El 24 de gener de 1977, fa 40 anys, van morir assassinats a trets, Luis Javier Benavides, Serafin Holgado, Angel Rodríguez Leal, Francisco Javier Sauquillo i Enrique Valdevira, 4 advocats i 1 administratiu del despatx laboralista del carrer Atocha 55 de Madrid, vinculats amb CCOO i el PCE. Els assassinaren militants del règim franquista que es resistien a la mort de la dictadura feixista, contestada i afeblida per les mobilitzacions socials i laborals i aïllada en una Europa que es reclamava democràtica.
Convé recordar que aquella fou una època de lluita de contraris, on un règim es resistia a morir i altra volia néixer. Mentre ETA i el GRAPO repuntaven els atemptats i sectors de l’exèrcit feien sentir soroll de sabres, el règim reprimia les lluites i mobilitzacions socials i laborals. Aquell gener van morir també dos estudiants, un a mans d’un grup feixista, altra per l’acció policial en una manifestació. El 3 de març del 1976 a Vitòria la policia havia matat 5 treballadors i ferit més de 150 persones en la brutal repressió d’una protesta laboral. El novembre de 1976 un altre estudiant fou mort en una manifestació a mans d’ultradretans. Es van produir diversos atacs a diaris i revistes.
Aquell atemptat contra els advocats laboralistes d’Atocha fou un cop molt dur. Era la resposta dels sectors franquistes, dels qui volien mantenir el règim a qualsevol preu, a l’ampli moviment vaguístic que es produïa a tot l’estat i que evidenciava les contradiccions d’un règim incapaç de donar sortida democràtica als conflictes socials i laborals i que arraconaven i aïllaven cada cop més al règim. Aquells dies a Madrid el sector del transport vivia una important vaga, contra la que els militants franquistes, encara emparats en el sindicat vertical, van llençar tots els seus odis ordenant la matança d’Atocha on es reunien els líders sindicals de CCOO –van anar a buscar i van demanar pel líder sindical de la vaga de transport- i els seus advocats.
Era a inicis del 1977, feia més d’un any Franco havia mort al llit i el franquisme es convulsionava entre seguir viu, emparat pel ‘búnquer’ i els continuistes, o obrir pas a una democràcia exigida al carrer en mig d’una cada cop major conflictivitat social i laboral. Feia un any s’havia anunciat l’intent d’obrir el règim amb una democràcia llastrada, selectiva i controlada, on les CCOO i els comunistes no serien legalitzats. Altres organitzacions polítiques i sindicals van poder fer els seus congressos l’any 1976 i constituir-se en aquella època, però els sectors que volien mantenir viu “l’esperit” del règim, canviant-li la cara, posaven límits a la democràcia.
Aquells límits eren també la prova real de la superació del règim franquista. El 1976 un intens procés de mobilitzacions socials i laborals va recórrer tot l’estat, 17.000 vagues, més de 150 milions d’hores de treball. Sabadell viu una vaga general, el Baix Llobregat es paralitza. Cada cop és més evident que no hi ha democràcia sense legalització de tots els partits polítics ni sense llibertats i drets sindicals.
Els funerals dels assassinats van ser un exemple de dignitat. Un règim en descomposició no va poder prohibir, malgrat voler-ho, aquella immensa manifestació. Silenciosa i pacifica, que va recórrer els carrers, va acompanyar els fèretres en un mar de corones de dol, clavells vermells i punys alçats. Les mostres de solidaritat es feren sentir a tot l’Estat. L’evidència va omplir el carrer. Aquella mobilització va ser fonamental per a provocar un canvi radical en l’aperturisme de règim que va haver de legalitzar el PCE i CCOO al cap de pocs mesos i fer avançar el procés democràtic. El govern ja no era capaç de deixar al marge a la força política i a la força sindical que havien protagonitzat la lluita per les llibertats i els drets si volia homologar el nou marc democràtic. En la batalla entre reforma i ruptura es va obrir pas la ruptura pactada que va dur-nos a les primeres eleccions democràtiques i, posteriorment, a la Constitució del 78.
Alejandro Ruíz-Huerta, el darrer sobrevivent d’aquell atemptat, reivindica emocionadament els versos de Paul Eluard “si el ressò de la seva veu s’afebleix, desapareixerem”. Preservem la memòria per així també reivindicar els valors i els anhels de llibertat, igualtat, justícia, solidaritat i pau que acompanyaven la lluita d’aquells joves assassinats. Reivindicar la memòria, també per fer valdre aquella “transició”, que ni fou tant pacifica, ni fou regalada, ni ensucrada en despatxos d’elits celestials. Reivindicar que la democràcia que tenim és el resultat del descarrilament de les opcions aperturistes d’un règim que va topar amb milers de vagues, mobilitzacions, amb advocats i professionals compromesos i amb sindicalistes que van poder canviar un relat que el règim moribund volia imposar. La Constitució del 78 és el fruit d’una correlació de forces determinada, on el vell règim mantenia importants posicions de poder fàctic i les forces emergents hi oposàvem la força del carrer i l’organització, però també expressaven diversitat d’opcions i models socials. Avaluada avui, desapareix l’element rupturista i avançat que va representar en aquell moment i emergeixen les limitacions i insuficiències, fruit, tant d’un desenvolupament fet sota l’hegemonia de determinats sectors polítics i socials i sota les directrius neoliberals, com dels nous temps que vivim.
Sens dubte els canvis socials, polítics, econòmics i culturals, avui obliguen a obrir un procés de canvis constitucionals. Allò que ha quedat obsolet o exhaurit, pel nou context que ens envolta, i allò desvirtuat, per la mateixa gestió política feta, ha de ser remogut i redefinit. Però val la pena fer-ho reivindicant-nos en la memòria col·lectiva del que va ser la transició i dels processos, contradictoris, que van donar lloc a l’actual fase democràtica. Sobretot si volem que el nou salt democràtic s’arreli en aquells valors de llibertat, igualtat, solidaritat, diàleg i pau que es van voler assassinar aquell 24 de gener a Atocha i que van mantenir-se vius en tants molts homes i dones i que avui segueixen presents en lluites i mobilitzacions.
