Conèixer quants facultatius falten en cada centre i de quines especialitats, dignificar retributivament el sobreesforç per la manca de personal, recuperar la jornada de 35 hores setmanals, regular els descansos segons les recomanacions de les institucions europees i oferir incentius per evitar la fuga de talent, són algunes de les reivindicacions de Metges de Catalunya (MC), el sindicat majoritari del sector. En parlem amb el seu secretari general, Xavier Lleonart.
‘Ho has donat tot. No has rebut res’ és el lema de la convocatòria de la vaga de Metges de Catalunya. Hi ha sensació d’abandó després dels esforços de la covid?
Ens sentim crònicament maltractats i menystinguts. Després d’una dècada de retallades, la pandèmia ha donat l’estocada final. Molts companys i companyes esperaven que servís perquè les administracions i els governants fossin plenament conscients que la sanitat pública i la salut eren una qüestió molt important i que calia cuidar-la. Quan veus que tornen a aplicar receptes antigues, veus que no han après res i que no rebrem res després d’una dècada de retallades i dos anys de pandèmia.
Hi ha unanimitat en el sector en què falta personal, més enllà dels matisos de cada organització.
Falten mans, però faig un matís, falten mans en un context en el qual les dades apunten que no falten mans; és a dir, segons l’OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic) som el segon país del món en nombre de metges i el sisè en nombre de facultats de medecina. És un contrasentit. On són aquests metges? On no són és a la pública, perquè la sanitat pública no està resultant atractiva. Tenim un nombre elevat de personal que es forma i que s’especialitza en aquest país, però la capacitat de retenció és molt escassa, amb la qual cosa aquí ve el primer gran problema: som incapaços de retenir el talent que formem perquè no li estem oferint unes condicions, ja no laborals i retributives, que també, però sobretot d’exercici professional, de condicions assistencials, que faci que a aquesta persona que està perfectíssimament formada li sigui atractiu quedar-se en el sistema.
Tenim un nombre elevat de personal que es forma i que s’especialitza en aquest país, però la capacitat de retenció és molt escassa
És el que passa quan tu et formes com a metge de família, resident, i veus que el teu adjunt, el que et té al teu càrrec, un dia rere un altre atén 50 o 60 visites, d’una forma precària, i que això no s’acaba mai. Qui pensa que el paper ho aguanta tot i posa una agenda mèdica en la qual hi ha 10 pacients alhora?
El sistema s’està carregant la Primària?
El sistema sanitari està a punt de la defunció, tot ell. La Primària, segurament, és la primera baula que caurà, però darrera van les urgències hospitalàries i, després, tota la resta. Segurament, estem visibilitzant aquest deteriorament accelerat en la Primària, però tenim imatges de com estan les urgències hospitalàries, i cal tenir-ho clar, les imatges que estem veient de les urgències hospitalàries, amb una Primària forta, segurament, no serien tan greus. El sistema sanitari són vasos comunicants, i quan una banda cau, l’altra se’n ressent. Això té un efecte dominó.
I què es pot fer per millorar-ho?
Es poden fer moltes coses, una altra cosa és que les vulguin fer. Cal canviar el model, com a filosofia. Fa molts anys que estem en un model absolutament economicista en el qual el professional sanitari és un obrer especialitzat que treballa com si fos en una cadena de muntatge, i el bon obrer, el bon metge, no és aquell que fa la feina millor, no és aquell que tracta bé el pacient, no és aquell que soluciona el problema del pacient, sinó que és aquell que fa més volum de feina per unitat de temps, seguint un criteri de cadena pura de muntatge. Aquest model s’aguantava en base a un personal precari que, quan claudicava, hi havia més, i el podies reposar. Què succeeix? Que ara, quan cau aquell professional, no tens per reposar, perquè el que l’havia de substituir ha sortit per potes.
La crisi del model es produeix perquè no tens gent, però, alhora, no tens gent perquè aquest model està en crisi, i el primer que has de fer és posar al centre del sistema, no els criteris economicistes de productivitat, sinó la professionalitat, amb els dos pilars que ha d’aguantar el sistema, que són el tracte a la ciutadania i el bon tracte als professionals. Si tu cuides els professionals, tindràs professionals motivats que exerciran en bones condicions i podran donar una atenció de molta més qualitat a la població.
