L’editorial Periscopi ha publicat el llibre L’instant abans de l’impacte de l’autora Glòria de Castro. L’escriptora va treballar durant vint-i-cinc anys de redactora publicitària a una multinacional fins que sobrecarregada i amb tot de contradiccions travessant-li la quotidianitat va decidir deixar-ho tot enrere. En part, com ella, la protagonista del llibre treballa al departament de comunicació d’una companyia telefònica on comencen els acomiadaments mentre viu en primera persona, després de dos permisos de maternitat i una reducció de jornada, com els seus caps la sotmeten a un pla d’assetjament laboral.
Una feina difícil de sostenir, una casa que cal mantenir i uns fills als quals cal pujar… La novel·la narra en forma de diari com les dones s’enfronten a la conciliació i a la buidor a parts iguals i com les polítiques i la societat de consum ens condueixen cap a una direcció que no té en compte la vida.
L’instant abans de l’impacte, la primera novel·la de de Castro, va quedar finalista del Premi Clarín de Novel·la, del Premi Pollença de Narrativa i del Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana 2020.
Les dades de parcialitat, de temporalitat, els tipus de contracte… S’analitzen constantment, però és interessant veure com travessen la quotidianitat.
Crec que hi ha molt poques coses escrites de temes laborals, de la dona en el món laboral. Sí d’assaig, però de ficció no hi ha massa cosa escrita i vaig dir que amb tot el que està passant…
Més enllà de centrar-te en un eix, escrius un dietari on expliques què passa cada dia de la teva vida durant un any. A part de què passa a la feina, la novel·la, com diu una frase que la descriu a la sinopsi, és una “radiografia àcida sobre les polítiques de conciliació i la societat de consum”. Has estructurat la novel·la amb titolets de “tot allò que ens veneu, però que no volem”. Com vas tenir aquesta idea?
Una de les principals normes que et diuen a publicitat és que cap titular pot començar amb la paraula no ni poden ser negatius. Volia anar totalment a la contra. Era un pla de venjança contra aquest món i vaig dir: ‘faré tots els titulars amb un no’. El decàleg és una contraproposició al món de la publicitat que diu compra això, compra allò altre. I vaig dir que no, no compris revistes de decoració de cases que mai podràs tenir, no vagis a la perruqueria, no compris cereals que et venen com si fossin més sans i porten més sucre… Un decàleg atacant aquest món fals.
Treballaves en una empresa de publicitat i ho vas deixar. Entenc que el llibre, tot i haver-hi part d’autobiografia, va més enllà. Així i tot, també mostres que per poder sobreviure cal agafar sempre més feines i que mai ens podrem dedicar completament a una sola cosa.
Això parteix d’una situació real. Em feien mobbing a la meva empresa, no tant extrem com a la protagonista, però em passaven molt poques feines, les feia molt de pressa i disposava de sis hores al matí on no tenia res a fer. Vaig dir-me: aprofitem el temps, i em vaig posar a escriure. Tot anava molt lligat perquè aquesta novel·la no hagués sortit si jo no hagués disposat de 6 hores cada matí durant un any per escriure.
Si igualment havies d’estar davant la pantalla, però sense fer res…
La protagonista va agafar una veu molt més radical de la que tinc jo. A través d’ella podia deixar anar un munt de mala llet que jo en aquella situació veia que no podia treure perquè havia d’aguantar. Hem d’aguantar les feines perquè tenim uns fills, i un lloguer i un sistema de vida que hem de mantenir i no podem engegar tot a rodar d’un dia per l’altre. Vas fingint bona cara i vas aguantant. Però jo tenia ganes de sortir a cremar coses i per això em vaig inventar una protagonista que tingués una situació similar, però que pogués deixar anar aquestes ganes d’explotar les coses.
