Les infermeres de Catalunya acaben d’estrenar el vídeo ‘Vacunar no és només punxar’, en el que donen a conèixer el paper cabdal que han tingut i estan tenint en la campanya de vacunació contra la Covid-19. Però en la promoció de la salut social, elles i ells sempre hi han estat, són un pilar fonamental procurant la prevenció de malalties. Les vacunes de la nostra vida, no només les més protagonistes ara per la pandèmia actual, totes, la infermera les sap. I no tan sols les prepara i administra, les infermeres i infermers són el primer esglaó i l’últim en la immunització de la població.
Porten el rigorós control de l’administració de les barreres immunològiques que fa que puguem parlar d’una pandèmia de tifus a Barcelona ubicant-la tan enrere com és l’any 1914. Les malalties com el xarampió, diftèria, hepatitis, rubèola, varicel·la, diftèria, poliomielitis, tosferina… infermeres i infermers ens les allunyen. Les seves mans ens acompanyen en l’arribada a aquest món. Compten tots els nostres dits, miren si respirem bé i si tot ens funciona per començar a viure, i són també les que estrenyen la mà de qui se’n va en el darrer moment, a casa seva, en els equips dels Centres d’Atenció Primària (CAP), de PADES, o aplicant les cures pal·liatives en l’habitació d’un hospital o residència geriàtrica.
La infermeria és a tot arreu. Infermeres i infermers estudien, planifiquen, actuen i investiguen. I no se’n pot prescindir. Als CAP, als hospitals, Centres de Salut Mental, presons, escoles, unitats mòbils d’emergència, missions d’ajuda internacional… La seva dedicació diària les va fent expertes en certes matèries.
La Roser Crivillé va estudiar infermeria a l’escola de l’hospital Josep Trueta de Girona. I ja s’hi va quedar. Va treballar com a infermera al servei d’Oftalmologia durant més de 20 anys. Sempre havia trobat a faltar un reconeixement d’especialitats com la seva, atribuïdes a les infermeres que prestaven el seu servei amb la seva expertesa enfocada en aquell departament, com qualsevol dels llicenciats en Medicina especialitzats en Oftalmologia. A ningú se li acudiria enviar a un metge o metgessa expert en salut dels ulls a treballar amb l’equip de podòlegs, però en el cas de la infermeria sí que podria succeir que el personal s’enviï d’un departament a l’altre.
Només les llevadores tenen blindades les seves competències i lloc específics. De fet, van néixer com a professionals en solitari, sense cap més professional al costat. La Història de la professió de llevadora, obra de diversos autors publicada pel Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida, ho explica molt bé. I tal com exposa la Cristina Bonhomme, llevadora a l’hospital de Manacor, a Mallorca, “històricament, les llevadores hem anat a banda de les infermeres. En altres països, com la Gran Bretanya, fins i tot són titulacions diferents. Però aquí en un moment de la història es va unificar en el mateix col·legi professional, amb la pèrdua de personalitat laboral. Laboralment i legalment podem treballar independentment dels metges”.
A Catalunya, les llevadores, a més a més de portar els controls d’embaràs, citologies, assessorament de mètodes anticonceptius i d’altres cribratges sobre malalties de transmissió sexual, fan xerrades de preparació al part i després al puerperi, de consells postnatals. Però també fan visites postpart domiciliàries, xerrades sobre la menopausa, a alumnes d’ESO, escoles i àrees bàsiques de salut (ABS), sobre sexualitat.
“El part ha estat durant molts anys sota el poder dels ginecòlegs. En certs fòrums es fa referència a ells ja com a ‘ginecosauris’, perquè els costa molt reconèixer que nosaltres som les especialistes del part normal i que ells només hi han de participar si els cridem perquè el part és distòcia (procedeix de manera anormal o difícil) i s’ha d’acabar amb un instrumentat o una cesària”, detalla Bonhomme. Puntualitza, però, que “el nostre hospital de Manacor és únic, un petit oasi en aquest sentit, per tantes coses com fem en exclusiva les llevadores, però en general els paritoris continuen sent dels ginecòlegs”. Per tant, això i un reflex en el sou que guanyen en funció d’aquest reconeixement a la seva especialitat, encara són trams de lluita per al col·lectiu.
Especialitats als llimbs
Les especialitats en infermeria s’aconsegueixen fent l’IIR (Infermer Intern Resident, EIR en castellà), que és el sistema per aconseguir la formació en una determinada especialització un cop acabat el grau d’infermeria que forma com a infermers generalistes. L’IIR són dos anys de formació en pràctiques que paga l’Estat, i segons la nota que es treu es tria el lloc de l’especialitat, de la mateixa manera que obtenen les seves especialitats els metges, incloent-hi cirurgians i psiquiatres, a través del MIR, i els psicòlegs amb el PIR. De no fer-ho, uns i altres no podrien treballar en una especialitat concreta.
