Accidents de treball i malalties professionals: una forma crua de traspàs al treballador de part del risc empresarial

En ocasió del Dia Mundial de la Salut i la Seguretat en el Treball, que se celebra el 28 d'abril, l'autor analitza la situació que hi ha a l'Estat espanyol en relació a la prevenció de riscos laborals a la feina i assegura que els treballadors estan assumint responsabilitats que pertoquen a la patronal i a les empreses. Destaca com la mala qualitat de la contractació per l'elevada temporalitat provoquen un augment de la sinistralitat i de malalties professionals que s'haurien d'evitar.

Juan Miguel Garcia Nogueroles
 
 
 
Els accidents laborals han crescut més a la indústria

La contractació temporal exposa més els treballadors a patir un accident laboral.

Des de fa uns anys es defensa per part de la patronal la necessitat que la classe treballadora siga més flexible. En aquest cas la flexibilitat –que és presentada com quelcom amable i, per tant, desitjable- és un eufemisme que amaga la necessitat que té el capital que una part del risc empresarial siga ara assumit pels treballadors. Quan es demana flexibilitat externa –açò és: facilitat per acomiadar i contractar- el que es demanda és la possibilitat d’ajustar el planter de treballadors a les circumstàncies de producció sense tindre en compte les necessitats o els drets d’aquests treballadors. Quan es demana flexibilitat interna el que es demanda és que els treballadors que ja estan ocupats a una empresa puguen variar els seus horaris i, inclús, les seves funcions d’acord a les exigències de la producció, de nou sense tindre en compte les necessitats –per exemple de conciliació- d’eixos treballadors.

En aquest escenari són els treballadors els que paguen, amb la seva disponibilitat, els avatars d’un mercat de productes que és cada vegada més incert i que requereix altes quotes d’adaptabilitat pels productors de béns i serveis. Estar (i ser) disponible és una característica que es busca en els treballadors, ja que es pressuposa que el treballador flexible, disponible, serà més productiu. No hi ha tanta preocupació per les hores efectives de treball sinó pel fet que, quan aquest treball siga necessari, el treballador podrà desenvolupar-lo a un preu ajustat. Açò, per aquelles ocupacions en les quals és complicat introduir tecnologia que substituïsca la presència del treballador, pot implicar també llargues jornades de treball.

Aquesta assumpció dels riscos empresarials per part de la classe treballadora troba el seu límit superior en la salut dels treballadors. Els accidents de treball i les malalties professionals –reconegudes com a tals o no- o que es deriven de l’exercici de l’activitat laboral són l’exemple més gran del risc real que corre el treballador quan ha de treballar en condicions de treball que poden no ser les correctes: es juga la seva pròpia salut quan no la pròpia vida.

Una revisió de les dades publicades sobre els accidents de treball per la subsecretària d’ocupació del ministeri d’ocupació espanyol ens mostra que hi ha una important sobrerepresentació entre els accidentats d’aquells amb contractació temporal i d’aquells que fa menys d’un any que estan ocupats a una determinada empresa i/o ocupació. Aquesta sobrerepresentació es dóna tant pel que fa als accidents in itinere (aquells que esdevenen quan el treballador va o torna del seu lloc de treball) com pel que fa als accidents en jornada.

Així, en jornada, de 496 accidents mortals el 2016 el 36,9% dels afectats eren treballadors amb contractació temporal (la contractació temporal afectava un 26,95% del total dels assalariats) i un 36,49% eren treballadors amb una antiguitat menor a un any en el seu lloc de treball (enfront d’un 19,5% del total dels treballadors que tenien antiguitats menors a un any). Si considerem les morts in itinere el 39,1% dels morts tenien un contracte temporal mentre que el 46,61% feia menys d’un any que estaven ocupats al lloc de treball on van patir l’accident. Les dades són consistents i mostren sobrerepresentacions semblants tant pel que fa als accidents lleus com pel que fa als greus; en aquest darrer cas els accidentats greus amb contractació temporal són un 40,5% en jornada i un 37,5% in itinere; i els accidentats greus amb menys d’un any d’antiguitat al lloc de treball representen un 41,81% en jornada i un 40,82% in itinere.

Els accidents de treball també afecten amb major intensitat a aquelles categories professionals més baixes (peons, treballadors no qualificats) que, en el mateix sentit, pressuposen pitjors condicions de treball. Els treballadors estrangers també es troben lleugerament sobrerepresentats pel que fa als accidents de treball i, en general i tret que el fenomen dels accidents de treball és eminentment masculí, les dades ens diuen que l’accidentalitat en el lloc de treball afecta de manera especial als que coneixem com col·lectius febles en el mercat de treball: aquells treballadors que tenen contractacions temporals, amb baixes qualificacions, que tenen condicions de treball precàries, amb baixos salaris que sovint han de completar fent hores extres i que es veuen obligats a suportar alts ritmes de treball que, eventualment, poden acabar comprometent la seva seguretat.

La tendència, a més, que venia sent descendent fins a l’any 2012 s’ha revertit a partir d’aquesta data; aquest fet podria relacionar-se amb la reforma laboral imposada pel govern del partit popular a partir, precisament, de 2012 i que ha suposat un descens en la capacitat dels representants dels treballadors per a defensar les pròpies postures als processos de negociació col·lectiva. I, finalment, les dades -també publicades pel ministeri d’ocupació espanyol- pel que fa a les malalties professionals mostren un panorama certament semblant si bé, en aquest cas, les dones estan sobrerepresentades entre els afectats per aquestes contingències. En altre moment faré una anàlisi més exhaustiva de les malalties professionals però val a dir ara que, de la mateixa manera que pel que fa als accidents de treball, es detecta un increment en l’índex d’incidència de les malalties que es manté, en aquest cas, des d’abans de 2012.

En definitiva, la demanda de flexibilitat per als treballadors pot estar convertint-se en un element que posa en risc la vida i la salut d’aquests treballadors. La flexibilitat pressuposa que els treballadors han de veure interrompuda la seva presència a l’activitat laboral d’acord a les preferències de l’empresari i això pot implicar problemes pels treballadors per tal d’assolir suficients destreses al lloc de treball que els protegisquen contra els accidents. La flexibilitat també pot tindre com a conseqüència que el treballador ha d’estar disposat a suportar alts ritmes de treball i/o canvis en la tipologia de funcions que ha d’acomplir en el procés de producció. Tots aquests aspectes poden provocar un increment en l’estrès del treballador, algun tipus de menyscabament a la seva salut o, en el pitjor dels casos i per diverses causes, algun accident. El risc empresarial –que existeix i que és legítim que els empresaris vulguen minimitzar- està trobant alguna mena de cura pal·liativa en la salut dels treballadors a través de les pràctiques flexibilitzadores i la defensa ideològica d’aquest paradigma de la flexibilitat que acaba sent perjudicial per a la classe treballadora. Però aquest traspàs del risc empresarial a la salut del col·lectiu de treballadors ja no és tan legítim.

Juan Miguel Garcia Nogueroles
Sobre Juan Miguel Garcia Nogueroles

Juan Miguel García Nogueroles és doctor per la UAB i professor associat de Sociologia del Treball i de les Relacions Laborals al grau de Relacions Laborals de la mateixa universitat. Contacte: Página web | Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*