El problema de la pèrdua d’habitatge, l’emergència residencial i el greu augment de la pobresa, són motiu d’alarma que no es resoldran fins que no hi hagi la suficient contundència política disposada als canvis estructurals per a això. Malgrat tot i encara que no acabin de funcionar, a Catalunya hi ha lleis per a donar resposta a l’emergència residencial i que cap família en risc d’exclusió residencial es quedi al carrer. Un dels mecanismes per a garantir un reallotjament en un habitatge digne, en cas de desnonament o altres causes, és la mesa d’emergència.
La mesa d’emergència va ser creada per a oferir un pis de l’administració pública en règim de lloguer social, proposant l’allotjament més adequat per la unitat de convivència.El protocol dictamina que la taula d’emergència adoptarà un acord i el notificarà en el termini màxim de tres mesos a partir de la data d’entrada de la sol·licitud amb la documentació completa. El sentit del silenci administratiu és positiu i, sempre que sigui possible, l’acord ha de preveure una proposta d’adjudicació d’habitatge al mateix municipi. El problema principal d’això – davant la gran demanda de sol·licituds com a mostra clara de la magnitud del problema amb l’habitatge i els desnonaments – és el col·lapse en la llista d’espera per a aconseguir un pis.
Una llista d’espera, que segons dades del Síndic de Greuges en el seu Informe de 2019 El retard de l’Administració en situacions d’emergència residencial a Catalunya, actualitzats recentment, en els últims dos anys ha augmentat en un 80%. El que hauria de ser un procés de 3 mesos, acaba convertint-se en una agonia per a les famílies, en aquest temps, han de preparar-se per al pitjor, davant la probabilitat de quedar-se al carrer en aquest període.
Aquesta situació no hauria de succeir sota cap circumstància, ja que d’acord amb la Llei 24/2015, l’Administració ha de sol·licitar la suspensió del procediment judicial fins que es trobi una solució residencial per al cas. Si el desnonament s’executa, és l’administració municipal la que ha d’afrontar la despesa de l’allotjament temporal fins que l’Agència de l’Habitatge de Catalunya lliuri el pis a la família que tingui aprovada la mesa.
“La llei 24/2015 de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, és clara en aquest sentit: obliga en l’article 5.6 que: «Les administracions públiques han de garantir en qualsevol cas el reallotjament adequat de les persones i unitats familiars en situació de risc d’exclusió residencial que estiguin en procés de ser desnonades del seu habitatge habitual, per a poder fer efectiu el desnonament. El mecanisme de garantia de reallotjament l’ha d’acordar la Generalitat amb l’Administració local per als casos en què les taules de valoració que regula la secció IV del Decret 75/2014, de 27 de maig, del Pla per al dret a l’habitatge, tramitin com a emergències econòmiques i socials».”
L’àmbit d’actuació de la taula d’emergència inclou tota Catalunya, excepte els municipis que disposen de taula d’emergències pròpia. Els municipis amb mesa pròpia són: Badalona, Barcelona, Cornellà de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat, Lleida, Martorell, Sabadell, Sant Adrià de Besòs, Sant Cugat, Terrassa i Vic.
Un error molt habitual és pensar que només després de rebre una ordre de desnonament es pot sol·licitar un pis de la taula d’emergència. Els supòsits per a fer-ho són més extensos. Es poden consultar en aquest enllaç.
Quan hi ha risc de violència masclista o quan hi ha menors i/o persones grans en la unitat de convivència, de manera coordinada amb els serveis socials, les sol·licituds es tractaran amb sentit prioritari. La falta d’un parc públic d’habitatge, sumat al fet que Catalunya és el territori amb més desnonaments de tot el país (amb gairebé un 23% del total de desnonaments), són les principals causes que provoquen el col·lapse de la llista d’espera amb retards que poden arribar als quatre anys.
La part més fosca del col·lapse en la llista d’espera
Una vegada aprovada la taula d’emergència, el retard en el lliurament del pis a causa del col·lapse en la llista d’espera, porta a situacions dramàtiques.
Recordem el cas de Nadia, veïna del barri de Ciutat Vella a Barcelona i mare de dos menors. Després de no poder pagar el lloguer i veure’s immersa en un procés de desnonament, li va ser concedit un pis de la mesa d’emergència el juliol de 2017. En el temps que va passar fins al lliurament de les claus i la signatura del lloguer social, van haver de passar per l’angoixa de tres ordres de desnonament, aturats en porta gràcies a la PAH de Barcelona, i un últim desnonament obert que la va mantenir en guàrdia durant quinze dies. El desnonament es va evitar in extremis gràcies a la presència de prop de tres-centes persones del barri i col·lectius d’habitatge, el 31 de juliol de 2018, després d’una resistència de tres hores.
Al setembre d’aquest mateix any va ser reallotjada en una pensió fregant l’infrahabitatge, que li impedia una vida normal amb règim de visites i horaris d’entrada. Aquest reallotjament temporal en el barri de la Trinitat Vella, obligava a ella i a les seves filles a creuar cada dia la ciutat, gairebé d’extrem a extrem, per a poder anar a escola. Aquesta situació va durar fins a novembre de 2019 quan, per fi, va poder entrar en la seva nova llar després de vint-i-set mesos de malson.
Aquesta és una de tantes històries, que lamentablement amb el pas dels anys han augmentat.