Els dos pilars que ha d’aguantar el sistema són el tracte a la ciutadania i el bon tracte als professionals
Per exemple, des de fa molts anys, no hi ha cap conveni laboral de la sanitat que parli de les condicions assistencials. Aquest és un greu problema, perquè tots volem que el metge o metgessa que ens atén tingui temps per formar-se perquè estigui a l’última i ens pugui aplicar tot allò que siguin millores substancials en quant a tractaments i en quant a mesures diagnòstiques, que estigui al dia. Doncs, el conveni de la concertada que s’ha firmat fa poc només contempla que el metge pugui tenir 20 hores de formació a l’any. És el mínim que marca l’Estatut dels Treballadors, però, amb 20 hores a l’any, algú creu que un metge es pot mantenir al dia? És evident que no.
Sobre l’acord a la sanitat concertada, que inclou una pujada salarial de fins al 3,5%, CC.OO., UGT i Satse sí que van signar. Hi ha diverses organitzacions que donen suport a la vaga de MC, però no aquests tres sindicats. Pot crear una imatge de no unitat?
És el missatge que vol traslladar el Departament de Salut, però Metges de Catalunya representa la pràctica totalitat de facultatius i facultatives; és a dir, la classe mèdica no està contenta amb aquest acord. La classe mèdica té la seva singularitat i és un dels pals de paller del model sanitari. A mi em preocuparia que els metges no estiguessin contents amb allò que se signa, perquè això vol dir que tenim una pota fluixa. S’han tornat a seguir aquests criteris economicistes, s’han pactat unes condicions estrictament laborals i retributives i només ha importat la suma aritmètica i no la suma qualitativa. És evident que el col·lectiu mèdic no pot ser majoria mai, és el 20% o el 25%, però algú pensa que no som molt importants en aquest sistema? Algú pensa que se’ns pot excloure sense que passi res? Feia menys irresponsable aquest Departament de Salut.
MC demana un increment salarial progressiu per anar aproximant-se a països veïns, com França, amb 88.000 euros anuals, que és un 30% més que a Catalunya, i no és dels més elevats d’Europa.
Bèlgica està en els 160.000 i Alemanya en els 150.000. Estem en el furgó de cua de les retribucions de tots els metges a nivell europeu. Una enquesta de l’Associació MIR Espanya realitzada a les persones que feien la residència deia que fins a un 60% no contemplava el seu exercici professional quan acabés l’especialitat a Espanya.
Estem en el furgó de cua de les retribucions de tots els metges a nivell europeu
La qüestió és greu perquè hi ha enquestes entre els estudiants de medecina que diuen que cada cop és més gran el nombre d’alumnes que volen acabar la carrera perquè la formació és de bona qualitat, però que després volen marxar a un altre lloc. I aquí es dona una altra de les circumstàncies d’aquesta tempesta perfecta que estem vivint: els valors de les generacions que estan pujant de nous professionals han canviat. És una generació que prioritza la conciliació de la vida familiar i laboral, i que considera que la feina no ho és tot. D’altra banda, aquesta generació no té por a desplaçar-se i pot treballar entre setmana, per exemple, a Frankfurt, i el cap de setmana agafar un vol i venir a casa i estar amb la seva colla.
Tota la coctelera està donant aquesta situació en què tenim una generació jove molt ben preparada amb pocs incentius. Fa un any, un resident meu, del Consorci Sanitari de Terrassa, em va dir que marxava a la privada. Fins ara, jo tenia el concepte que el resident que s’ha format té una inquietud d’investigació, docència, recerca i de formació continuada que, evidentment, a la privada el mata. Ell em va dir, ‘aquí, la formació, docència, recerca que hi havia, pràcticament ha quedat aniquilada, perquè estem tan absorbits per la tasca assistencial, perquè cada cop hi ha menys mans, que no dona per més. Per treballar i fer docència, em paguen millor a la privada’. La fuga és multifactorial, però hem de tenir en compte que el maltractament no és només per una baixa retribució, és per una sensació de treballar a disgust, amb unes condicions inadequades, amb una percepció que no estàs fent bé la teva feina.
Demaneu fer els descansos que toquen, sobretot després de les guàrdies. No es respecten?
