vam desenvolupar una estratègia de planificació de dies de vaga que permetés dosificar la capacitat de mobilització dels treballadors i treballadores sense desgastar el conflicte innecessàriament i sense posar en risc una possible sortida negociada al conflicte.

Amb aquest tauler de joc, la majoria dels treballadors i treballadores van optar per secundar la vaga dels sindicats majoritaris, en molt major grau que la indefinida convocada pels minoritaris, perquè el desgast era menor i els resultats en la mesa començaven a veure’s reflectits. Així, la capacitat de mobilització va aconseguir reunir les deu principals empreses contractistes, emmarcades en la patronal del sector ADEMI i amb la participació de Movistar, en una mesa de negociació amb CCOO i UGT.

Aquesta estratègia de conflicte sostingut va permetre que en la mesa s’aconseguís un acord, el passat 4 de maig, que significa un avanç importantíssim en la regulació de les condicions de treball d’un sector molt precaritzat per les polítiques empresarials dels últims anys, tant per als treballadors i treballadores de les contractes com per a la resta de la cadena de subcontractació.

En primer lloc, es desenvolupen propostes encaminades a reconduir la desregularització del sector. D’aquesta manera, es paralitza la sagnia de destrucció d’ocupació de les actuals contractes perquè s’han de mantenir les plantilles estructurals actuals. Paral·lelament, es crea una comissió per regular les condicions i els criteris de la subcontractació que ha de finalitzar-se en un termini màxim de sis mesos, i que Telefónica es compromet a incorporar en els acords mercantils amb les contractes el resultat d’allò que s’ha acordat en la mesa de regulació de la subcontractació. En la mateixa línia, s’estableixen els convenis provincials del metall i l’Acord estatal del metall com a marc regulador de referència de les condicions de treball; tot el sector sota un mateix paraigua de protecció. Per l’últim, i com a garantia d’aquest bloc, es crea una comissió paritària de seguiment sectorial per abordar problemes que puguin derivar-se en el desenvolupament del treball en el sector.

Un segon bloc aborda les condicions de treball. Es pacta la definició de la jornada ordinària, basada en 8 h diàries, i el dissabte fins a les 14.00 h com a màxim, i definint-se com a extraordinària, per tant obligada a retribuir un plus festiu, des de les 14.00 h del dissabte fins al diumenge a les 24.00 h. En un grau màxim d’importància, s’estableix l’obligació de realitzar contractes de 8 h diàries i obligar a pactar amb la RLT si es requereixen contractes de durada menor, a fi d’assolir evitar els famosos contractes de 2 o 3 hores, en què les subcontractes realitzaven al final 12 o 14 hores, i donar participació als representants dels treballadors i treballadores. Quant a les condicions econòmiques, es pacta un increment dels barems establerts en els serveis d’un 10% i una reducció del 6% dels punts que s’han d’aconseguir per a l’incentiu.

Finalment, s’estableix un bloc de garanties que permeti vetllar pel compliment de tot allò que s’ha pactat, delimitant les matèries amb mecanismes de control i desenvolupament. Quant a l’organització del treball abans exposada i a la seva retribució objectiva, es crea la Comissió de Productivitat. En relació amb la seguretat i la prevenció, s’estableix la creació d’una mesa de coordinació intercontractes amb Movistar per a la prevenció dels riscos laborals.

Del procés de lluita n’ha sorgit un acord fonamental perquè els treballadors i treballadores organitzats i sindicalitzats, a través dels seus representants, puguin intervenir en les condicions laborals del sector i posar fre al deteriorament continu que estaven patint les seves condicions salarials i de treball. Mantenir ocupació, frenar la desregulació de la subcontractació, millorar els nivells de salari, definir un marc de convenis col·lectius i aconseguir una interlocució patronal i una participació de l’empresa principal de manera estable són conquestes importantíssimes que els treballadors i treballadores han aconseguit amb la seva capacitat de mobilització.

Aquests acords han estat referendats pel 93% dels treballadors i treballadores representats per CCOO i UGT a Espanya i el 59% a Catalunya, després d’haver-los sotmès al debat i a la decisió de les assemblees.

Altres, probablement, tenen altres estratègies i cerquen altres objectius, però no tenen el suport que els acords han tingut per part dels que han protagonitzat el conflicte, els treballadors i treballadores.

Aquesta és la legitimitat dels acords i de la gestió del conflicte, uns continguts molt útils per donar solucions al sector i als seus treballadors i treballadores i el suport d’aquests amb la participació en la negociació i els acords negociats per les organitzacions més representatives, CCOO i UGT.