ressenya

Retorn a Reims: com la Història marca la nostra història personal

Quan Didier Eribon va escriure Retorn a Reims —publicat per Fayard a França el 2009 i per Angle Editorial en català el 2025—, volia oferir una autobiografia i fer una dissecció sobre com el pes de la Història marca les nostres històries personals, com les estructures socials, les desigualtats econòmiques i les dinàmiques culturals cisellen les nostres vides. El seu viatge personal permet a Eribon explorar qüestions universals: la pertinença a la classe treballadora, el preu emocional i cultural del transfuguisme de classe, i la manera en què la història col·lectiva s’entrelliga amb les nostres trajectòries individuals. Unes memòries que transcendeixen l’experiència personal per oferir una autoanàlisi sociològica de les dinàmiques de poder que regeixen la societat contemporània.

Eribon va néixer en una família obrera del nord de França, amb una vida quotidiana marcada per la pobresa, la feina manual i la lluita per sobreviure. Un món d’oportunitats escasses i on les persones quedaven atrapades en un sistema que les dominava sense gaire marge per escapar-ne. Aquest context determina les condicions materials de vida, els valors, les actituds i, fins i tot, la manera de parlar i relacionar-se. La pertinença a la classe treballadora és una experiència totalitzadora. No es redueix a una qüestió econòmica, sinó que també abraça la cultura i la identitat. Les seves memòries mostren com les persones d’aquest entorn comparteixen un sentit de solidaritat, però també un conformisme derivat de la manca d’alternatives. Per exemple, els problemes mentals del pare i la consegüent incapacitat per relacionar-se no eren psicològics ni un tret de caràcter individual: eren l’efecte d’aquest ser-al-món tan encotillat. Molts no veuen cap alternativa a acceptar el seu lloc en el sistema, els sembla inevitable; el canvi social no és una possibilitat imaginable.

Aquesta sensació d’ofegament es veu reforçada pel paper de la política. En la infantesa d’Eribon, el comunisme i els sindicats eren fonts de resistència i esperança per a moltes famílies obreres. Amb el pas del temps, aquest suport es va erosionar, deixant un buit que els partits de dreta o extrema dreta van saber ocupar, la transformació política no és una anècdota personal sinó una conseqüència directa de l’abandonament de la classe treballadora per part de l’esquerra política. En el moment en el que deixa Reims per estudiar a París —i on s’acabarà integrant als cercles intel·lectuals privilegiats—, experimenta un procés que defineix com «transfuguisme de classe». El concepte captura la complexitat del viatge social que du algú a distanciar-se del seu origen per entrar en una nova esfera social; l’ascens no és mai gratuït ni lliure de conflictes. Ser trànsfuga implica una ruptura profunda amb el passat. Eribon descriu com el seu accés a la universitat i la seva immersió en el món acadèmic van canviar completament la seva manera de pensar, de parlar i de relacionar-se. Aquest nou món li va oferir oportunitats que mai hauria tingut al seu poble, però també el va allunyar de la seva família i dels seus orígens. El silenci incòmode que descriu en les reunions familiars després del seu retorn a Reims és revelador: ja no parla el mateix llenguatge ni comparteix els mateixos valors.

Com funciona tot plegat? L’abandonament escolar sovint implica l’autoabandonament i la seva reivindicació com si fos fruit d’una tria: la llarga escolaritat és per als altres, els que «tenen els mitjans», que són els mateixos a qui «els agrada estudiar». Tot i que se suposa que el sistema educatiu és l’eina per combatre la desigualtat, la realitat és que actua com un filtre selectiu. Només uns pocs desertors de classe, com Eribon, Annie Ernaux o Édouard Louis, aconsegueixen sortir-ne —autors francesos d’origen treballador amb històries de vida catapultades a la fama i l’ascens social a l’estratosfera burgesa. I què passa amb la resta, amb aquells que es queden atrapats d’on van intentar escapar? Édouard Louis, amb la seva història de supervivència i trauma, ens recorda que, mentre alguns «se salven» i ascendeixen, molts més segueixen enfonsats en la violència estructural, la precarietat i l’odi. Però fins i tot ell, malgrat la seva crítica, acaba integrat en el mateix sistema que denuncia; és un autor reconegut, convidat a les tertúlies dels mitjans de comunicació i als festivals literaris. Per altra banda, Annie Ernaux va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 2022. Un exemple més de com el capitalisme assimila fins i tot les veus que pretenen desafiar-lo. Són molt pocs els escollits per pujar en l’ascensor social trencat, i que quan puja ho fa amb clau.