Hem d’aguantar les feines perquè tenim uns fills, i un lloguer i un sistema de vida que hem de mantenir i no podem engegar tot a rodar d’un dia per l’altre
La manera d’escriue mostra que no podem ser antisistema pel model de producció on ens encabeixen, però tu tries recuperar el caràcter reivindicatiu que molta gent té, però amaga.
La protagonista es planteja que hi ha gent que ho deixa i tot i se’n va a viure al camp. Però clar, de què viu aquesta gent? Doncs potser la casa del camp és de la família i l’han heretat o tenen recursos familiars i no els hi cal treballar. La vida real és així, és el que hi ha. Jo em vull rebel·lar, però no puc deixar la feina d’un dia per l’altre… Aprofito doncs per deixar anar tot allò que sento que també és una mica contradictori: vol que la vida aquesta s’acabi, però ha de mantenir la feina perquè és l’única que fa entrar diners a casa i sostenir aquesta contradicció és el què li fa estar molt frustrada.
Clar, aquí hi ha dues preguntes. De què viu aquesta gent, però també de què serveix que s’aïllin de la societat si tot continua igual?
Tot continua igual perquè continues vivint dins d’aquest sistema.
La novel·la parla també d’aquesta incapacitat de decidir per nosaltres mateixes per com ens trepitja la vida. Ella es divideix la jornada, però veient casos reals de la societat, moltes dones l’augmenten i fan dobles i triples jornades per sobreviure. El què s’entèn també com feminització de la pobresa. Què s’ha de fer amb això? Quines polítiques s’haurien d’aplicar?
Jo durant un temps vaig treballar a Suècia. Vaig anar a Estocolm durant un període no molt llarg i allà vaig veure que a les 16 h, a l’agència de publicitat on estava, tots deixaven el boli i se n’anaven estigués com estigués la feina. Tots. Des del cap, al conserge o la noia de recepció. Se n’anaven a casa perquè els nens sortien de l’escola. Clar, aquí no passa això. Si els caps estan a la feina fins a les 22 h, tu també ho has de fer. I si et demanes una reducció de jornada, encara que tampoc estàs reduint la producció, sinó que l’estàs concentrant, i mentre els altres miren Facebook o se’n van a berenar, tu estàs treballant. Això no es valora, però. Es valora que estiguis el màxim d’hores possibles al teu lloc de feina. L’única manera de regular això és que les empreses posessin uns horaris i es penalitzés el fet d’estar més hores fent feina. Ara ho han fet amb això de control horari, però fan molta trampa.
I més amb la pandèmia pel mig que moltes empreses ho hauran deixat de fer, amb teletreball… Sobta el tema de les 8 hores, una reivindicació de fa 100 anys a la qual estem encallades. Hi ha debats de baixar-ho a 30 hores amb el seu corresponent salari mínim, però la frase és que no es pot repartir tot el treball que hi ha ni tota la riquesa… Els percentatges d’atur demanen el contrari.
També veig, com comenta la protagonista, que en el moment que una és mare hi ha com un fre que no et deixa escalar a més llocs de feina. Les teves ambicions queden frenades allà. En pocs casos una dona pot progressar a no ser que tingui una xarxa que pugui criar els seus fills i ella dedicar moltes hores a la feina. Els homes sí que es poden realitzar. Això també beu de molts casos que he vist al meu voltant al llarg de la meva vida professional. Moltes dones quan han demanat jornada reduïda se’ls hi ha fet mobbing. No parlo només del meu cas.
En pocs casos una dona pot progressar a no ser que tingui una xarxa que pugui criar els seus fills i ella dedicar moltes hores a la feina
També passa que no es reconeix que es viuen aquestes situacions. Ella té una no-conversa amb el seu pare que l’empeny a estudiar més, a canviar, com si la responsabilitat fos individual.
Els nostres pares estudiaven un munt i podien aspirar a una feina millor i pagar-se una casa a la qual arribar i no estar pendents de la feina perquè tampoc existien les xarxes socials que t’obliguen a estar 24 hores pendents. A ells els hi sembla molt impossible que tu havent fet una carrera, un màster, aprenent 5 idiomes i fent cursos de mil coses diferents, no tinguis una súper feina i un súper càrrec. No s’ho poden creure. Vas a l’Fnac i tots els dependents són llicenciats en filologia.
