La reforma laboral ha estat un greu atac als drets laborals i a la seguretat jurídica, ha estat inútil i és injusta. Per això cal forçar la seva derogació. Però, mentrestant, la pressió i la mobilització han de limitar la seva imposició pràctica; la negociació d’acords ha de possibilitar interferir en la seva aplicació; la denúncia judicial ha d’evitar la seva aplicació injusta. Però cal, també, que davant les conteses electorals que tenim al davant les forces polítiques es comprometin, no només a derogar-la, sinó que, mentre això no arriba, a ser respectuosos amb els drets laborals i la negociació col·lectiva per revertir, en la pràctica, alguns dels seus efectes. Per això, ara que el 24 de maig es vota la composició dels futurs consistoris i dels seus governs, no es pot ser indiferent amb les propostes polítiques que es presenten, ja que en l’àmbit municipal s’ha d’incidir en la realitat del mercat de treball, l’ocupació i la seva qualitat.
El creixement de la desigualtat social i la pobresa ha estat el resultat de les polítiques aplicades aquests anys. Les dades oficials ho confirmen: sigui la desocupació, la cobertura d’atur o protecció social, la temporalitat o la parcialitat en la contractació, els salaris… Quan s’analitza la distribució de la renda del país és evident: la participació dels assalariats en la renda nacional ha perdut pes, el -5,9% del 2007 al 2013, mentre que el de les rendes del capital n’ha guanyat, el +23,6% en el mateix període. Això no és fatalisme, sinó l’aplicació de determinades mesures. La reforma laboral ha estat possiblement la més carregosa. Acompanyada de l’acció del sector financer, de les retallades en la provisió de béns i serveis públics o de les polítiques de preus dels serveis bàsics. La reforma laboral s’imposa el 2012 amb els vots del PP i CiU amb l’excusa que era necessària i urgent per crear ocupació i acabar amb la dualitat del mercat de treball. L’àmplia vaga general amb què es va respondre no la va aturar, però va sensibilitzar de la seva injustícia i de la seva inutilitat, coses que el temps ha constatat: la reforma laboral ha facilitat la destrucció d’ocupació i ha precaritzat encara més les condicions de treball.
L’objectiu no declarat de la reforma laboral ha estat abaixar els costos laborals via acomiadament més barat, baixos salaris i precarietat (la devaluació competitiva). Per fer-ho es vol desvertebrar la negociació col·lectiva: facilitant que els empresaris inapliquin els convenis; possibilitant que els convenis d’empresa puguin empitjorar els convenis sectorials (perillós en un país on la majoria d’empreses són pimes); fent perdre la ultraactivitat dels convenis, perquè un cop venci el termini de negociació sense haver acordat la seva renovació caduquin el seu contingut i la seva aplicació. Es vol que hi hagi menys treballadors i empreses afectats pels convenis i, per tant, més desregulació i baixada salarial generalitzada. Per assolir-ho es necessita, també, afeblir el poder sindical per evitar que faci de contrapoder fort en les relacions laborals i la concertació social.
El 24 de maig pot ser una interferència en aquests objectius. Hi ha propostes que les diferents forces polítiques poden comprometre si volen trencar l’actual deriva antisocial de la reforma laboral: prioritzar localment la lluita contra l’atur de llarga durada i la precarietat, que afecta especialment els joves; forçar l’aplicació i el respecte als convenis sectorials de referència en les contractacions públiques i les licitacions dels serveis que depenen dels ens locals; garantir la subrogació de treballadors; impulsar infraestructures orientades a la reactivació; fomentar plans de mobilitat sostenible; respectar la negociació col·lectiva dels treballadors municipals, etc.
Aquestes propostes polítiques poden sumar-se a les sentències judicials que qüestionen la mateixa legalitat de la reforma laboral i determinen la contractualització de les condicions laborals establertes en conveni, al preacord de negociació col·lectiva subscrit entre sindicats i CEOE (AENC) o als que s’estan negociant a Catalunya entre sindicats i Foment i Pimec (AIC), per introduir una forta interferència en l’aplicació de la reforma laboral. L’AENC fixa uns criteris per a les negociacions dels diferents convenis que pot facilitar que aquests es formalitzin i, així, es recuperi la seva taxa de cobertura; canvia l’orientació de les polítiques salarials dels darrers anys, promovent la recuperació del poder adquisitiu i la seva participació en el creixement econòmic general, garantint pujades per sobre l’IPC i promovent una clàusula de revisió per a possibles desviacions; promou mecanismes per superar el bloqueig de les negociacions de convenis i evitar la pèrdua d’ultraactivitat utilitzant mecanismes de mediació i extrajudicials, etc. Aquestes propostes fruit de l’acció quotidiana sindical de ben segur que poden ser potenciades si després del 24-M disposem d’un marc d’acció política compromès amb unes relacions laborals justes i equilibrades, i amb una ocupació de qualitat.
Serà més fàcil derogar la reforma laboral i negociar un nou marc de drets i garanties, de participació i equilibris si les polítiques municipals incorporen compromisos concrets. Sens dubte davant del 24 de maig hem de reclamar propostes de mesures i demanar la presència del món del treball en els debats locals i, per tant, dels problemes dels treballadors i treballadores. Les mesures que localment es puguin prendre poden ajudar a fer millors ciutats i millors pobles per treballar, per viure i per conviure. Pressionar, denunciar, negociar. Sí. Votar, també.