El dia d’avui hi ha 7 especialitats reconegudes: Llevadores i Salut Mental van ser les dues primeres i un Real Decreto del 2005 en va reconèixer les altres cinc: laboral, pediatria, geriatria, familiar i comunitària i medicoquirúrgica. Un cop aprovades pel ministeri de Sanitat, es passen al ministeri d’Educació, que crea una comissió d’experts per definir les competències i el pla formatiu de les futures especialitats que es diferenciaran de la infermeria generalista. El pla d’infermeria familiar i comunitària no va ser creat fins al 2011 i, ara com ara, l’especialitat medicoquirúrgica encara no està ni tan sols definida. El temps d’espera de les aprovacions de tot fa que moltes infermeres hagin anat acumulant experiència en una especialitat. És el cas de milers d’infermeres i infermers.
Per reparar aquesta situació, es va pensar a convocar exàmens extraordinaris, proves excepcionals per poder certificar els coneixements teòrics de l’especialitat amb l’experiència acreditada i atorgar les especialitats. Però des del 2011 que es va crear el pla per a familiar i comunitària fins al 2021, per exemple, només se n’ha convocat un. Es va realitzar a Barcelona l’11 de desembre passat i s’hi van presentar totes les infermeres que reunien els requisits i els anys d’experiència en CAP. A la prova no s’hi van poder inscriure moltíssimes infermeres, perquè els requisits necessaris per presentar-s’hi s’havien de complir abans del 2011.
En defensa del reconeixement de totes les altres especialitats, es va crear l’associació Enfermeros Especialistas Sin Título Oficial (EESTO), conformada per professionals de la infermeria de diferents comunitats de l’Estat que es van posar en contacte perquè les especialitats en les quals han anat esdevenint experts, fruit de la seva feina diària, per un motiu o l’altre, han quedat fora de la via oficial per obtenir-ne la qualificació. La Marta Aceña, membre de l’associació, n’és una. “Vaig acabar la carrera el 2001 i des d’aleshores que treballo a l’àmbit de la Salut Mental. No tinc l’especialitat reconeguda, perquè la prova extraordinària va coincidir amb la meva baixa maternal, però fa vinc anys que treballo en Salut Mental i, per tant, faig feina realitzant les competències pròpies d’una especialista, tot i que la meva plaça no està categoritzada com especialista”, comenta. “S’estan creant especialistes amb comptagotes, que no tenen un lloc on aterrar coherentment segons l’especialitat perquè les places no estan creades”, diu.
Com ella, hi ha milers d’afectades que reivindiquen el reconeixement de les seves especialitats, de la seva expertesa durant anys en un mateix àmbit de treball, com tenen les llevadores, que van ser la primera especialitat reconeguda oficialment. Cap infermera que no sigui llevadora pot fer les tasques que desenvolupen elles. En canvi, les llevadores també poden exercir com a infermeres generalistes. Llevadora és l’única especialitat en infermeria que compta amb la seva identitat pròpia, definició i concreció de les competències que desenvolupa, una categoria professional sense confusió a l’hora d’oferir places en qualsevol hospital o CAP. A Catalunya, malgrat l’empresa pública, l’Institut Català de la Salut (ICS), té reconeguts com a perfils professionals la infermera del treball i la infermera en salut mental, no estan reconegudes com a categories professionals per part del Govern català.
Les vocalies de la Junta de Govern del COIB han reivindicat permanentment el reconeixement tant les diferents categories professionals pels especialistes com la definició de llocs de treball específics. Segons declara la responsable d’Atenció Col·legial del COIB, Isabel Quintana, “el Govern hauria de fer el reconeixement de les categories professionals perquè si no les empreses no crearan les places d’aquestes especialitats”. També lamenta que només les especialitats de llevadora i laboral comptin amb directiva legal europea, la de treball, en concret, per la llei de riscos laborals que especifica que els professionals que es dediquen a aquest àmbit han de tenir l’especialitat requerida. Són les dues úniques amb requisit del títol. “Nosaltres fa anys que reivindiquem el reconeixement de les categories i una bona planificació de les especialitats que es necessiten per tenir més places de residents, igual que per les generalistes. Si no, les empreses no crearan llocs de treball i els convenis de treball no les recolliran”.
Fer valdre una feina molt específica
“La nostra raó de ser és tenir cura per mantenir la salut de les persones i famílies, tant quan s’està malalt com quan s’està sa, perquè tenim la promoció i la prevenció com a pal de paller”, diu la Glòria Jodar, doctora en Infermeria, responsable de l’Àrea de Coneixement i Desenvolupament Professional del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona i consellera al Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya. “Tota persona a Catalunya té una infermera referent a la qual pot demanar dia i hora per ser visitada de manera presencial, telefònicament o per e-consulta. Les infermeres valoren motius de consulta, resolen problemes de salut, gestionen i fan el seguiment oportú en cada cas i cada situació, des de demanar analítiques de control, fins a recomanar o canviar la dieta, o revisar un tractament i valorar la seva adequació i adherència. Tot això amb absoluta autonomia del metge”, explica Jodar.
