Ugo Biggeri, és el president de Banca Popolare Etica, entitat en la qual hi ha plenament incorporada la fundació Fiare, que presideix Peru Sasia. Els dos reben al Diari del Treball a la seu de CCOO pocs minuts abans de la presentació del llibre de Biggeri: “El valor del dinero. Banca, finanzas y ética, más allá del crecimiento» que ha fet al Pati Llimona de Barcelona.
Biggieri és ara president d’un banc. A simple vista no es diria. Igual com l’entitat que gestiona, la seva imatge té poc a veure amb la d’un banquer i quan s’hi parla es veu que està curtit en mil assemblees. De formació, Ugo Biggieri és físic, investigador universitari, molt vinculat amb la defensa del medi ambient. Durant un temps va dirigir la fira Terra Futura. Però ara pensa com un banquer, un banquer diferent, però.
Senyor Biggieri, quan estarà plenament en funcionament Fiare Banca ètica per al públic genèric? Vull dir, quan la gent podrà ingressar-hi la nomina o tenir una targeta de dèbit que funcioni en els caixers per extreure’n diners?
Aquest és un banc cooperatiu, pertany als ciutadans i a les seves xarxes socials. S’ha de tenir en compte que els temps de l’economia solidària no van a la mateixa velocitat que els de l’economia capitalista.
No obstant això, el nostre és un banc que ha de ser sòlid a llarg termini. Nosaltres no podem actuar amb la lògica d’un supermercat. No podem fer les coses només perquè hi hagi una demanda! Em refereixo a crear productes només perquè hi ha demanda.
No sé si n’és conscient, però fa molt poc es publicava que les entitats de la banca ètica havien vist multiplicar per sis els estalvis que gestionen. Això vol dir que hi ha una demanda important entre el públic i si Fiare no la satisfà potser que el tren passi de llarg.
Banca ètica és una forma d’entendre la relació de les persones amb els diners. Miri, el banc convencional més important d’Itàlia ha creat ara una entitat, amb personalitat jurídica pròpia, que opera amb el tercer sector, amb l’economia no especulativa, i també amb les entitats de l’església. Això pot semblar banca ètica però no ho és, perquè no canvia ni aspira a canviar el paper de la banca a l’economia. No es tracta de posar en marxa una mena de cos de bombers, que solucionin coses concretes. Nosaltres aspirem a canviar el món a partir de les finances.
En tot cas, quines són les grans xifres de Fiare Banca Ètica a Espanya?
En el que es coneix com a cinquena àrea, i en el conjunt de la història de l’entitat, tenim una xifra de préstecs que suma 36 milions. D’aquests entre 18 i 19 corresponen a inversió social i economia solidària. Entre 10 i 11 milions més s’han destinat a projectes de caràcter sociosanitaris. Uns altres 5 milions han anat cap a projectes d’integració social i finalment 2 milions s’han destinat a inversions agroecològiques. Tot això s’ha fet a partir d’un volum d’estalvi gestionat que en els deu anys de vida de l’entitat ja suma 55 milions.
I quins serien els trets diferencials de la banca ètica respecte a la convencional?
La principal diferència és que nosaltres aspirem a un canvi cultural. Per això els moviments de Fiare tenen tant a veure amb la participació de la gent. No volem només gestionar diners, sinó fer entendre a la ciutadania que moltes coses tenen a veure amb com es gestionen els diners. Li diré amb altres paraules. Els bancs són eines que serveixen per accelerar l’economia. Ara bé, generalment les persones que tracten amb els bancs convencionals només es fan una pregunta: quin tipus d’interès puc obtenir pels meus estalvis? Nosaltres, a la banca ètica creiem que cal fer-se altres preguntes, com on s’inverteixen aquests fons?, en quins productes, a partir de quins principis?
Parlant de ritmes, com van les relacions entre les dues entitats, la italiana i l’espanyola, ara que ja són una sola cosa?
A Espanya Fiare fa deu anys que funciona, abans com a fundació i ara ja dins de Banca ètica. En dos anys ha crescut en cinc milions els fons de l’entitat. I per fer-ho cal que els socis d’una banca ètica tinguin un alt nivell de participació. I ara la participació i els debats fan referència als mecanismes de fusió dels dos projectes en el banc, cosa que ha omplert d’entusiasme els nostres socis també a Itàlia.
Torno al concepte de velocitat. Quan calculen que Fiare Banca Ètica podrà fer les funcions que fa un banc convencional?
