La incidència de càncers de pleura a Cerdanyola del Vallès és la més alta a tot l’Estat—almenys fins al 2018, ja que la recopilació de dades es va aturar en sec per manca de recursos—. Càncer de laringe, de pulmó, asbestosi, vessaments pleurals, carcinomes gastrointestinals. Mesotelioma pleural, un càncer molt virulent que només es pot desenvolupar per un motiu: l’exposició a l’amiant. L’esperança de vida des del diagnòstic sol ésser de quinze mesos, però oscil·la entre l’any o dos anys.
L’amiant es coneix de manera popular i informal com a Uralita—ja que el material procedeix dels Urals—, empresa principal fabricant durant dècades. Les naus es van allotjar al poble del Vallès Occidental durant noranta anys, gairebé un segle que deixa un rastre de malaltia i mort a la localitat que no cessarà fins a un horitzó que no s’entreveu.
Són quaranta anys els que pot trigar la pols assassí a despertar de la seva letargia.Què passa si la pressió al pit aclapara, i cadascuna de les quinze respiracions per minut són un suplici? Si els pulmons han esdevingut blocs de formigó inamovibles? La tos seca i constant fueteja el tòrax com un martell perforador que intenta trencar el ciment. L’asbest clavat als pulmons roman latent fins que s’endureix i es manifesta en forma de malaltia en molts casos, al cap de molt de temps. El maig del 2021, el Suprem va desestimar els recursos que havia presentat Uralita i va fallar a favor de les víctimes, que fa anys que estan en processos de demandes col·lectiva. El jutge va determinar que l’empresa va exposar a riscos greus la població i els treballadors amb coneixement que el material era nociu.
Es parlava de silicosi
“Les patologies per amiant als llibres de pneumologia dels anys setanta ocupaven l’espai que pot ocupar una esquela en un diari. Es parlava de silicosi, però… d’asbestosi? No se n’havia parlat res”
Josep Tarrés va acabar la carrera de medicina el 1973. Va anar a col·legiar-s’hi i hi va trobar un anunci al tauler: “cal metge d’urgències a l’ajuntament de Sardañola del Vallès”. Va fer la sol·licitud i el van enviar a parlar amb el regidor de sanitat del poble en aquell moment, del que seria darrer govern franquista: “l’home, el regidor, va morir anys després de mesotelioma”. Tarrés parla des del petit despatx al CAP Fontetes, on ja jubilat, té títol d’emèrit i continua disposant d’un espai per als seus treballs de recerca i sensibilització.
Com a metge de capçalera, amb tendència a fixar-se en els casos de la seva especialitat en pneumologia, va començar a lligar caporals. Patologies respiratòries indescriptibles que arribaven a la consulta van fer saltar l’alarma. Comença a estudiar què passa, què és tot això. Tota una carrera dedicada a investigar i denunciar les pràctiques de l’empresa, les investigacions han estat clau per determinar l’existència dels malalts ambientals—habitants del voltant de les naus—. Va fer els seus estudis malgrat oposicions molt poderoses, com la de l’alcalde que va estar al poder gairebé 20 anys després de les primeres eleccions democràtiques. Alhora, Uralita li enviava advocats que preguntaven què estava investigant en concret, que potser seria més gratificant centrar-se en altres coses.
Una oportunitat a Uralita
“Si li fa mal el pit, deixi d’anar amb moto amb la camisa oberta. Li dóna el vent i agafi fred”. La pressió que Agustín sentia al pit no tenia res a veure que l’home carregués diàriament sacs de 25 quilos de fibrociment sense cap mena de protecció. Això, si més no, és el que plantejaven les revisions dels metges de l’empresa. Els pocs mesos que va treballar a la nau van ser suficients per gestar l’embrió de la malaltia.
Anunciación Rodríguez i Agustín Ruiz van abandonar el seu poble natal, Hinojosa del Duque (Còrdova) com a part de l’èxode andalús als anys cinquanta. Venien del treball al camp, i Agustín va trobar en arribar a Catalunya una oportunitat com a peó a Uralita sa Les bonances de la industrialització no es van fer esperar, les condicions del lloc eren dures, però el sou digne.
Va estar menys d’un any fins que va canviar de feina. Nou mesos. Amb dos-cents setanta dies de respirar fibres tòxiques va ser suficient perquè el 2010 Agustín morís víctima d’un càncer de pulmó que el va mantenir dos anys a l’hospital amb dolors constants i insuficiència respiratòria. Anunciació va perdre el seu marit per un motiu: Uralita s.a
Del gueto de malaltia a universalitzar la problemàtica
Les víctimes de l’asbest a Cerdanyola són incomptables. Hi ha un registre, un mapeig de casos que va començar un jove Tarrés en una llibreta, i que amb el pas dels anys es va acabar convertint en una gran base de dades. Hi ha estudis que diuen que després del 2020, les malalties de la Uralita anirien en descens fins a taxes gairebé eradicades el 2040. Però Josep Tarrés apunta que aquests estudis s’han de llegir amb una interpretació concreta, i que només podrien ser vàlids per al que anomena “ la primera etapa de la Uralita”.
Les malalties es divideixen en tres blocs, hi ha el primer, que el pneumòleg anomena com els del contacte directe: treballadors productors de plaques de fibrociment, els seus familiars, i veïns de la zona. La segona fase són els empleats que treballen amb les plaques produïdes, és a dir, molta gent del sector de la construcció, com podrien ser paletes.
