A Catalunya hem tingut una crisi econòmica d’àmbit mundial que ens ha sacsejat com a societat. Ara també una pandèmia que, plovent sobre mullat, despulla impúdicament una economia afeblida que ha perdut pes industrial, amb un clar desequilibri sectorial fruit de vel·leïtats i apostes equivocades com van ser els excessos en la construcció i més darrerament el turisme de masses.
Però l’esllanguiment econòmic es deu sobretot a grans oblits en política industrial: inversió insuficient en un model científic i d’innovació que ens situï a posicions de referència. No hem desplegat l’energia renovable com han fet altres comunitats autònomes (CCAA), quedant a la cua de les regions d’Europa. Manca d’inversió en infraestructures per fixar capacitat productiva en el territori i no només serveis de valor afegit, que ara paguem amb tancaments com el de Nissan. S’ha desatès la formació dels treballadors i treballadores, sobretot la professional i la continuada, necessària perquè aquests no perdin ocupabilitat i no esdevinguin ma d’obra barata en els sectors més explotats. Manca, doncs, de determinació política que s’ha sumat a la fase depressiva, amb productivitats decreixents, d’un cicle tecnoeconòmic que toca a la seva fi, alhora que va emergint una nova indústria digital que ho canvia tot. En resum, Catalunya avui té un nivell industrial per sota de la línia de flotació que correspondria a la que va ser una de les regions més industrialitzades d’Europa.
Ni el govern de Catalunya ni tampoc el de l’Estat es van prendre seriosament les polítiques de reindustrialització Renaixement de la indústria per a una Europa Sostenible RISE (2013) que va impulsar el Parlament Europeu davant de la devastació econòmica de la crisi financera. Els sindicats junt amb els principals actors socioeconòmics van persuadir, però, al Govern per acordar un full de ruta industrial: El Pacte Nacional per a la Indústria PNI (2017), que amb un centenar llarg de mesures i 1.800 milions de despesa es proposava tornar a un PIB industrial per sobre del 20%, recuperar l’ocupació i transformar el model productiu.
El repte era digitalitzar l’empresa, proveir les infraestructures pel canvi de model energètic i de mobilitat sostenible, i fer la transició cap a l’economia circular. Constatem, transcorreguts 4 anys, que la major part del pressupost s’ha executat com a despesa corrent de diversos departaments de la Generalitat enlloc d’inversió en les polítiques de canvi de model. En conseqüència, les mesures que podien modernitzar l’ecosistema industrial català no s’han assolit. Més encara, durant els darrers 4 anys no s’ha reaccionat als senyals d’esgotament i obsolescència de determinats sectors industrials, arribant tard a crisis cantades com la del sector de l’automòbil que té ara mateix a la corda fluixa desenes de milers de llocs de treball a Catalunya.
El segon Pacte Nacional per a la Indústria
L’experiència del PNI ha posat en valor la concertació amb els agents de la societat civil, imprescindible per garantir un full de ruta a llarg termini amb independència dels cicles electorals i vaivens de la política catalana. Ara cal un pla industrial a 10 anys vista, que ajudi a combatre alguns handicaps com són la llunyania dels centres de decisió industrial i la facilitat normativa encara vigent per deslocalitzar inversions industrials històriques, i que estigui alineat amb el pla de reconstrucció europeu NextGeneration UE del que se’n derivaran 140.000 milions a l’estat espanyol entre crèdit i subvencions.
La inversió pública s’ha de dirigir essencialment al canvi de model productiu, coordinant amb els programes d’impuls industrial i transició ecològica del govern de l’Estat i la UE com el Plan Nacional Integrado de energia y Clima PNIEC, i l’agenda 2030 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de NNUU.
Política de xoc a curt termini
En segon lloc, cal activar una política de xoc a curt termini per protegir sectors estratègics malmesos per la Covid-19, i evitar el tancament d’empreses. En tercer lloc, adequar els instruments de govern de la Generalitat al canvi de paradigma: convertir L’Institut Català d’Energia ICAEN en una Agència d’Energia que desplegui la transició energètica. Fer de l’actual Agència de Residus ARC una Agència de Recursos que gestioni el pas de la linealitat a la circularitat de l’economia. Dotar a l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa ACCIÓ de capacitat per abordar la transició ecològica i digital de l’empresa. Fer una Llei Catalana de Polígons que ordeni el sòl industrial per adequar-lo als usos del model d’empresa digital i la gestió de la simbiosi industrial. Crear un organisme entre departaments de la Generalitat amb participació dels agents socials que sigui un observatori per la transició justa, que vetlli per no deixar enrere cap persona treballadora ni cap territori afectat per les transicions. Aquestes mesures no tenen cost econòmic, són simple exercici legislatiu.
Només concentrant tota l’acció i recursos en una estratègia per guanyar sobirania tecnològica i industrial superarem els efectes devastadors de les crisis actuals i farem el país resilient a les que estan per venir. El Pla de recuperació econòmica no és altre que un pla industrial que modernitzi l’empresa, descarbonitzi i digitalitzi l’economia, construeixi les infraestructures i posi les condicions i la seguretat jurídica necessària per desplegar el gran potencial de treball i de riquesa de la era digital.
