La precarietat laboral confessada a Internet

“Fa tres setmanes que treballo en una hamburgueseria molt coneguda. Em van fer un contracte de 20 hores i em paguen 4,80 euros bruts l’hora. Les hores extres paguen el mateix. No paguen la nocturnitat. Tanquen el local a les tres de la matinada. Ho has de netejar tot i passada aquesta hora no et paguen les que et quedis netejant (que poden ser una o dues). Avui mateix m’han fet fora per negar-me a treballar sense cobrar. Què puc fer?”. Qui escriu això es presenta com a ‘laylea’ en un fòrum d’Internet on es comparteixen preocupacions per les condicions laborals dels participants. Aquest ‘post’ es va penjar el passat 20 de juny.

El mateix dia ‘janira’ hi deixava aquesta nota: “Treballo en un restaurant des de fa un mes i mig amb un contracte de cuinera per 40 hores. Cada setmana treballo unes 50 hores com a mínim. Les hores que faig de més ni es paguen ni es tornen però el meu cap diu que això és el que hi ha i com que tenim un contracte amb període de prova d’un any, ens diu que si no ens agrada, marxem. Què podem fer? Estic segura que això és il·legal”.

No pagar hores extres és il·legal però, segons els comentaris que apareixen en aquest i d’altres fòrums d’Internet, és molt habitual. La denúncia de l’impagament del temps que es treballa més enllà de l’horari pactat amb l’empresari s’afegeix a les queixes freqüents per uns sous que es consideren massa baixos. Hi ha fòrums específics de treballadors d’empreses com ‘El Corte Inglés’, ‘Burger King’ o ‘McDonalds’ i d’altres més genèrics. En podem trobar, fins i tot, dins portals com el de la revista Vogue o a portals amb l’opció de consulta gratuïta a Internet com expertolaboralonline.com

‘Darke’ escriu: “Com puc sol·licitar una inspecció a una empresa on hi treballa un familiar? És per no comprometre’l i l’acomiadin, ja que necessita la feina. Treballa de 7 del matí a 7 del vespre, quan el seu contracte diu que hauria de plegar a les 15 hores. És un abús i li paguen el salari mínim. Òbviament les extres no les paguen i els obliguen a quedar-se. És molt frustrant la impotència de no poder fer res, davant aquesta plaga d’empresaris”.

Hi ha qui fa front a aquesta frustració amb un esforç físic i psicològic espectacular. Llegim l’actitud de la dona que el desembre de l’any passat aportava aquesta explicació: “Com a dona de la neteja guanyo 1.300 euros al mes. De dilluns a divendres, de 8 a 11 del matí vaig a una casa que em paga 300 euros. D’11 a 14 hores vaig a una altra, on em paguen 400 euros. De 16 a 17 hores vaig a planxar una hora i cobro 100 euros mensuals. De 17 a 20 hores, un altre cop a netejar. Els dissabtes vaig tres hores i cobro 100 euros al mes i els diumenges vaig a les 5 del matí a netejar un despatx i cobro 80 euros. Així fa sis anys que vaig fent. Amb la neteja es guanyen diners però vas corrent i canviant-te de roba tot el dia. Si vols aspirar a treballs millors, cal esforçar-se”. Es pot aguantar aquest ritme molts anys sense emmalaltir?».

Ben lluny de l’actitud d’aquesta dona trobem aquesta altra, del mateix sector: “Avui acabo de cobrar el meu ‘sou’: 250 euros per netejar una casa tres hores diàries, de dilluns a divendres, sense contracte i aguantant a una ‘pija’ odiosa que a sobre es queixa de tot. El desembre no hi he d’anar perquè tenen vacances i no sé si el gener em cridaran. He de passar dos mesos amb 400 euros i encara gràcies que tinc alguns diners estalviats”. Un usuari de la plana web li replica: “No et queixis. Almenys tens un sou… Jo treballo en un bar. Em paguen per hores, sense contracte. 4 euros l’hora. Em paguen per setmanes. I a sobre ho cobro en tres o quatre cops. Això si paga…”.

També l’enveja una altra usuària: “250 euros per tres hores diàries. T’hauries de sentir afortunada! Jo en cobro 300 al mes per cinc hores diàries, de dilluns a divendres, per netejar i tenir cura d’un nen“. O aquest altre: “Jo tinc contracte i cobro 4,4 euros/hora. Així que t’entenc. L’únic que té de bo és que almenys tinc seguretat de cobrar cada mes. Aquest país se’n va a la merda, però, clar, segons el govern estem reduint l’atur i sortint de la crisi”.