Per acabar, tenim la fase més perillosa per la dificultat que suposa controlar-la, la de les plaques desgastades: “hi ha milions, milions i milions de sostres que començaran, o ja han començat, a actuar com a petits focus. Els malalts per aquesta última etapa cada vegada seran més, ja que, si no es pren seriosament el desamiantat a tot el món, aquestes teulades cada cop es faran més velles i produiran més malaltia. Hem passat del gueto de malaltia al poble, a universalitzar la problemàtica”, conclou el metge.
Veure el sol i respirar
El desig d’ Agustín era veure una sentència ferma sobre el seu cas, però no se li va donar l’ oportunitat de descansar en pau després de veure culminada la seva última voluntat. Les al·legacions i les tàctiques jurídiques de l’empresa no deixaven d’allargar el plet. Van ser dotze els anys que Anunciació va passar en procés judicial. Finalment, quan ja havien passat anys des de la mort del seu marit, el jutge va fallar a favor de les víctimes i van haver de ser indemnitzades. “Una vergonya” és la breu opinió de la dona, dita amb aquest to de ràbia i desídia d’algú que ha hagut de processar el duel entre togues i malls.
Sense conèixer Anunciació, Miguel l’entén bé. Ell va perdre la seva dona de 51 anys, la procedència del qual era el mateix poblet que el dels Ruiz Rodríguez, Hinojosa del Duc. Rafaela va ser una víctima domèstica. Aquesta categoria es dóna a totes aquelles persones que han emmalaltit per conviure amb un treballador de la fàbrica.
Rafael, pare de Rafaela, tenia una cabellera que no passava desapercebuda. Quan l’home arribava de treballar a la fàbrica, la filla —hereva del nom parental i ullet dret del mateix— el pentinava amb devoció. La petita va créixer, i amb el temps es van anar petrificant les fibres d’amiant que havia respirat empolainant la cabellera plena d’asbestos. Un dia, el 2015, Rafaela va anar al centre comercial amb el seu pare. Van comprar una taula de planxar i mentre la transportaven, van anar de cara contra el terra a l’escala mecànica. La vergonya es va passar ràpid perquè no hi ha res millor que riure’s d’un mateix perquè la resta també ho faci. Però aquí hi va haver una mica més que ridícul: a Rafaela li va començar a fer mal el costat.
La dona no va aprendre mai a anar amb bicicleta. Va ser en aquestes dates quan Miguel va emprendre la missió d’ensenyar-li, ella ho intentava, però ho deixava ràpid per aquell dolor que anava apareixent. “Serà del cop”. Un dia, va anar al CAP. D’allà la van traslladar immediatament a l’hospital. No era un esquinç a les costelles, era un mesotelioma.
Rafaela va viure fins al 29 de desembre del 2017. Van passar poc més de dos anys del diagnòstic fins aquell dia. “Sóc feliç de veure el sol i respirar”, Rafaela solia dir aquesta frase abans d’emmalaltir. Miguel la cuidava a casa, al principi fins i tot podien sortir a passejar a la llum del seu apreciat sol. Però va arribar un moment en què el pit li impedia respirar i va deixar de sortir. S’esgotava. Es va anar deteriorant. Rafaela era i continua sent moltes coses més que víctima d’un genocidi laboral, però la malaltia es va encarregar de fer-li perdre l’autonomia, els cabells, la massa muscular i la brillantor als ulls. Una cosa macabre és que la culpa cau a les espatlles de qui no li pertany. En aquest cas, va caure com una llosa a l’esquena del seu pare, el peó d’Uralita. Va morir abans que ella, mesos després de saber el diagnòstic de la seva filla: estava acostumat a anar a enterraments de companys, però el pronòstic de Rafaela el va fer caure en una depressió en què va deixar de menjar, parlar i sortir de casa. Tot i la mort del seu pare i els seus anys d’intentar recuperar-se d’una malaltia terminal provant tractaments experimentals nord-americans, Rafaela mai no va deixar de creure a la vida.
Postergar el dol
“A mi aquesta sentència no em dóna res. Sempre que no em torni a la meva dona, aquesta sentència no em dóna res”. Miguel i la seva família formen part de la tercera demanda col·lectiva interposada contra Uralita a través del Col·lectiu Ronda. El març del 2021 es va fallar una sentència pionera: el Tribunal Suprem desestimava els recursos presentats per Uralita sa sota la premissa quel’ús d’amiant en els processos industrials “conformava un risc indiscutible per a la salut perfectament conegut si més no a la dècada dels 40”, a més de destacar que l’empresa era coneixedora dels riscos que suposava per a “la plantilla i tercers”. Així es va reconèixer legalment Rafaela com a víctima domèstica. L’empresa no està disposada a perdre el pols, s’ha declarat insolvent. Els diners “si és que arriben”, com diuen els afectats, arribaran després d’haver de batallar fins i tot amb un reconeixement legal a favor seu. Un cop traumàtic per allargar i postergar els processos de gestió del dolor, la ràbia i el dol.
Si en una altra cosa coincideixen tant Anunciació com Miguel, és que l’última cosa que els interessa són els diners d’aquesta gent. Només volen justícia, cosa que tots dos creuen una cosa no possible. Agustín i Rafaela no tornaran.