També hi ha l’altra cara de la moneda, anar a demanar feina i que et diguin que no per estar sobrequalificada.
Totalment.
Les dones, amb dades del 2021, representen el 55,03% del total de l’atur, però encara hi ha moltes més en ERTO que potser passaran a engrossir aquestes xifres. Com això es gestiona amb el dia a dia de la vida, amb la doble esfera de càrregues…
Una cosa que crec que ha passat sobretot durant la pandèmia és que, d’acord, els nens estaven a casa, s’havia de teletreballar, però potser només hi havia un ordinador a casa. Com ho fas? Com teletreballes, ells segueixen l’escola, fas les tasques de la llar i a més els hi dones esmorzar, segon esmorzar, dinar, berenar i sopar? Quina ajuda s’ha donat a les dones? I moltes, què han fet? Han hagut de renunciar a la seva feina per poder arribar a tot. I no es considera això com una pèrdua laboral, sinó com una decisió que ha pres la dona. No l’ha pres, s’hi ha vist obligada perquè no té la xarxa. Amb les jornades reduïdes passa el mateix. Se les agafa la dona perquè és el sou més baix de la casa, és una qüestió econòmica decidir qui.
Les jornades reduïdes se les agafa la dona perquè és el sou més baix de la casa, és una qüestió econòmica decidir qui ho fa
Un informe sobre bretxa salarial a Catalunya la xifra en un 26% segons dades de l’INE. Anualment això equival a 5252 euros anuals menys que no ingressen les dones. Comenten que està molt relacionat amb la parcialitat, però si arribessin a tenir les mateixes jornades laborals i treballar les mateixes hores, la bretxa estaria en un 12%. És a dir, la parcialitat afecta, però no únicament.
Sí. Hi ha moltes característiques laborals de la dona que no s’estan valorant. Si hi hagués més caps o dirigents femenines… que també hi ha de dones, però dirigeixen d’una manera molt patriarcal, però si hi hagués aquesta cura… La Iolanda Batallé en parla al seu llibre: com dirigir equips des del punt de vista femení, de cuidar a la gent, de tenir-ne cura i valorar-la per igual. Jo crec que totes les empreses anirien molt millor si valoressin tot el que cadascú pot aportar.
Si no se’n parla es parteix, des del meu punt de vista, d’un error que és aspirar a tenir lideratges femenins quan un lideratge femení per si no hauria de ser bo i s’hauria d’aspirar a feministitzar aquests llocs de poder.
No hi ha referents. Tu vols ser una líder femenina i quins són els referents? Hi ha molt pocs… Tens la Merkel. I quan veus la foto de la Fontana di Trevi del G20 que diu ‘dirigents mundials’ quantes dones hi ha? Les noies no tenen referents que els hi facin dir ‘ostres, que bé que ho fa aquesta directora, o dirigent o presidenta’, perquè no hi ha aquests referents.
També hi ha la pressió d’arribar a ser algú, quan podries tenir una feina normal i corrent assalariadament i després ser productiva en altres àmbits de la vida que no sigui el laboral.
Ella també parla de totes aquestes ximpleries que ens han posat al cap d’Operación Triumfo on només compta ser famós, ser influencers i tenir milers de views al teu instagram. Què hi ha desprès d’això? Molta buidor. Potser pots ser feliç en una feina no tan qualificada que permeti tenir més hores per tu.
Però com deies abans amb les reduccions, el 25% de dones ocupades ho fan amb contractes parcials enfront del 7% dels homes i no crec que sigui per tenir més temps per elles.