Hi ha una directiva europea que diu que entre jornada laboral i jornada laboral han de passar almenys 12 hores, i s’ha de garantir per llei un descans setmanal mínim de 36 hores ininterrompudes. Hem aconseguit que es respecti a base de demandar-ho, una i una altra vegada, anant als tribunals, perquè les empreses sanitàries no ho respectaven.
Hi ha un tema que només afecta metges i metgesses i que és imprescindible que es tracti entre l’Administració i els facultatius que ens preocupem pels nostres pacients: les guàrdies de localització o guàrdies de crida. Són un tipus de guàrdia en la qual estàs localitzable i et poden cridar per anar a fer l’assistència en funció de les necessitats. Això, no és més que una forma de precaritzar perquè en una guàrdia de crida et poden pagar un 40% menys que en una guàrdia presencial, però et poden cridar dues o tres o cinc vegades, segons les necessitats.
Pots tenir una persona de 62, 63 o 64 anys fent guàrdies de localització
Les persones de més de 50 anys estan exonerades de fer les guàrdies de presència, però no les de localització, o sigui, que pots tenir una persona de 62, 63 o 64 anys fent guàrdies de localització, amb l’agreujant que si et criden, potser, a les dues de la matinada, has d’anar, però al dia següent també has de fer la teva jornada habitual. Aquestes guàrdies no tenen regulació, ni en la legislació laboral ni en els convenis; potser no has pegat ull en tota la nit perquè has hagut d’anar a l’hospital tres vegades i l’endemà a les 8 del matí has de fitxar i fer l’activitat d’assistència normal. Això és un altre exemple de maltractament.
Amb aquest panorama, és viable tornar a les 35 hores setmanals a curt termini?
Aquesta jornada ja s’està aplicant a altres llocs d’Espanya (Andalusia, Astúries, Canàries, Cantàbria, Castella-La Manxa, Extremadura, País Basc, La Rioja i Navarra). Estem dient que ser metge a Catalunya és ser un esclau? S’han de contractar més mans, no hi ha més remei. Els estudis demostren que, quan tu dones un bon entorn laboral i un entorn de productivitat, generes pràcticament la mateixa productivitat fent menys hores. Amb bones condicions de treball, és molt possible que hi hagi menys complicacions, menys revisites a urgències i menys freqüentació als ambulatoris.
A la Primària ja ho diuen. Per exemple, una persona que té dolors compatibles amb pedres a la vesícula, se li demana una ecografia i triguen 12 mesos a fer-li l’ecografia. Pel camí, pot fer quatre visites a urgències per dolor per quadres de còlic, sis al metge de capçalera… Si en el moment de demanar l’ecografia, la tinguessis l’endemà, tot això t’ho haguessis estalviat. És una qüestió de donar qualitat i, si dones qualitat, millores l’eficiència.
Hi ha 9.000 jubilacions previstes en els pròxims deu anys, però falten xifres per centres de treball. Com es pot planificar?
Hi ha un desconeixement total i no es pot planificar així. El sistema sanitari català, a diferència de la resta de l’Estat, està hiperfragmentat. Hi ha la sanitat de l’ICS, la sanitat concertada, dins la sanitat concertada hi ha les empreses públiques, els consorcis, les fundacions sense ànim de lucre… En aquests moments, si jo fos conseller de Salut, no tindria un interlocutor, tindria més de 100 interlocutors diferents. La sanitat pública d’aquest país depèn de més de 100 empreses sanitàries diferents.
Hi ha una llei que estableix el registre públic de professionals sanitaris on ha de constar noms, cognoms, edat, especialitat i lloc de treball. Des de Metges de Catalunya vam intentar accedir-hi i no existia, no existeix aquest registre públic. Vam fer una petició a la Generalitat via portal de la transparència demanant aquest conjunt públic de dades. Jo tinc un correu de resposta dient que la meva petició és massa complexa. Com podem planificar el futur de la sanitat si no sabem el que tenim ni on ho tenim?
Es pot quantificar el nombre de metges i metgesses que falten?
Teníem unes dades de l’evolució de la plantilla que treballava des del 2014, i estem sobre un dèficit de 1.000 metges. Són estimacions, perquè dades per poder fixar-ho, no en tenim, però si li sumes l’envelliment de la població i la hipersofisticació de la medecina que hi ha hagut en aquests anys, pots entendre que la necessitat no és de 1.000, sinó d’uns quants més.