Bé, ja les pot fer gairebé totes, pel que fa als socis, els que hi han posat capital. Per als usuaris no socis encara hi ha algunes coses que no poden fer però que faran molt aviat. Però repeteixo el concepte de velocitat. Miri, a Itàlia fa quinze anys que el nostre banc ètic funciona. Creixem a un ritme del 10 al 15% anual. Hem calculat que ens caldrien a aquest ritme entre 60 i 70 anys per arribar a tenir una grandària equivalent al cinquè o sisè banc del país. Per tant, no ens obsessionem amb la velocitat, sinó a fer que el creixement ens faci possible la perdurabilitat.
Expliqui’ns, en aquest sentit com està a efectes pràctics el desenvolupament de Fiare Banca Ètica a l’Estat espanyol?
Aquí tenim el banc amb tots els permisos per funcionar. L’hem dotat d’una sucursal a Bilbao, i hi ha oficines a Barcelona i a Madrid. En aquests punts qui vulgui aportar capital o si té un projecte que pot ser finançat, ens pot passar a veure i parlarà amb els nostres tècnics. Però, també es pot contactar en qualsevol moment a través de la nostra pàgina web o també amb els socis, que són uns 5.000 i n’hi ha arreu.
Precisament a això em referia quan parlava dels ritmes. A més de demanar crèdit hi ha molta gent que voldria poder ingressar les nòmines en un banc ètic i fer els pagaments del dia a dia o treure diners d’un caixer, una operativa simple que encara no es pot fer amb Fiare.
Nosaltres tenim l’experiència italiana. La nostra gent allà té dos nivells. Per una banda hi ha els que són militants, que han posat diners en el capital del banc, que participen en les decisions de l’entitat i que fan la major part de la seva vida econòmica a través de l’entitat. També hi ha qui vol fer, potser, només això que vostè diu. En aquest sentit ens vam adonar que no és necessari tenir moltes oficines obertes. Per exemple, a Sardenya hi tenim un bon nivell d’activitat sense tenir-hi cap sucursal. La gent sap què fer quan necessita un crèdit o vol entrar en el capital. Sap que clicant a la pàgina web ho té tot molt fàcil.
Pel que em diu de l’accés als caixers automàtics a Espanya un cop superats tots els permisos de l’autoritat bancària, està en marxa el procés informàtic que ha de fer possibles aquestes operacions. S’ha contractat l’empresa Rural Servicio Informático que ha de crear el software que ens permetrà fer ingressos i pagaments des dels caixers automàtics. Em diuen que després de l’estiu això serà una realitat (Peru Sasia assenteix).
Senyor Biggieri, en pocs minuts vostè presenta el seu llibre, quina és la tesi que hi defensa?
En el llibre afirmo que els diners són una expressió indirecta de ciutadania. Fins ara els ciutadans es fan poques preguntes sobre els diners. Per exemple si negocien amb un banc, la principal pregunta tracta del tipus d’interès, però no es mira què en farà el banc amb els diners que aquest usuari els presta. I en fer-se preguntes com aquesta consisteix el canvi, que és cultural.
Expliqui-ho millor!
Doncs, que per exemple l’Església, fins ara no mirava si els diners que tenia dipositats en els productes d’estalvi, s’invertien en unes coses o unes altres. I s’ha vist que de vegades les inversions no s’han fet de manera coherent.
Quan les persones es fan preguntes sobre on van els seus diners, poden arribar a conclusions constructives. Per exemple que els diners no són el diable. Que els bancs no són per se negatius, són com he dit uns acceleradors de l’economia. Ara bé, s’ha de saber què es fa amb els diners i s’ha de tenir la potestat per dirigir l’estalvi cap a objectius que no siguin estrictament marcats pels tipus d’interès.
La gent amb els seus diners pot decidir finalment si els inverteix en agricultura o en un altre indret. I si dins d’aquest camp financen productes genèticament modificats o si s’aposta per agricultura ecològica.
A Itàlia, només el 37% de l’estalvi va a l’economia real, i en aquest àmbit incloc la producció d’armes. La resta va cap a l’economia especulativa, cap a destins que no es coneixen i que la gent comuna no pot controlar.
I aquí hi entra la banca ètica?
Doncs el que en el meu llibre dic és que les persones podem decidir on van els nostres diners. La gent pot pensar que hi ha rendiments més enllà del tipus d’interès. Ara bé, la gent també ha de saber gestionar el seu risc. Del total, una part petita es pot invertir en projectes més trencadors o amb més risc, encara que la majoria dels diners els hauria de tenir invertits amb seny. Perquè, què és més rendible per una família que té un nen petit, obtenir uns interessos més alts, o fer-ho finançant una llar d’infants on podrà enviar el fill a preu de soci i amb una alta qualitat educativa? I aquest és, com he dit, un canvi cultural.