Fins que la meitat dels homes no es demanin jornada reduïda, no hi ha res a fer. Tu et redueixes la jornada i et redueixes el sou, l’empresa no t’està regalant res… Com són així, a més, ens diem: ‘doncs el mateix que fa la gent en 10 hores, jo ho faré en 6’. I dines davant de l’ordinador amb la teva carmanyola i ni berenes. Però no es valora.
Tot es rebota a la responsabilitat individual. El fet d’allargar els horaris perquè els caps no marxen i et sents obligada… Més dades, el 50% de les hores extres de les dones no es paguen.
Torna a ser el mateix.
I tot això al final és un frau de llei: que t’obliguin, no les paguin, no quedin registrades…
Els registres horaris és tan fàcil que no mostrin la veritat…
Si no hi ha un grup de treballadors o una secció sindical que respongui… Tot això en moltes empreses petites no passa o costa regular-ho en multinacionals.
És molt diferent. El món de les multinacionals és un món molt bèstia, dur, on no hi ha humanitat, com podria haver-hi en una empresa més petita. Hi ha uns caps, que en parla la novel·la, que sempre són invisibles, estan al pis de dalt, mai es barregen amb els treballadors i prenen les decisions sense discutir-les. Prenen aquestes decisions perquè venen d’uns altres caps que tenen la seu a Chicago i mai has vist en la teva vida… Es mouen només pels beneficis econòmics. Al final ets un número, quants diners generes o deixes de generar.
Al llibre els escrius tota l’estona sota el nom ELLS i en majúscules.
Per mi és com una figura, una metàfora de com funciona el món. No volia que fossin personatges en concret sinó que cada persona que estigui en una multinacional, en una feina, pugui identificar aquests ELLS. Sempre hi són. La novel·la els posa en majúscula perquè no són ben bé els caps, sinó que és una cosa que tenim damunt que és el sistema mateix.
A part de la bretxa, les diferències i els horaris, el 25,7% de les dones el 2019 percebia el salari per sota el Salari Mínim Interprofessional. Moltes acaben sumant diferents jornades per sostenir la vida…
Imagina escriure també dins tot això, que has de treure el temps d’on no hi és… Em fa molta gràcia que molts escriptors tenen la seva taula i les seves hores per escriure, però llegia la Carlota Gurb en una entrevista que deia, com jo, “‘és que escric a la taula de la cuina, mentre els nens estan corrent i cridant al meu voltant”. Jo vaig escriure la novel·la així. A casa meva, que és petita, hi ha una taula gran a la cuina-menjador que és on fan els deures els nens, que és on hi ha el piano, que és on tenen el lego allà al racó perquè juguin… Les cases són així. Tens un espai i els dormitoris bàsicament. No tens el teu estudi on et tanques i t’aïlles del món. I moltes dones creadores que la història les ha deixat de banda han treballat així. Hi ha moltes dones pintores, en parla també la novel·la de quantes dones hi ha exposades al museu del Prado, que…
Quatre deies, no?
Sí, quatre! Està documentat. Aquestes dones existien i hi havia dones pintores, i dones creadores que potser, perquè mai havien anat a l’escola, en comptes de pintar brodaven, uns brodats impressionants, però ho feien a la cuina. I ho fas a la cuina perquè mentre escrius vigiles els nens i vigiles el sopar. I això els escriptors no en parlen perquè no escriuen a la cuina, escriuen al seu estudi. Per això jo crec que la literatura de les dones té un component de veritat, de visceral perquè escriuen mentre la vida està passant al voltant.
Moltes dones que treballen fora-d’hores també han de treballar a la cuina mentre tenen cura de tot això que passa al voltant que és la vida. Això els hi dona a les dones una terrenalitat que molts homes no tenen. Per això ells prenen decisions que no tenen cap mena de connexió amb la vida. Com això que diuen ara que avançaran l’inici de les escoles amb un horari on els nens acabaran a la 13 h. Qui se’n fa càrrec? Moltes lleis es prenen tancades als seus despatxos sense contacte amb la realitat i la vida. Les dones sí ho tenim, perquè treballem mentre la vida està al voltant i bull el sopar, i els nens es tiren legos i t’has d’aixecar 40 vegades mentre contestes e-mails.