Molt més recent i inexplicable, és la història de Khadija, veïna de Parets del Vallès i mare de dos menors, situació denunciada per la PAH Mollet Baix Vallès. En aquest cas, al retard en el lliurament del pis se sumen més irregularitats com l’actitud dels serveis socials de la ciutat, amb el beneplàcit del consistori, deixant-la al carrer en decidir deixar de pagar la pensió on la família estava allotjada.
Kadhija, va deixar de pagar el lloguer per un mal assessorament. El pis en el qual vivia, va ser declarat insalubre amb un informe tècnic a causa de les greus humitats que a més, estaven afectant la salut del seu fill petit amb problemes respiratoris. Això ja és motiu més que suficient per a activar la mesa d’emergència, al mateix temps que es degué obrir un expedient sancionador a la propietat per tenir inquilins en aquestes condicions. No va anar així i se li va recomanar a Kadhija que deixés de pagar, per forçar el desnonament i així poder tramitar la mesa.
En aquest termini de temps, les gestions de la PAH Mollet Baix Vallès en l’Agència d’Habitatge de Catalunya, aconsegueixen que s’acceleri el lliurament d’un pis amb el compromís que s’efectuarà a la fi d’aquest mes. Així i tot, l’Ajuntament de Parets, dijous passat dia set, torna a deixar a la família al carrer per segona vegada en tres setmanes. Consultades fons de l’Ajuntament, l’únic argument continua sent la situació econòmica de la família i que malgrat la insistència de la PAH i les notificacions de la Generalitat, no tenen cap obligació de continuar pagant.
Kadhija ha demostrat que els seus ingressos no són suficients, que continua estant en exclusió. En tots aquests mesos,els costos del traster, 60 € que haurien de ser a càrrec de serveis socials, els està assumint la família que actualment s’allotja a casa d’una amiga.
Consideracions per a poder solucionar aquestes situacions
L’article 26 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) estableix que les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a això els poders públics han d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixin aquest dret amb les condicions que determinen les lleis.
L’article 47 de l’EAC estableix un manament en els poders públics a l’hora de facilitar l’accés a l’habitatge mitjançant la generació de sòl i la promoció d’habitatge públic i d’habitatge protegit, amb una atenció especial pels joves i els col·lectius més necessitats.
La Llei 18/2007 catalana defineix el dret a l’habitatge com “el dret de tota persona a accedir a un habitatge digne que sigui adequada, en les diverses etapes de la vida de cadascú, a la situació familiar, econòmica i social i a la capacitat funcional”.
Recentment el Síndic de Greuges, va tenir una compareixença en el Parlament de Catalunya on es va debatre sobre el seu informe El retard de l’Administració en situacions d’emergència residencial a Catalunya. Informe fruit de les queixes rebudes per l’increment del nombre de situacions d’emergència en matèria d’habitatge i per l’increment del període de temps d’espera que transcorre entre la valoració de la mesa d’emergències i l’assignació d’un habitatge. L’informe també recull la creixent dificultat amb què es troben els serveis socials municipals a l’hora de garantir el reallotjament d’urgència de les persones afectades que ja han perdut el seu habitatge habitual, però encara no han pogut accedir a un habitatge social, i la inadequació dels espais en els quals sovint es garanteix el reallotjament d’urgència.
El Síndic ha destacat que aquesta problemàtica s’ha vist agreujada per la pandèmia de la COVID-19. Això no ha fet més que incrementar les dificultats amb què moltes persones es troben a l’hora d’afrontar el cost de manteniment de l’habitatge habitual. En la mateixa línia, també ha destacat que la finalització de les mesures de protecció acordades pel Govern de l’Estat, el pròxim 31 d’octubre, que preveuen la suspensió dels desnonaments i llançaments de persones en situació de vulnerabilitat que no disposin d’una altra alternativa residencial, pot tenir greus conseqüències.
Per a fer front a aquesta situació, el Síndic planteja una sèrie de recomanacions, en la línia que també fa anys que recordem els moviments socials en lluita per l’habitatge i que moltes d’elles ja aconseguim portar al Parlament sent el contingut de la llei 24/2015, nomenada al principi d’aquest article.
Aquesta llei contempla articles que d’aplicar-se íntegrament i amb la contundència necessària, donarien resposta a l’emergència residencial. El problema és que això no succeeix i els grans propietaris continuen sent poc inclinats a aplicar. La llei també contempla sancions davant aquests incompliments, sancions que tampoc es posen per part de les diferents administracions per a forçar al compliment de l’única llei que dona solucions als desnonaments i a la falta d’habitatge públic.
Si l’obligatorietat dels grans propietaris a oferir lloguer social a les famílies que arriben a la situació de no poder pagar, es complís rigorosament, s’evitarien la majoria de desnonaments almenys durant els set anys que duren els lloguers.
Si la cessió obligatòria dels pisos buits de grans propietaris es complís, s’ampliaria el parc públic d’habitatge i es podria donar resposta a les famílies que perden la seva llar i s’evitaria el col·lapse en la taula d’emergència.
Estem a les portes que s’aprovi una nova llei en el Parlament que amplia i millora la 24/2015, gràcies a les PAH Catalanes i altres organitzacions impulsores. Una llei que obliga a la renovació d’aquests lloguers socials, que obligui a regular a les famílies que s’han vist obligades a ocupar per a poder tenir un sostre, pisos de grans propietaris. Una llei que en resum, recupera el Decret suspès fa uns mesos i fa un pas més enllà.
Bones notícies per a tancar aquesta anàlisi, que es quedaran en res si es continua permetent políticament i des de les institucions, l’incompliment de les lleis o que siguin aquestes les primeres a incomplir-les.
