El 7 d’octubre és el dia del Treball Digne. Una convocatòria de la CSI (Confederació Sindical Internacional) per exigir treball digne arreu i per a tothom. No és una acció més en la que el nord ric es recorda del sud pobre. És un acte reivindicatiu on els treballadors d’arreu exigim treball digne, amb condicions i sous dignes arreu. És una acció solidària perquè denunciem injustícies i reclamem dignitat. Tant aquí, perquè si aquí cauen les condicions de treball, a altres llocs cauran més encara. Com enllà, perquè si enllà pugen, aquí podrem exigir que també pugin. Quan parlem de treball digne val la pena que ens mirem el que passa aquí i ens parem a pensar com hem d’actuar.
Quan observem la situació laboral de les cambreres de pis constato que tenim molt camí a recórrer en la lluita pel treball digne a casa nostra. Les netejadores d’habitacions d’hotel són majoritàriament dones, amb unes condicions laborals extremadament dures, baixos salaris i jornades indefinides. Amb casos de contractes a temps parcial, però amb jornades allargades amb hores no considerades extres ni cotitzades. Una realitat que respon a pràctiques d’empreses hoteleres, que externalitzen aquest servei a altres empreses amb convenis propis al marge de la regulació sectorial i tenen al personal altament precaritzat. Pràctiques que es donen davant la inacció del govern en la seva funció de vetllar pel benestar de la ciutadania, també dels treballadors i treballadores.
Hi ha casos d’escàndol com els hotels de superluxe a Barcelona, que cobren fortunes per habitació, però paguen a les treballadores quantitats ridícules per netejar-la, 2 €/hora o 1’5 €/hora o pagaments per habitació netejada de menys d’un €. Amb unes jornades indeterminades, que poden començar a les 8 o 9 del matí i poden perllongar-se fins les 7 de la tarda, perquè l’empresa obliga a quedar-se fins que totes les habitacions estiguin en ordre i això depèn de l’hora de sortida del client.
Aquestes pràctiques empresarials d’ultraprecarietat laboral, que voregen l’esclavatge, configuren un model de relacions laborals basat en l’autoritarisme laboral. Això es desprèn de l’actitud repressora davant l’intent de denúncia d’aquestes situacions injustes. Ho hem vist a Lloret, quan un hoteler sanciona una treballadora per explicar en una entrevista la situació laboral del sector, tot i no haver esmentat el nom de l’establiment. Va descriure una situació laboral pèssima, on malgrat l’empresa amplia i millora les instal·lacions, opta per incrementar la càrrega de treball en lloc d’optar per noves incorporacions, generant així un impacte negatiu en la salut laboral de les treballadores. Davant la denúncia l’empresa opta per la repressió autoritària en forma de sanció a la treballadora.
Davant d’aquestes situacions s’ha iniciat ja una resposta sindical, tant per exigir l’aplicació del conveni del sector i evitar tota forma de sobreexplotació laboral, com per denunciar judicialment i pressionar l’empresari, que de forma autoritària està conculcant llibertats individuals, com la d’expressió.
Però aquestes situacions evidencien que la reforma laboral i el conjunt de polítiques que pretenen desregular el mercat de treball i afeblir els sindicats, són les que estan afavorint l’autoritarisme empresarial que decideix sobre les condicions de treball (i de vida) i les precaritza. Necessitem, segur, més i millor organització sindical dels treballadors i treballadores per fer-hi front, però ens cal de forma urgent un canvi en les polítiques i en l’acció de govern.
La lluita pel treball digne ha de ser també una exigència al nou Parlament sorgit de les eleccions del 27-S. No n’hi ha prou amb què discuteixin la possible composició del govern de la Generalitat i de com ha d’entomar el debat en relació al futur nacional del país, cal també exigir respostes als problemes concrets de les persones treballadores o de la gent en general. La precarietat, la sobreexplotació i l’autoritarisme empresarial no és un fet natural, és el producte de polítiques i de determinades regulacions (o desregulacions) del mercat de treball i calen mesures i accions de govern per combatre-les.
A Catalunya hi ha marge d’acció política per interferir en el funcionament del mercat de treball en favor de les persones treballadores i per recomposar, en part, els equilibris entre els interessos confrontats en el mercat de treball: l’actuació inspectora pot denunciar i interferir el frau de llei; es pot promoure la negociació entre empresaris i representants sindicals; es pot establir una marca de qualitat que identifiqui els establiments que respecten el treball digne; etc. Es poden fer coses. Però el que no pot fer un govern és permetre la degradació de les condicions de treball de sectors cada cop més amplis de la població treballadora, ja que això genera desigualtat i pobresa i promou una societat descohesionada, individualitzada i mercantilitzada.
Al nou Parlament li hem d’exigir que el nou govern de Catalunya promogui un pla de xoc per combatre la precarietat i l’autoritarisme laboral i fer avançar el Treball Digne. Per fer-ho haurà de recuperar els espais de diàleg social i concertació social amb organitzacions empresarials i sindicals als que va renunciar. A Europa s’han demostrat útils per equilibrar el conflicte propi de les relacions entre empresaris i treballadors i han configurat un dels pilars del model social europeu.