La literatura de les dones té un component de veritat, de visceral perquè escriuen mentre la vida està passant al voltant
Fa uns mesos vaig entrevistar a la Rafaela Pimentel, una treballadora de la llar que va fer el pròleg en l’edició al castellà de ‘La asistenta’ d’Stephanie Land. Ella deia que li havia costat escriure el pròleg, però que ho havia fet perquè explica coses que els hi passen a la feina que justament és anar a “cases d’homes molt reconeguts que ho han aconseguit perquè algú els hi posa la tassa de cafè al costat mentre treballen…” Amb això vull dir, que ja no és només el fet de treballar envoltada de la vida mentre passa, sinó que a ells se’ls hi sosté la vida. No han ni de parar per anar a la cuina.
Jo recordo un escriptor català que era professor d’institut i deia en una entrevista: ‘jo em vaig proposar ser escriptor i li vaig demanar la meva dona que cada cap de setmana s’endugués els nens a casa els avis per poder treballar’. I dic, quina connexió amb la realitat és això? Una dona escriptora no se li acudiria mai fer fora de casa tots els caps de setmana la seva família…
Jo aprofitava quan jugava l’Atlètic de Madrid, que als meus fills els hi encanta. Disposava d’1.45 h per fer les coses que realment eren més urgent o de lectura més concentrada. Això sí, amb Champions de fons.
Pel que fa a la conciliació, moltes vegades s’accepta d’algunes empreses pel tipus d’estructura permesa, que conciliis amb fills, però no si la necessites amb algú altre.
Clar, hi ha molta gent que té gent gran a casa. Aquest país o qualsevol sistema es sosté perquè les dones estan tenint cura i s’estan encarregant de les cures de manera gratuïta i donant temps d’elles mateixes. Si les dones es neguessin a fer això, realment el món s’enfonsaria.
Pararien de rodar els engranatges… Hi ha el tema dels permisos de maternitat/paternitat que ara els han igualat i estan dient d’allargar-los fins als sis mesos a finals del 2022. Com aquest tipus de permís garanteix després una reincorporació real a les feines?
Jo em vaig demanar una excedència d’un any per tenir cura del meu fill perquè sis mesos no soluciona res. On deixes un nadó de sis mesos? I no està tant conciliar amb els fills el tema, sinó conciliar amb la vida. Diuen: ‘els mercats estan en crisi i els supermercats hauran d’obrir els diumenges’. Per què passa això? Per què la gent no hi va entre setmana? A mi m’encanta cuinar, el meu marit és cuiner i això de cuinar ho fem també per tenir cura i per la felicitat teva i dels que t’envolten. És com un homenatge. Un homenatge que no passa perquè les empreses tanquen a les 22 hores. Només tens temps d’anar al súper, agafar menjar precuinat i posar-lo al microones. Per això s’hauria de conciliar amb la vida també i no només per tenir cura de nens o gent dependent.
Menjar preparat o dedicar tota la tarda a fer tuppers per la setmana i fer desaparèixer l’espai de socialització d’aquests moments.
Clar.
La protagonista no és plenament feliç amb la seva maternitat, ni en com aquesta afecta la seva vida i la relació amb el seu company. Entre el to, el què afirmen els titolets del ‘no’, no sé si volies reflectir-ho, però es llegeix una crítica a les noves maternitats que venen que cal fer perfectes i que com a dona hem de deixar de treballar per fer-ho bé, que abandonar-los a una escola bressol no està bé.