‘Mary’ també es queixa d’explotació laboral: “Estic treballant des del novembre en un restaurant-hamburgueseria. Quan em van contractar les condicions eren bones. Tenia 40 hores, dos dies de festa a la setmana i rentava els plats quan el meu company tenia festa. Érem cinc a la cuina, però en tres mesos només en som 3 i he de netejar els plats cada dia. Hi ha dies que faig hores extres però no me les paguen ni me les tornen. Hi ha nits que em quedo sola i he d’atendre els clients i rentar els plats. Vull saber si tinc dret a què m’apugin el sou perquè tinc la sensació que m’estan esprement més que una taronja”.

La impossibilitat de la conciliació familiar o de saber quan es tindrà un moment de descans a la feina, dies festius o vacances també és present en molts dels comentaris. ‘Ann’: “Tinc un nadó de sis mesos i el meu cap no em vol donar un horari fix. No vol negociar l’horari i no vol fer res per escrit. Em diu que de dilluns a divendres tinc un horari i el cap de setmana, un altre. Només publica l’horari setmanal. A vegades, no ho publica i ho envia per correu d’un dia per l’altre”. El mateix li passa a ‘Judith’, que el 26 de maig explicava: “Sóc una treballadora que té jornada parcial de 30 hores des que vaig començar a treballar en una empresa ara fa dos anys i mig. Vaig pactar verbalment amb el meu superior que, com que tinc dos fills i estic separada, treballaria als matins quan em toquessin els nens i a les tardes quan no em toquessin. Ara em volen invertir el torn i no podré estar amb els meus fills”.

Si a les condicions laborals precàries s’hi afegeix una relació difícil amb els superiors, la situació es torna més angoixant. Un usuari escrivia el 21 de juliol de l’any passat sobre el seu treball en una hamburgueseria de renom: “Vaig estar-hi treballant i, a més del tracte desagradable del gerent i la resta de personal, l’explotació era molt seriosa, l’horari una merda i em pagaven 4 euros l’hora. Hauria de tocar fons per tornar a treballar en una porqueria com aquesta”.

També es va angoixar la dona que treballava en uns grans magatzems comercials i es demanava “És lícit que et formin una bronca de mil parells.. si baixes un segon al magatzem sense avisar el teu cap i t’amenacin amb la suspensió de feina i sou?”.

Quadres clínics d’ansietat i depressió

Llegint aquestes reflexions s’entén que la precarietat laboral augmenti els quadres clínics d’ansietat i depressió. Claudi Camps, responsable de la Xarxa de salut mental a Girona, declarava recentment que “al principi, aquests treballadors intenten adaptar-se a la situació fent un sobre-esforç per combatre l’ansietat i l’insomni i es neguen a acceptar la precarietat del seu lloc de treball perquè el necessiten i perquè creuen que es podran adaptar a les condicions”. També explica que moltes persones es presenten a la seva consulta després de tres o quatre anys de relació laboral precària, que han repercutit de forma nefasta a escala personal i familiar. Recomana que s’acudeixi a l’especialista quan apareguin els primers símptomes.

“En un estat de necessitat ningú no s’atreveix a reclamar. Existeix una por terrorífica a les empreses”, explica Gonzalo Fuentes, responsable de Política Institucional de la Federació de Serveis de Comissions Obreres. En el cas del personal de neteja dels hotels, CCOO ha detectat situacions en què es paga entre 1,5 i 2 euros per netejar cada habitació. Ho exposa molt clarament, també a Internet, una d’aquestes treballadores: “Treballo com a cambrera d’hotel i això no és treball; és esclavatge. No hi ha dret al que ens fan. Ens estan explotant i cada cop exigeixen més i més, per un salari de porqueria, que no ens dóna ni per menjar. Quan arribo a casa no em puc ni moure del mal que em fan l’esquena, les cames, els braços i les mans. Només els falta el fuet”.

El principal remei pels sindicalistes és fer marxa enrere la reforma laboral vigent. Jesús Lodeiro, de la Federació de Comerç, Hosteleria i Turisme de la UGT de Catalunya, responsabilitza de l’actual situació de precarietat a les reformes laborals aprovades pels governs de José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. Creu que també caldria combatre la subcontractació de serveis a la qual apel·len molts establiments hotelers i augmentar els inspectors de treball que vetllen pels drets dels treballadors. Segons ell, el descontrol existent facilita els abusos laborals: “quasi un dret a pernada’.

El seu company de sindicat, Toni Díaz, secretari general de la Federació de treballadors de Grans Magatzems, denuncia que la precarietat en aquest sector s’accentua pel conveni signat entre els sindicats grocs Fasga i Fetico i la patronal ANGED que va congelar els sous. Internet també és la via per la protesta dels treballadors disconformes. Han creat el portal de facebook: ‘PAFF. Plataforma d’Afectats per Fetico i Fasga’.