Subcontractació: la precarietat com a norma

Aquesta mateixa setmana, el Tribunal Superior de Justícia del País Basc dictava una sentència que obligava Mercedes Benz España a integrar en la seva plantilla el col·lectiu de 18 bombers que desenvolupaven tasques de prevenció i extinció d’incendis a les instal·lacions de la multinacional a Gasteiz, formalment contractats per una empresa pertanyent al grup Prosegur. La resolució de l’Alt Tribunal basc considerava que el recurs per part de BME a la subcontractació del servei no tenia cap objectiu de millora funcional o estratègica sinó únicament de reducció del cost salarial respecte a la retribució que hagués correspost a aquest grup de bombers d’haver-se beneficiat de les condicions laborals contemplades al conveni vigent a la planta vitoriana de la multinacional automobilística.

Pocs dies abans, un jutjat de Barcelona condemnava per primera vegada l’empresa pública Informació i Comunicació Barcelona S.A., responsable de les emissions de BTV el portal de notícies BTVnoticies.cat i l’emissora Barcelona FM, en considerar que existia una cessió il·legal de treballadors per part de la productora Antena Local, beneficiària d’una contracta per a la realització de diferents espais de la programació.

I també aquests dies, més de 300 treballadors de l’empresa Eulen que treballen a Barcelona realitzant el servei d’atenció telefònica al client d’Endesa estan en vaga contra l’amenaça d’acomiadament com a resultat del fet que Eulen ha perdut la contracta en favor d’una altra empresa del sector que ha millorat l’oferta econòmica –ergo, que ofereix una retribució encara més baixa als seus empleats- per fer-se càrrec d’aquesta tasca.

Aquests són només tres exemples d’entre els molts que podrien triar per exemplificar l’ús absolutament abusiu que les empreses estan fent de les aparents facilitats que la normativa laboral ofereix per defugir les obligacions que els correspondrien com a reals i efectives ocupadores mitjançant la subcontractació de determinats serveis. Podria justificar Endesa, amb els seus extraordinaris beneficis econòmics, una reducció salarial a 300 empleats sense que es doni la concurrència de circumstàncies de dificultat econòmica o necessitat? No, no podria. La legislació no li donaria empara en aquesta pretensió. Com satisfer doncs l’ambició sense límits de maximitzar el benefici a costa de depauperar la retribució del treball sense topar amb els molestos drets dels treballadors? La resposta és evident: amb la subcontractació del treball. No és Endesa qui retalla salaris. Endesa es limita a oferir un nou concurs per un import inferior a l’anterior. Qui el vulgui, que adapti el seu cost a les exigències de la multinacional. I el cost és fàcil d’adaptar, només cal pressionar a la baixa els salaris d’uns treballadors que saben que la seva continuïtat depèn i dependrà en exclusiva de la seva voluntat o capacitat d’acceptar una retribució sense cap altra horitzó que la minva constant i uns contractes per obra i servei que atempten contra qualsevol pretensió d’estabilitat.

Si mai s’ho havien plantejat, ara ja saben la raó per la qual la subcontractació és un fenomen d’incidència creixent en el nostre entorn laboral i perquè són tantes les persones que treballen amb una roba on mai no figura el nom de l’empresa per a la qual veritablement treballen. Recorden la revolta de les escales a Telefónica?

No podem, però, acceptar sense més la subcontractació com una fatalitat davant la qual estiguem indefensos. Les contractes tenen requisits a complir i, de no ser així, els treballadors afectats tenen dret a integrar-se en les empreses ocupadores, tal com han fets els bombers de Mercedes a Gasteiz.

Una subcontractació no pot ser un mer subministrament de mà d’obra. Una contracta no és una ETT. Per ser legal, l’empresa concessionària ha de tenir autonomia i marge de decisió a l’hora d’organitzar i configurar el servei que suposadament ha d’oferir i disposar dels mitjans materials i tècnics necessaris per desenvolupar les tasques encomanades. Si les instruccions, les decisions, els mitjans i els espais de treball van a càrrec de l’empresa que oferta la concessió, és més que probable que estiguem davant d’un cas de cessió il·legal de treballadors i tinguem la possibilitat de reclamar el nostre dret a ser empleats de l’empresa per a la qual treballem en realitat. No sempre serà fàcil, però l’alternativa és l’acceptació de la precarietat com a única perspectiva. I no, sense lluita no hi ha esperança de millora. Això ja s’ha encarregat de provar-ho el temps.