La protagonista no es vol identificar en ‘seré aquest tipus de mare’. No troba cap lloc i intenta buscar mares amb qui identificar-se, però veu que tampoc encaixa en aquest món. No vol deixar els seus fills 10.000 hores a la guarderia, però tampoc vol ser la mare que és bloggera i sempre està impecable i té temps per fer crema d’alvocat casolana, dur els sues fills sempre impecables i portar-los a l’escola més xula… Se’ns està venent aquesta imatge que és més del mateix. I ostres! A més a més de la feina i encarregar-me a sobre de les cures, ara m’he de posar a fer crema d’advocat casolana perquè si no sóc una mala mare? És com… pff.
A més a més de la feina i encarregar-me de les cures, ara m’he de posar a fer crema d’advocat casolana perquè si no sóc una mala mare?
Com critica, és tenir una vida de postal responent a les necessitats del capital. Perquè, ei!, alvocats bio, però vénen de no sé on.
Sí. És tot molt contradictori. Dius: ‘d’acord, no comprarem menjar precuinat, però comprarem coco i ho farem tot amb oli i mantega de coco perquè és més ecològic. No. L’han de portar de no sé on, no és més ecològic quan gasten un munt de CO₂… És aquesta mena d’imatge falsa que ens estan venent i que aconsegueixen que les dones sempre tinguem com un ideal on no podrem arribar. Els interessa perquè mentre no hi arribem, anirem consumint productes i intentant adaptar la nostra imatge a allò que ens estan venent.
Aquí té part de responsabilitat la immediatesa, les xarxes social i la imatge que ens mostren.
De treballar molt de temps per indústries de telecomunicació, tinc clar que el que volen és que estiguis el màxim de temps possible connectat perquè mentre estiguis connectat estaràs comprant o bé productes físics o bé idees preconcebudes o missatges. El que sigui, però t’estan venent tota l’estona. Els interessa que estiguis connectat a instagram i a mil coses diferents i a tot arreu, a la feina o a les xarxes. L’únic interès és que estiguis connectat.
Encara que se n’amaguin, les companyies tenen interessos polítics.
Sí. I venen les teves dades…
Amb tot, podem ser felices les dones davant aquest model actual realment?
La protagonista al principi quan parla de l’ara, parla d’un lloc que ha trobat que diu que no importa a ningú. No diu obertament que és feliç, però sí que diu que està surant. La novel·la parla d’una caiguda, de l’ideal de quan era adolescent o tenia 20 anys fins ara que realment és un descens de totes les expectatives. En comptes de fotre’s l’hòstia en arribar aterra, ella s’ha quedat surant en un llimb. Potser no és aquell somni que tenia, però tampoc és aquell buit fosc cap a on anava la seva vida. Es tracta de trobar aquest llimb on potser no has complert somnis o expectatives, però que tampoc siguis una dona sotmesa a mobbing o unes polítiques laborals que no et permetin conciliar i fan que la teva vida sigui un desastre logístic.
Utilitzes per obrir el llibre una cita d’Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll que diu: ‘O bé el pou era molt fondo o ella queia molt a poc a poc, perquè, mentre queia, va tenir molt de temps per mirar al seu voltant i per preguntar-se què passaria després‘. Podem trobar el lloc que acabi amb la incertesa de què passarà?
Representa que sí. La protagonista ha trobat aquest lloc que si vas llegint la novel·la veus que no és el seu ideal ni el lloc que somiava, però és un lloc on més o menys pot sobreviure i sostenir-se a si mateixa. Sí que hi és aquest lloc i també depèn molt dels vincles, de tornar a aquests vincles amb l’entorn, les persones… vincles més emocionals.
Això des de Periscopi han intentat reflectir-ho amb la imatge gràfica i crec que se n’han sortit en il·lustrar-ho… cau, però hi ha un sol.
Sí. Hi ha una llum, un cel i està caient, però alhora està surant.
Vas intentar presentar-la a altres editorials, no te la van acabar de comprar… Si vols explicar-me el procés.
