Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Entrevista original en castella de LaMarea
En un context de nostàlgies reaccionàries i promeses laborals buides, Sarah Jaffe carrega contra les il·lusions del capitalisme al seu llibre Treballar: un amor no correspost (Capità Swing). Des de la seva experiència com a periodista, forjada en bars i recessions econòmiques, Jaffe revela les esquerdes del somni capitalista. “Em vaig adonar que la feina somniada no era l’esperada: estava cansada, sense diners i amb un cap horrible”, confessa, exposant la precarietat darrere de la passió laboral.
La seva anàlisi inclou la crisi de la família, el món de l’art, la lluita per l’educació i els paranys del gènere: “El model tradicional de família està col·lapsant”, sentencia, i assenyala com l’habitatge inassequible i els rols obsolets redefineixen les nostres vides. Aquesta entrevista és un viatge crític cap a un món on l´amor no sigui explotació.
Ja em disculpo per avançat per aquesta primera pregunta, però… per què algú que estima la seva feina escriu sobre les seves dificultats i la relació entre amor i feina?
Em va costar anys convertir-me en escriptora. Em vaig graduar el 2002 i vaig treballar en restaurants i bars mentre intentava entrar al periodisme. Vaig tornar a l’escola de postgrau i en vaig sortir el 2009, en plena crisi financera global. Vaig aconseguir una feina, però era mal pagada, molt exigent i en el pitjor moment des de la Gran Depressió. La següent feina pagava una mica millor, però el meu cap era terrible. Em vaig adonar que la feina somiada no era com l’havia imaginat: estava cansada, sense diners i amb un cap horrible. Això em va portar a preguntar-me si més gent sentia el mateix. En escriure sobre el món laboral, vaig parlar amb una productora de reality shows que treballava 14 hores al dia, sis dies a la setmana, i a qui deien que hi havia 200 persones esperant per ocupar el seu lloc. La vaga de mestres de Chicago de 2012 va revelar patrons similars: una pressió creixent per estimar la feina malgrat les males condicions.
El llibre suggereix que el model tradicional de família i el capitalisme viuen una crisi entrellaçada. Com encaixa l’amor en aquesta equació i què revela sobre les nostres estructures socials?
El model tradicional de família —parelles en una llar privada que satisfan totes les necessitats emocionals i econòmiques— està col·lapsant. Les taxes de divorci han augmentat, els joves viuen més temps amb els pares per la dificultat d’accedir a un habitatge, i l’ideal de la família nuclear està sota pressió. Polítics com Donald Trump promouen polítiques reaccionàries, com la seva ordre executiva sobre gèneres binaris, per reforçar rols tradicionals, però ignoren completament les realitats econòmiques.
El treball domèstic de les dones s’emmarca com a “amor”, no com a feina, i així es desvalora econòmicament. Això passa també en professions feminitzades com l’ensenyament o la infermeria, vistes com a extensions naturals de la cura. Als anys 60 i 70, els salaris masculins sostenien famílies, però avui les dones han de treballar dins i fora de casa. Aquesta crisi és una oportunitat per repensar els models de família i feina, tal com ho van fer les feministes del segle XX. Tot i així, el món laboral també ens decep. Hem de reimaginar com vivim i amb qui ens relacionem, reduint la dependència econòmica de les parelles.
I parlant de pressions econòmiques, sembla que la crisi de l’habitatge també està redefinint les nostres vides amoroses.
La crisi de l’habitatge —a ciutats com Barcelona o a països com Irlanda— pressiona les relacions socials. Avui, ningú pot permetre’s un pis amb un sol sou, i encara menys mantenir-hi una família. Això fa que moltes persones romanguin en relacions insatisfactòries o es mudin juntes massa aviat per estalviar. Si l’habitatge fos assequible, les decisions amoroses es prendrien per desig, no per necessitat. A mi m’agrada viure sola, però això depèn de la meva estabilitat financera. Si patís dificultats econòmiques, tenir parella potser em semblaria més atractiu. Com diu Kristen Godsey a Per què les dones tenen millor sexe sota el socialisme, sense pressions econòmiques, podem prendre decisions més lliures tant a la llar com a la feina.
Com es relaciona tot això amb l’auge del fenomen de les tradwives (“esposes tradicionals”) i aquesta nostàlgia pels rols de gènere del passat?