“La patologia centra la tasca dels metges. Nosaltres ens centrem en la resposta de les persones per mantenir la SALUT fins i tot en situació de malaltia per tal de mantenir la màxima autonomia i control de la situació , en definitiva tenir cura per maximitzar l’autonomia, o continuar una vida amb normalitat tot i patir una situació de cronicitat, ajudem a la persona a buscar recursos propis per mantenir el seu màxim potencial de salut”, diu. “Però el món valora més el tractament d’una malaltia. El cardiòleg et pot posar un stent i curar-te un infart, però surts d’allà i no tens qui et cuidi, no vetlla ningú per la medicació, no tens calefacció a casa i pots haver de tornar a l’hospital. Per tant, és tan important mantenir la situació de salut, que el diagnòstic i tractament”, sentencia Glòria Jodar.
Així i tot, la infermeria no es visibilitza, tot i ser present 24 hores als hospitals, per exemple, i tot i la importància de totes les seves funcions. “Si després d’una intervenció no hi ha qui vigili si s’infecta la ferida, si l’abdomen està tou, o si es disparen les constants, tot això no ho fa la infermera perquè toqui passar un informe per escrit, sinó perquè hi ha un procés que t’ha de mantenir bé o alertar que no va bé que parteix d’un mètode científic, absolutament emmarcat en la millor evidència”. Però a tot això no se li acostuma a donar valor, de vegades per pura inconsciència i reflexió. “El pacient dóna importància al cirurgià que li ha posat l’stent, però el cert és que si t’envien a casa després, et pots morir si ningú no vetlla perquè tot funcioni, des del naixement fins a la mort. Aquest és el nostre paradigma, cuidar. I no tothom l’entén, o no ho expliquem prou bé nosaltres tampoc”.
Els cinc sentits d’infermeres i infermers tenen en compte la persona com un tot global, però això no està renyit amb el gran domini que arriben a adquirir treballant en un servei concret any rere any. D’aquí que la Glòria Jodar també fa esment a la necessitat de reconèixer les especialitats i crear les places necessàries de cadascuna. “Hi ha gent amb el títol de Salut Mental, però la seva cadira és d’infermera generalista. En l’àmbit acadèmic tot rutlla, l’especialitat la fas per entrar al món laboral on a ningú se li acut fer-li un contracte de metge generalista a un traumatòleg, però a una infermera sí”.
Des de la seva jubilació, la Roser Crivillé encara pensa que les especialitats en infermeria haurien de funcionar exactament igual que en el cas dels metges i metgesses. Ella, en un moment donat, i amb afany de fer prevaldre tot el que ja dominava, però sense cap reconeixement oficial, es va inscriure en un curset a l’Hospital Clínic de Barcelona per obtenir, si més no, un títol, que només va tenir sentit per a ella.
En el món anglosaxó, “infermeres de pràctica avançada” és com anomenen a les professionals que fan molt més que cuidar la persona, estan en una unitat molt específica, com pot ser cardiologia o hemodinàmica.
“Aquí sempre ens han volgut com a personal polivalent, a la carrera ens formen per ser-ho”, precisa la Teresa Salvador, infermera de la promoció del 95. “Vaig entrar de corretorns fent suplències a l’Hospital de Sant Pau. Aleshores no hi havia especialitats, més enllà de la de llevadora”, concreta. Anava fent suplències i va fer-ne una al servei de Psiquiatria. La salut mental en la carrera l’havia tocat molt de passada només, però ella d’allà ja no es va voler moure. “Em va impactar molt, i em vaig sentir molt identificada perquè els debuts de les malalties són als 17, 18, 20 anys i jo en tenia uns 20 o 21. I allò em va tocar molt. I veure tant de patiment, em duia a preguntar-me: Com es cura això on es pot posar una tireta? Com aprenc més jo?”.
La Teresa es va impregnar com una esponja, va fer el postgrau de salut mental, després de toxicomanies, mediació i resolució de conflictes, teràpia de grup… Volia aprendre. “Tinc la sort d’haver-me trobat molt bons psiquiatres, infermers i psicòlegs. M’agradava molt la urgència prehospitalària, però en salut mental vaig quedar atrapada, i m’encanta el que faig”, confessa. I va poder convalidar tot el seu aprenentatge i pràctica, passant un examen a Madrid que li va reconèixer l’especialitat com a Infermera especialista de Salut Mental. Ara, des del CSMA Sant Martí Nord, treballa amb pacients i les seves famílies, tranquil·litzant-los i valorant el nivell de risc en què estan.