Jo la vaig escriure i reescriure diverses vegades i en català i castellà per tenir més oportunitats. La vaig presentar a concursos i en molts va quedar finalista, però així no te la publiquen. La vaig enviar també a editorials, però les editorials tenen allaus i allaus de manuscrits i jo ni tinc cap contacte al món editorial, ni conec a ningú… És molt difícil arribar a publicar i, per altra banda, es publiquen moltíssims llibres que no sé quants d’aquests tenen qualitat literària, realment. Em vaig presentar al Premi Pollença i el Manuel Baixauli va llegir el manuscrit i em va trucar i em va dir “és que m’encanta aquesta mala llet, això ha de sortir”. Ho va portar a Periscopi i a Periscopi també els hi va agradar molt.
És una mala llet que és la mar de normal perquè és molt quotidiana i l’hem integrat com a dones.
A més, se m’han apropat moltes dones del meu entorn que l’han llegit i no tenen res a veure amb el món de les multinacionals que m’han dit que no saben què han fet amb la seva vida, que han fet d’aquella persona amb somnis ni de tots els anys que han passat ara que ja en tenen 47. Es pregunten ‘i ja està, la meva vida serà això?’ Volia que aquesta novel·la generés preguntes sobre totes les dones.
Elles diuen que he fet amb la meva vida, però en gent més jove pot passar el mateix. Acaben d’estudiar i treballen molt precàriament. En l’àmbit del periodisme mateix. Qui no està ben col·locat es pregunta ‘què vull fer? Perquè no puc sostenir aquesta vida 40 anys més’.Com regules la vida futura sempre sent conscient de la realitat? Canvies hàbits?
Si consumeixes menys, necessites guanyar menys, però també és veritat que el sistema es sosté perquè hi ha moltes persones treballant a un sou molt baix o perquè, sobretot en el món de la cultura, es fan moltes coses gratuïtes. Jo sempre he dibuixat, de petita volia ser dibuixant. Molta gent m’ha demanat que per què no li feia unes il·lustracions. Que no hi ha diners, però… O a la meva germana, que és actriu, li ofereixen actuar sense diners pel mig. Ei, però l’informàtic que programa l’app perquè jo posi els meus dibuixos cobrarà? Sí clar, l’informàtic ha de cobrar! Es sorprenen, mentre són ells qui decideixen que la part de cultura no es paga ni es valora, perquè de totes maneres ‘ho faràs bé’.
Però no és palpable.
Clar. És un error que ningú es plantegi que un informàtic ho pugui fer gratuïtament, però algú que es dedica a la cultura sí simplement perquè com és una feina plaent. No, la feina plaent també s’ha de pagar.
Tens idees de seguir escrivint, ja que t’has introduït en aquest món?
Jo ara mateix estic molt feliç amb la meva feina que és una feina poc qualificada pels meus estudis, però estic molt feliç atenent el telèfon. Estic en una fundació d’educació holística. Em sento molt realitzada i feliç. No he assolit les meves màximes aspiracions i els meus pares em diuen ‘amb els estudis que tens i els idiomes que parles’, però al final cal que tu estiguis a gust al teu lloc de feina. De moment no em plantejo deixar-ho tot i posar-me a escriure. Tampoc s’ha de saturar el món editorial amb novel·les cada any. Em plantejo seguir escrivint, però no com una dedicació al 100%, sinó com una part. També perquè he deixat una mica abandonats als meus fills amb l’escriptura d’aquest llibre.
Ni que intentis combinar tot segueix.
I que ha estat molt dur. Molta feina combinar el treball amb la criança amb tenir cura de la llar, el meu marit té un restaurant, per tant, no és mai a casa i a més haver d’editar dos llibres alhora català/castellà…
Són coses que t’han passat i les has dut a un altre extrem. Això emocionalment treure-ho o buidar-ho també ha de sumar.
També m’ho he passat molt divertit escrivint. Tenia ganes, d’acord que el rerefons és molt cru i molt dur, però volia que fos un llibre humorístic. Volia que imperés l’humor encara que fos molt sarcàstic i molt negre. Volia passar-ho bé i ho he passat molt bé.
