Després de l’aturada forçada per la pandèmia, l’economia s’ha activat, però la riquesa no arriba a la major part de la gent. Es crea ocupació, però és ocupació molt precària i, al mateix temps, es produeixen processos salvatges d’acomiadament col·lectiu en el sector financer, en el del comerç, en l’automoció…
L’atur castiga sobretot la gent jove, una de cada tres persones a l’atur té menys de 29 anys. El grup d’edat més damnificat és el de 16 a 24 anys, amb una taxa d’atur del 33,5%, que triplica la taxa d’atur de les persones per sobre dels 30 anys (10,5%).
Ja fa massa anys que es deteriora el teixit productiu de Catalunya. La fragmentació i l’externalització de la cadena de valor en els sistemes de producció van desindustrialitzar el país. Ara s’estan trencant les vies de subministrament. Els canvis del panorama econòmic global tenen com a marc la crisi energètica i climàtica. La necessària estratègia de descarbonització està produint una bombolla especulativa amb els preus dels combustibles fòssils que afecten els preus de l’energia per a les empreses i els consumidors i consumidores. A aquest impacte s’hi suma a la transformació digital en l’economia. És un moment de canvi obligat en el model econòmic i laboral. És important que la transició es faci de manera justa i cap a un model més just.
La pandèmia ha posat en evidència i ha aguditzat la desigualtat que fereix el teixit social de Catalunya. El risc de pobresa o exclusió social arriba al 26,3%, una de cada quatre persones que viu a Catalunya. En el cas dels joves i les criatures, la taxa arriba al 35,9%. Amb dades del 2020, a Catalunya patien privació material severa un total de 466.500 persones, una xifra que ens ha d’avergonyir com a país.
La política més eficient contra la pobresa és el treball de qualitat i pagat amb justícia. Amb els salaris que tenim, no és possible accedir a l’habitatge ni assumir els preus desbocats de l’electricitat i del gas. L’IPC puja un 4% i els salaris, un 1,8%. En contrast, Espanya va sumar, l’any 2019, 11.000 nous milionaris.
No hi ha polítiques públiques que regulin adequadament l’actual mercat oligopolístic energètic ni defineixin una estratègia urgent per a les energies renovables. Les reformes laborals que van forçar la desvalorització dels salaris segueixen vigents. Les retallades al sistema sanitari, al sistema educatiu, al sistema de dependència, i al conjunt dels serveis públics no s’han revertit. La llei mordassa que va castigar la protesta social no s’ha derogat, tampoc.
Cal una aposta decidida i sense complexos dels governs actuals, tant a Espanya com a Catalunya, per desmuntar aquestes reformes estructurals. Les economies del món, la Unió Europea inclosa, han optat per sortir de la crisi del coronavirus amb polítiques d’inversió, no de retallada. Cal aprofitar els fons europeus per transitar cap a una economia verda, tecnològicament capdavantera i socialment justa, capaç de cuidar les persones i de cuidar el planeta. Els governs d’Espanya i de Catalunya estan enllestint els pressupostos, que seran els més quantiosos de la història i els que marcaran si sortim d’aquesta crisi de model d’una manera o d’una altra. Amb justícia o sense. Amb més desigualtat o amb més igualtat.
La gent treballadora ha de comparèixer en aquesta cruïlla i fer sentir la seva veu per reclamar un nou contracte social, una actualització de l’estat del benestar i una dignificació del treball. El país ha fer un esforç per la vida i l’esperança del jovent. No oblidem que qui té més diners més poder, té més responsabilitat. No es pot passar la factura només a la classe treballadora.
