La precarietat laboral afecta a quatre de cada deu persones a Catalunya. Entenem que una persona està en situació de precarietat quan no disposa d’una feina a temps complet no estacional i el seu únic treball és a temps parcial o de caràcter estacional, sense que ho hagi volgut voluntàriament. Es tracta doncs d’una situació no volguda que pateix quasi el 40% per cent de les persones. Tenir o no un treball en jornada complerta durant tot l’any és la font primària de les grans desigualtats, ja que determina la disposició d’ingressos suficients per a viure.
El tipus d’activitat sectorial en què s’estigui ocupant és una segona font de desigualtat, que prové de la diferent compensació salarial pel treball, depèn del valor d’allò que es produeix i resulta evident que varia segons s’estigui ocupant al sector primari, la indústria o en els serveis (i dins d’aquests, en alguns dels seus diferents nivells d’agrupació).
La tercera font de desigualtat està lligada als diferents nivells ocupacionals, determinats pel grau d’autonomia, responsabilitat i qualificació professional, que comporten una major o menor compensació econòmica.
L’origen de les desigualtats
En definitiva, el tipus de contractació, la feina concreta que es fa al lloc de treball i el sector d’activitat econòmica en el que es desenvolupa determinen la renda salarial. Si a aquests elements afegim la reputació professional, tindrem l’origen primari de les desigualtats de caràcter laboral.
A Catalunya les grans desigualtats laborals afecten el jovent i les dones. Ser un jove de 16 a 24 anys o una dona suposa una dificultat afegida per accedir a una feina i més difícil encara a una feina ordinària, no precària. La desigualtat de la dona i especialment dels joves es dona en tots els sectors, la qual cosa ens fa pensar que estem davant d’indicis seriosos de discriminació.
No cal, però, minimitzar la influència dels nous patrons culturals respecte dels joves, així com la dèbil repercussió dels plans transició escola-treball i els patrons empresarials de contractació davant d’una immensa demanda de treball. En el cas de les dones, la discriminació es concreta en les barreres visibles, cada vegada menors i més superables per la regulació laboral enfront de la discriminació, i sobretot, en les barreres invisibles que porten a una presència femenina marginal en els sectors o ocupacions de més valor afegit.
Les dificultats d’establir una política
Dins del marc del model social europeu, l’abordatge polític per corregir la sobrevaloració o subvaloració de l’aportació laboral respecte a la seva compensació econòmica apel·la als principis i valors de justícia i equitat. Però establir una política concreta per abordar la qüestió no és una tasca simple. La primera dificultat es presenta ja a l’hora d’analitzar i comprendre els factors que incideixen en la relació laboral i les complexes interaccions que es donen en la realitat concreta.
L’abordatge més simple i en certa manera bastant comú és explicar la situació envers l’ocupació com una relació quasi unívoca amb la situació de cada persona. Lluny d’això, la relació que s’estableix entre una persona concreta i una empresa no és només una qüestió individual. El model productiu, les jerarquies socials i el marc institucional són components que determinen l’organització del treball i el marc de relacions laborals.
Insistir en la visió individualista, encara que sigui de manera agregada sota els grans epígrafs de dona o jove, dificulta la comprensió de la realitat i la formulació de polítiques eficaces, perquè en darrer terme el repte que hem d’afrontar és donar resposta a les persones concretes que pateixen la desigualtat d’una manera particular i específica.
Article original de La Fàbrica Digital.
