En una societat injusta, on la pobresa i la desigualtat s’instal·la, pensar en termes de solidaritat ens pot ajudar a canviar la realitat. Un valor que dirigeix l’acció individual i col·lectiva a atacar la causa del problema; on qui hi participa vol canviar la realitat reconeixent el dret de qui avui se n’ha de beneficiar també perquè es reconeix ell mateix en aquest dret. La consciència de conformar un grup social on compartim finalitats, tenim lligams, establim interdependències. La solidaritat necessàriament empeny a canviar les bases materials d’una organització social que és la que genera problemes d’injustícia, de fam, de pobresa, de desigualtat i manca d’atenció en situacions de dependència o malaltia.
Per això ara, quan el resultat de les polítiques aplicades aquests darrers anys ha convulsionat la situació social –pobresa, precarietat, desigualtat- és necessari reclamar canvi de polítiques. I cal fer-ho des de l’acció col·lectiva. Creure que el simple funcionament de les coses i el pas del temps ho solucionarà tot, alimenta la resignació i promou valors individualistes. Traspassa a l’individu tota la responsabilitat en l’acció –passiva o activa- i deslliura l’acció col·lectiva de l’exercici de la solidaritat per canviar les coses.
Tenim els problemes detectats: hi ha pobresa, hi ha gana, hi ha desigualtat, hi ha desatenció, etc. La solució rau a anar a les causes que han produït el problema. No podem obviar la resposta al problema, però ens cal actuar sobre les causes. En cas contrari podem acabar responsabilitzant individualment de no superar el problema a qui el té, per incapacitat o manca de compromís; i desresponsabilitzar els poders públics d’una resposta estructural que vagi a les causes, actuant simplement en termes de beneficència i fins i tot de caritat.
Els debats polítics i pressupostaris d’aquests darrers temps s’inscriuen, d’una manera o l’altra en aquesta lògica. Quan parlem de renda garantida de ciutadania, de pobresa energètica, de pensions dignes i sostenibles, de salari mínim, d’educació i salut, estem referenciant propostes que contraposen valors socials. Hi ha propostes basades en valors de solidaritat, d’entendre que cal enfortir els lligams socials, les respostes comunes, els compromisos socials que construeixen drets; hi ha propostes basades a reforçar els valors individuals, de les capacitats/possibilitats de cadascú, on els recursos són privats i les respostes pal·liatives.
El debat de fons acaba sent el de la redistribució de la riquesa, que en definitiva avui i ací és de sistema fiscal, de justícia i progressivitat, de frau i elusió, que permeti convertir la riquesa en ingrés públic per ser aplicat a promoure un model social. Però, també el de l’apropiació de la riquesa, ja que si entenem que aquesta es crea en el treball, cal debatre com es participa per qui la crea en la seva aplicació i distribució i, per tant, parlar de poder a l’empresa de negociació col·lectiva i drets d’informació i participació. I cal debatre, també, quins són els drets de ciutadania que configuren el model social, els que permeten en definitiva que tothom pugui desenvolupar al màxim les seves potencialitats, amb independència del seu origen familiar, de la seva posició social o del lloc on visqui.
Debats a vegades relegats, o si més no superats, per l’impuls del sentiment de culpabilitat que traspuen iniciatives que busquen respostes a les situacions individuals de necessitat des del compromís personal de qui pot respondre; es pal·lien situacions i es tranquil·litzen consciències, però no es canvien realitats. S’obvia el valor de la solidaritat, que és el que permet promoure el compromís personal en l’acció col·lectiva per empènyer els canvis de fons en les polítiques públiques, per evitar quedar instal·lats en allò que volem superar. La convicció que és possible un món més just, distribuint millor la riquesa existent, ens ha d’empènyer a augmentar els esforços per impulsar l’acció solidària. L’organització i l’acció col·lectiva pot fer que el valor de la solidaritat sigui una potent arma per atacar les causes de la injustícia. Perquè parlar de solidaritat és parlar de nosaltres. No tu o vosaltres, no ell o ella o ells. Nosaltres. Compartir neguits, problemes i esperances, conscients dels interessos comuns; què o avancem junts o ens estanquem confrontats; que els drets o són de tots o tots i totes perdem.