El problema és que la Conselleria no ho veu, no té la percepció que li faltin mans, o no tinc la percepció que estigui preocupada perquè li faltin mans. El problema de fons d’aquesta convocatòria de vaga no és tant les condicions laborals i retributives, sinó el paradigma. El paradigma que el metge ha de fer més hores que un rellotge s’ha acabat. Només hi ha dos grups petits de població que se senten ben atesos per la sanitat pública: la gent que està sana, que no n’ha de menester, i la gent que té una malaltia molt greu o de risc vital. Aquí, la sanitat pública encara té capacitat de resposta adequada i potent. Pel mig, hi ha una llarga llista d’espera, que cada cop és més llarga. La gent se sent molt mal atesa quan veus un bony, demanes una exploració i triguen un any en fer-te una exploració. No té sentit.
Nosaltres som els primers que ens sentim molt malament quan hem de dir que hi ha aquesta espera. Tenim la sensació que no ens deixen fer bé la feina, però si la població no n’és conscient i no ens ajuda és cap a on anem. Si soc metge de Primària i tinc, en el millor dels casos, una visita cada tres minuts, pràcticament no tinc temps ni d’escriure el que m’expliquen. La sensació de baixa qualitat en la prestació assistencial fa que tota aquesta gent digui, ‘jo, aquí, no hi vull anar’.
El fet que hi hagi altres convocatòries de vaga, de la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya els mateixos 25 i 26 i de la Intersindical el 24 i 25, dilueix el missatge o reforça que el model sanitari ha de canviar?
Tenim prou arguments per fer una convocatòria ben diferenciada perquè bona part de tot això que he dit, la resta de plataformes no ho contemplen. Estem molt preocupats per la qualitat assistencial que donem a la població, i no ho fiem tot a les condicions laborals i retributives, que també, sinó que hi ha altres coses, i nosaltres creiem que tenim la necessitat, el dret i diria l’obligació fins i tot deontològica de poder plantejar a l’Administració que això s’ha de poder parlar en alguna taula amb els professionals. Coses com les guàrdies de localització, a ningú, ni tan sols a aquests altres convocants, els interessa. No puc calibrar si potencia o dilueix el missatge, sí puc dir que el nostre posicionament i les nostres demandes estan clarament diferenciades i que lluitem per la qualitat de la sanitat en aquest país.
És una autèntica vergonya que tinguem una Administració que, davant d’aquest crit d’alarma, no respongui
Com és la relació amb el Departament de Salut?
Estic francament emprenyat perquè hem volgut ser molt responsables, molt respectuosos, hem fet un anunci d’una convocatòria de vaga amb més de dos mesos d’antelació per donar temps a la part contrària, a l’Administració, a què reaccioni, a que faci una taula, a que segui, a que parli, a que negociï, a que busquem conjuntament solucions, i l’Administració ha llençat a la brossa aquest temps que se li va donar de marge. Hem demostrat d’una forma molt clara que la nostra voluntat no és el conflicte pel conflicte, volem contribuir a arreglar els problemes que té la sanitat d’aquest país. És una autèntica vergonya que tinguem una Administració que, davant d’aquest crit d’alarma, no respongui.
Hi ha hagut reunions amb la Conselleria després de convocar la vaga?
No, no ens han trucat. Jo lamento profundament i responsabilitzo directament el conseller (Manel Balcells) que si hem d’acabar fent la vaga la única culpa serà seva perquè nosaltres no podem fer res més. Vam presentar 54.000 signatures dient que és necessari que hi hagi canvis, ens vam reunir quan el van triar i vam dir ‘esteu en temps de descompte’, hem fet per terra, mar i aire tots els missatges d’alerta possibles, hem dit ‘convocarem una vaga’ dos mesos abans per donar lloc a negociar. Tinc la impressió que en algun fòrum això pot haver estat interpretat de forma errònia, com que ens feia por fer la vaga, i no anava d’això, era una gran responsabilitat del nostre col·lectiu. Estem preparats i la farem grossa.
Després de la vaga, què passarà?
Això no s’acaba amb el 25 i el 26. Al cartell ja ho diem, és l’inici d’una sèrie de mobilitzacions.
