D’ací a pocs dies es presenta el projecte de Pressupost de la Generalitat pel 2017. Una proposta d’ingrés públic i la seva aplicació en despesa i inversió pública que és l’acció política més important d’un govern. Mostra com s’aborda la redistribució de la riquesa, ens parla de justícia fiscal i ens diu per a quin model de societat es governa. A hores d’ara desconeixem les línies mestres de la seva confecció. El debat està situat en l’estricte marc de les converses dels partits que donen suport al govern. Fins ara les poques filtracions que arriben dels mitjans parlen molt de política superestructural i poc de satisfacció de necessitats socials.

Cal recuperar el debat social del Pressupost. Treure’l dels despatxos i posar-lo al carrer, enfrontat a la realitat de la pobresa, la precarietat i la desigualtat que ha instal·lat la gestió dels governs els darrers anys. Una realitat que s’expressa amb dades:

– 603.600 persones en situació de desocupació, volen treballar i no poden. El 58,3% està en situació d’atur de llarga durada. El 72,2% del total no rep cap tipus de prestació econòmica. Mentrestant, el 88,7% dels contractes que es fan són temporals i creix la taxa de risc de pobresa en el treball que ja és de l’11,7%.

– 224.500 persones viuen en habitatges sense cap perceptor d’ingressos. La població en risc d’exclusió social, un cop fetes les transferències socials, són el 23,5% del total de la població catalana. Un 30% dels menors de 18 anys està sota del llindar de la pobresa. Mentrestant, 27 famílies acumulen més de 32.400 M€, 10.000 M€ més que el Pressupost de la Generalitat de Catalunya. La desigualtat creix més que a cap altra país d’Europa. El 20% de la població més rica acumula 6,5 vegades més recursos que el 20% més pobre. La desigualtat augmenta i la pobresa es cronifica.

– La despesa en protecció social sobre el PIB és a Catalunya (21%) inferior a la d’Espanya (25,5%) i queda molt per sota de la Unió europea (28,6%). L’indicador de rendes de suficiència de Catalunya (IRSC), utilitzat per valorar l’accés a determinats ajuts públics, està congelat des del 2010 en 569,12 €, quan el llindar de la pobresa és de 9.667 €/any. La Despesa social del 2015 (darrer pressupost aprovat) és més de 3.500 M € inferior a la del 2010 (1.450 en sanitat, 1.074 en educació, 507 en protecció social, 355 en habitatge…). I l’ocupació pública, que presta aquests serveis, ha empitjorat les condicions de treball (salaris, jornada, ratis), eliminant milers de llocs de treball, augmentant la temporalitat (interinatge) fins al 23%, (quan el topall legal és del 5%.).

– Un panorama que contrasta amb unes rebaixes fiscals que han beneficiat, sobretot, a les persones riques, i han contribuït a augmentar les desigualtats. L’impost de successions el 2008 recaptava 900 M€ i el 2015 només 400 M€. En el tram català de l’IRPF, les rendes mitjanes i baixes són les més gravades de l’estat mentre que les rendes altes les que menys. La Pressió Fiscal a Catalunya (31,8%) està més de 7 punts per sota de la mitjana europea (39,1) i és inferior a la d’Espanya (32,4%). Així s’explica la insuficiència d’ingressos amb la que es justifica la impossibilitat de la despesa.  

Per tot això els Pressupostos del 2017 no poden ser continuistes, han d’abordar l’emergència social que travessa el país, consolidar l’economia i crear ocupació de qualitat. Es requereix incrementar, de forma prioritària, partides per atendre: situacions d’emergència social (entre d’altres, creant i dotant la Renda Garantida de Ciutadania i actualitzant l’IRSC); revertir una part de les retallades en salut, educació, protecció social i habitatge per recuperar drets i serveis (cal acostar-se als nivells de despesa que teníem el 2010); augmentar les quantitats destinades als programes de suport a la Indústria per rellançar l’economia i crear ocupació de qualitat; i recuperar l’ocupació pública.

Ara es pot fer

Ara es pot fer, però cal recuperar els ingressos perduts per les rebaixes fiscals per fer polítiques socials. Sense uns recursos públics equivalents a la mitja de la UE no és possible aspirar als mateixos nivells de benestar. A Catalunya certament tenim un problema de finançament, però també de fiscalitat. Podem recuperar l’Impost de Successions als nivells que es recaptava el 2008, així podem ingressar prop de 500 milions més i acaba amb situacions de privilegi fora de tota lògica, com que les grans herències no paguen impostos. Es pot incrementar la fiscalitat de les rendes altes en l’IRPF fixant tres trams a partir dels 60.000 euros. Un fins al 90.000 €, una altra de 90 a 120.000 € i un tercer pels que guanyen més de 120.000 €.  En l’impost de Patrimoni es pot reduir el mínim exempt recuperant recaptació. Altres vies que poden aportar més ingressos són l’impost sobre els pisos buits ( el TC ha aixecat la suspensió) , derogar els avantatges fiscals  als casinos i les activitats vinculades al joc i donar més recursos a l’Agència tributària de Catalunya per a la lluita contra el frau fiscal.

Acció per canviar les polítiques

En qualsevol cas l’acció i la pressió per canviar les polítiques que estan generant pobresa i desigualtat, van més enllà. En especial la derogació de les reformes laborals, per dotar d’un marc de drets laborals, que afavoreixi la causalitat contractual i doti d’equilibris i contingut la negociació col·lectiva, que garanteixi tuteles jurídiques i sindicals. Però també més capacitat d’acció sindical en els convenis col·lectius per conquerir un repartiment just de la riquesa que es crea a les empreses i el treball i evitar discriminacions, bretxes i precarietat. L’acció consensuada al Pacte de Toledo per assolir un compromís amb el sistema públic de pensions. I el reforç de les polítiques públiques compromeses amb la creació d’ocupació de qualitat i la reindustrialització amb un paper actiu del sector públic.

Ara, però, urgeix que el Pressupost del 2017 deixi d’estar instal·lat en el joc de la política superestructural i assumeixi compromisos concrets i quantificables amb les necessitats socials i el combat contra la desigualtat. Cal que el debat del Pressupost surti dels despatxos i ompli el carrer, com es planteja en la convocatòria de la manifestació del 19N per pressionar a favor d’uns Pressupostos Socials. Ara es pot fer. Si s’actua sobre els ingressos i es prioritza la despesa.

Cal que el debat del Pressupost surti dels despatxos i ompli el carrer, com es planteja en la convocatòria de la manifestació del 19N per pressionar a favor d’uns Pressupostos Socials.