Les dones superen els homes en molts àmbits gràcies a una millor educació, mentre que moltes feines tradicionals masculines han desaparegut. Això crea una masculinitat fràgil i una nostàlgia pels rols antics. És d’aquí que neixen les tradwives, que volen tornar a casa. Però la realitat econòmica és que pocs homes poden sostenir una família amb un sol sou. Les polítiques reaccionàries, com les de Trump, reforcen aquests rols però no aborden la veritable crisi: la precarització. El moviment de les “esposes tradicionals” oblida que el treball domèstic és feina, i que avui calen dos ingressos.
Dedica un capítol a parlar del rol de l’“amor” en l’educació. Com se’ns ha venut aquesta idea que l’escola i el mestre poden solucionar-ho tot?
S’ha construït un discurs —tant des de la dreta com des de l’esquerra— que presenta les escoles com la solució al col·lapse social, a través de la “cura” dels mestres. És una fantasia: ningú pot pagar habitatge, les bones feines escassegen… però la societat espera que els mestres ho compensin tot. Joshua Clover parla del “parany de l’afirmació” i Fredric Jameson diu que la ideologia resol imaginàriament contradiccions reals. Mestres com la Rosa —llatina, catòlica, immigrant de segona generació— encarnen aquesta dedicació, però també fragilitat. El seu activisme sindical, reclamant classes més reduïdes i serveis integrals, col·lectivitza la responsabilitat i qüestiona el mite de la cura individual com a salvació.
Aquest punt sobre la Rosa és poderós. Ella diu que una de les raons per lluitar és “egoista”, que també ho fa per ella mateixa. Com opera la culpa en aquesta narrativa?
La culpa, hereva de l’ètica protestant del treball, ens fa veure el fracàs com un problema personal. Mestres com Rosa carreguen amb la responsabilitat de resoldre problemes sistèmics, i quan no poden, se senten culpables. El fet que Rosa digui “també ho faig per mi” durant una vaga a Los Angeles, sota la pluja, és revelador. El meu pare, propietari d’un restaurant, va morir treballant, convençut que havia fracassat per culpa seva, quan en realitat el negoci va caure per factors com la prohibició de fumar. Aquesta culpa individualitza problemes estructurals i perpetua la idea que la feina ha de ser sacrifici.
L’anàlisi que fa de l’art és molt interessant. Quina és la història darrere la separació entre art i treball i com ens afecta avui?
La Revolució Industrial va crear la figura de l’artista com a geni especial, masculí i desvinculat del treball manual. Però abans, l’art era un encàrrec: la Capella Sixtina o els retrats reials n’eren exemples. L’art sempre ha estat vinculat al mercat. Els meus llibres són mercaderies: les regalies depenen de les vendes, no de l’esforç invertit. Encara que dos llibres impliquin la mateixa feina, el mercat en dicta el valor. Voldria escriure poesia sense pensar en això, però sempre penso en vendes, en agradar a editors i en temes sensibles —com Palestina— que poden afectar les vendes.
Sobre mites i estafes, parles de l’“home fet a si mateix” i com això es trasllada a figures modernes com els repartidors de plataformes.
El mite de l’“home fet a si mateix” és molt atractiu per la dreta i alimenta estafes com el màrqueting multinivell o les plataformes com Uber i Glovo. Prometen llibertat i autonomia, però sovint atrapen la gent en deutes, com camioners que han de comprar el seu propi vehicle. El meu amic Rodrigo Núñez diu que l’“emprenedoria” és clau per a la dreta. Bridget Reid, al seu llibre Petits caps a tot arreu, descriu aquests sistemes com estafes basades en l’odi als caps. El meu pare, un immigrant jueu, va sentir que havia fallat quan va perdre el seu restaurant, però el problema no era ell: eren les condicions materials.
Última pregunta, i potser la més important: si la feina no fos una obligació, com ompliria els seus dies?
Escriuria sense preocupar-me pel mercat, com poesia inspirada en un amic meu que va morir. Estic condicionada pel capitalisme: cal vendre propostes, agradar editors, anticipar vendes. Poder no pensar-hi seria alliberador. No em faltaria res a fer: ahir vaig gaudir de sangria i xurros en una plaça. Trobaria com omplir els meus dies, encara que si mengés xurros cada dia, potser hauria de comprar roba nova.
