Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Arran de l’assassinat de Charlie Kirk la setmana passada, s’estan multiplicant les soflames que utilitzen el seu nom com a arma llancívola (una altra més) dins del tauler polític.
En primera instància, sobre Kirk es va dir el que potser ens sembla més obvi i sobre el que és fàcil trobar consens: cap persona hauria de ser mai assassinada per les seves idees polítiques. Al cap i a la fi, la vida és el substrat últim en el qual ens assentem i, més que llevar-li alguna cosa, posar fi a la vida d’algú significa directament acabar amb ell.
No obstant això, des d’aquest primer punt s’ha pretès anar molt més enllà. En clau nacional, vam tenir les declaracions de Núñez Feijóo, per exemple, que va dir que “a aquell que minimitza l’assassinat d’una persona per la seva ideologia, li dic: l’ultra ets tu, i no la persona que ha caigut assassinada”. La segona part de la sentència és la que és realment problemàtica. Podem discutir sobre si la categoria “ultra” és la que més s’ajusta a la violència política de l’assassinat, però el que no és admissible és el vetllat procés de martirització pel qual algú deixa de ser “ultra” pel fet de ser assassinat. Que l’assassinat sigui una cosa absolutament condemnable no fa de la persona assassinada millor o pitjor persona, més o menys ultra. El que la defineix com a tal són les seves paraules i accions en vida.
En clau nacional, l’assassinat de Kirk s’ha solapat i entremesclat amb els incidents del boicot a la Vuelta Ciclista a Espanya. En principi, aquests dos esdeveniments no guarden cap relació entre si, però tots dos han servit per reflexionar sobre què és i què no és violència i, sobretot, quina és la violència que realment acaba important-nos i ofenent-nos.
En tots dos casos, s’observa una disgregació absoluta entre dos àmbits: es parla de la violència dels manifestants que van boicotejar La Vuelta deixant en un segon pla la violència genocida per la qual precisament protesten, mentre que en el cas de Charlie Kirk s’abomina l’assassinat d’una persona alhora que es menysté la violència que apadrinava amb els seus discursos racistes, trànsfobs o de negació del genocidi.
I encara que no hauria de ser necessari, no està de més insistir en el que, en principi, hauria de ser obvi: no, no està bé assassinar ningú, tingui les idees que tingui. No obstant això, per molt clar que tinguem això, el pas següent, això és, la desvinculació total entre les paraules i les accions, és una absoluta ingenuïtat.
El discurs nazi es va anar macerant i madurant a través de la seva replicació i ampliació constant des dels primers dies de govern. Les paraules tenien com a objectiu transformar la societat, predisposar-la a suportar un horror que va anar creixent dia a dia. L’antisemitisme era present des del primer moment, però el càstig col·lectiu i la crueltat del mateix van anar in crescendo conforme avançava el procés de deshumanització que va portar des de la segregació i la confiscació de negocis fins a l’extermini en massa. Aquest va ser un procés gradual i que va requerir temps.
De la mateixa manera, qualsevol discurs que trivialitza determinades situacions, que empara formes de violència, que incideix i insisteix en prejudicis racials o de gènere, que legitima l’ocupació o el domini, etc., no és neutre, perquè tots ells impacten en la manera de veure el món. En sentit estricte, transformen les persones a les quals aconsegueixen arribar i, a la llarga, tenen efectes materials sobre les seves vides.
Per tant, aquesta visió pseudometafísica de la compartimentació de les esferes, com si poguéssim separar nítidament les paraules de les persones que les pronuncien, no sols és ingènua, sinó perillosa. Ho és en la mesura que s’ignora que, sovint, les paraules poden servir per transformar, per exemple, les persones en coses i, per tant, no tenen un poder menor.
No, insisteixo, per descomptat que ningú hauria de ser assassinat per les seves idees polítiques, com ho va ser Charlie Kirk. Però no, no fingim que les idees són innòcues, no netegem una imatge només per la seva trista fi, perquè la radicalitat i virulència d’un pensament es defineix en vida i no per la seva mort. És precisament per l’abominable que ens sembla que algú sigui assassinat per les seves idees, i perquè ens agradaria evitar que això succeeixi, pel que no hem de menystenir mai el poder de les idees.
Què és violència? Aquesta podria ser, de nou, una gran pregunta. Al cap i a la fi, no podem negar que algunes violències semblen importar-nos més que unes altres, perquè d’algunes tenim noms i cognoms, d’altres amb prou feines tenim números. Per desgràcia, si ens preocupen més unes empentes o que uns ciclistes no puguin acabar la seva carrera (o que els nens que contemplen La Vuelta plorin…) que el fet que milers de nens siguin massacrats, tenim un gran problema.
Si assimilem tota forma de desobediència civil com una forma de violència que anul·la la legitimitat de la protesta per les seves formes, llavors es propicia que l’statu quo es mantingui, que les dinàmiques de violència contra les quals es lluita acabin seguint la seva inèrcia destructiva. Si entenem que qualsevol intervenció és una forma de violència condemnable de manera absoluta, sense atendre cap matís ni detall, al final només serà condemnada la violència que definim com a tal, que és la de nova creació, és a dir, la resposta al que ja estava succeint. Perquè sí, la que ja estava succeint: aquesta la donem per descomptada, necessària i assumible.