Com Eribon, cal haver passat «d’un costat a l’altre de la línia de separació per escapar de la implacable lògica del que es dona per fet i percebre la terrible injustícia d’aquesta distribució desigual de les oportunitats i possibilitats». Això no ha canviat gaire, d’altra banda, s’ha desplaçat l’edat d’exclusió escolar, però la barrera social entre les classes és la mateixa.

Retorn a Reims relata dues trajectòries fonamentals de la vida d’Eribon: la de convertir-se en un intel·lectual —i deslligar-se del món obrer— i la de viure com a homosexual en un entorn profundament homofòbic. Ambdues dimensions configuren la seva experiència de transfuguisme de classe i subratllen la dualitat que ha d’afrontar. D’una banda, el seu ascens social el distancia física i emocionalment de la seva família i el seu origen. De l’altra, la seva dissidència sexual el relega a una posició marginal també dins del seu entorn familiar. Aquesta doble alienació —social i sexual— fa que el seu allunyament sigui encara més complex i dolorós.

En paraules d’Eribon, «la meva sortida de l’armari, el meu desig d’assumir i afirmar la meva homosexualitat, va coincidir […] amb la meva entrada dins del que podria anomenar l’armari de classe». Aquesta metàfora il·lustra el procés de reconeixement personal i l’emancipació sexual, i la forma com s’entrellaça amb una altra metamorfosi: marxar del seu món original i assumir una nova identitat social. Malgrat va guanyar llibertat en termes de sexualitat, també es va veure obligat a ocultar una part de si mateix per adaptar-se al nou entorn privilegiat. L’homosexualitat, incompatible amb la moralitat conservadora del seu poble natal, el va empènyer cap a un món diferent, que a més el va allunyar emocionalment dels seus pares i germans. Una metàfora que il·lustra com les estructures de poder operen en múltiples dimensions, i sovint amplifiquen les barreres per a aquells que ja estan marginats. El transfuguisme de classe no es limita a una qüestió econòmica o cultural, és una resposta a les tensions personals que sorgeixen en un context hostil.

Una de les reflexions més crítiques d’Eribon rau en la seva postura envers certes formes de sociologia i filosofia que centren el seu focus en el «punt de vista dels actors» i el «sentit que donen a les seves accions». Segons ell, aquest enfocament corre el risc de convertir-se en una ideologia justificativa de l’ordre establert, ja que pot perpetuar les mistificacions que els agents socials mantenen sobre les seves pròpies pràctiques i desigs. Cal anar més enllà de les explicacions superficials i centrar-se en les estructures que reprodueixen les desigualtats. Les lleis de l’endogàmia social són tan fortes com les de la reproducció escolar, i aquestes estructures dificulten que les persones puguin escapar de les seves circumstàncies originals. Si bé alguns, com l’autor, ho aconsegueixen, la majoria roman atrapada en un sistema que perpetua les barreres socials generació rere generació.

El transfuguisme de classe implica una ruptura amb el passat i al mateix temps una connexió permanent. N’hi ha que aconsegueixen ascendir socialment, però mai queden del tot lliures de les estructures que els van modelar. La tensió entre ruptura i continuïtat marca les vides d’aquells que tenen la il·lusió d’haver-ne fugit. Tot i que algunes trajectòries individuals poden ser exemples de superació, el sistema que permet aquestes fugues continua intacte. Les nostres vides no són només nostres, som producte d’un passat que ens precedeix i que, de manera inevitable, ens defineix.

I és que Retorn a Reims és molt més que un assaig sobre els trànsfugues de classe, és una meditació sobre el pes ineludible del passat. Com diu Eribon: «Però el passat no canvia. Podem, a tot estirar, demanar-nos: com podem gestionar la nostra relació amb una història de la qual ens avergonyim? Com podem apanyar-nos amb aquests horrors d’un altre temps, quan no podem ometre l’evidència que ens inscrivim, malgrat nosaltres mateixos però malgrat tot, en aquesta genealogia?». Aquesta reflexió ens confronta amb una veritat incòmoda: encara que ens esforcem per escapar-ne, sempre duem amb nosaltres les marques del nostre origen.