L’any 2008, a Catalunya van néixer 89.024 criatures. A partir d’aquell any, la natalitat ha anat disminuint cada any. El 2014, ja eren només 71.000 els naixements. Del 2016 al 2017 van baixar un 3%; al 2018, un 4,8%, i al 2019, un 3,1%. El 2020, l’any que arriba la Covid, es va arribar a acumular un descens dels naixements del 5% respecte a l’any anterior i, entre el 2020 i el 2021 la natalitat es va estabilitzar una mica, davallant només un 1,3%.
Segons les últimes dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), l’any passat varen néixer 57.704 criatures. Això representa un 1,3% menys que l’any 2020, i un 6,2% menys que la quantitat de nascuts l’any 2019. La taxa de fecunditat dels catalans ha passat d’una mitjana de 3,3 fills l’any 1980 a l’1,2 que indiquen les dades del 2021, passant pel 2,4 de mitjana de fills per dona registrat l’any 2010.
La manca de perspectives sòlides sobre el futur laboral de les futures mares, i parelles, explica, en part, que la maternitat -paternitat- es descarti com a prioritat de vida en una extensa franja d’edat, justament la que coincideix amb més i millors possibilitats de fecunditat natural en el cos de la dona.
I, tal com exposa la cap del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, Lola Gómez Roig, un dels altres factors que contribueix a frenar els naixements és que “als països mediterranis, en general, les polítiques de suport a la maternitat són molt menors respecte a les d’altres països”. També -introdueix la ginecòloga- el canvi social té molt de pes en aquesta qüestió. “La dona s’empodera, tria les seves prioritats i, entre aquestes, destaca la seva carrera i autonomia econòmica, abans de plantejar-se tenir el primer fill”. I -afegeix- “tot i que som una societat més sana, que fa més esport i porta una millor alimentació, l’envelliment de la dona quan té el primer fill porta a embarassos de més risc, perquè pot ser que ja tingui o sigui més vulnerable a patir patologies com hipertensió o diabetis”.
“La crisi mundial, el canvi climàtic, preguntar-se quin món es deixarà als fills, també desmotiva molt les possibles mares”, puntualitza Lola Gómez Roig. Sense oblidar igualment que “la Covid no ha ajudat tampoc. Infeccions, guerres i canvi climàtic creen molta incertesa i inseguretat a l’hora de plantejar-se ser mares. I s’ha de comptar també amb el canvi de model de família en la nostra societat. No sempre es vol una parella estable, o bé costa molt de tenir-ne -a la vista de tantes separacions- i la dona amb tot això va endarrerint la seva maternitat”.
Des del Grup de Treball de Psicologia Perinatal del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, la seva coordinadora, Mireia Lanaspa, psicòloga general sanitària, subratlla també que la desmotivació de moltes possibles maternitats té molt a veure amb la manca de prestacions socials. “Les 16 setmanes de permís actual de maternitat està congelat des del 1989. I les setmanes dels pares -als qui costa encara molt agafar-les- no són transferibles a la mare. A més, moltes mares no poden comptar amb aquesta prestació, perquè no treballen. El 35% de les dones no poden accedir al permís perquè no compleixen amb els requisits de cotització. La precarietat laboral de les dones és molt més gran que la dels homes. Hi ha una major taxa de desocupació. Davant de la manca de seguretat i d’estabilitat, fins que no es poden permetre ser mares, arriben ja als 35 anys”, exposa. “Entre fer la carrera, especialitzar-se, trobar feina i plantejar-se tenir un infant poden passar molts anys, i, segons quines feines tenen, no tenen ni temps de plantejar-s’ho”.
La psicòloga també recorda que la discriminació a les dones en l’àmbit laboral per la qüestió maternal encara és present. “En moltes entrevistes de feina encara es pregunta si es vol ser mare o si es tenen fills i molts contractes no es renoven per aquest motiu, però queda camuflat”. Tota aquesta inseguretat i precarietat, a més, no desapareixen quan les dones ja estan embarassades, la qual cosa fa créixer el risc dels problemes de salut mental durant la gestació i en el postpart.
Precisament per això, Lanaspa posa el focus en la necessitat “d’atendre la dona embarassada des de la gestació fins al postpart, perquè en un de cada cinc d’aquests casos es pot desenvolupar un trastorn mental. Depressió i ansietat, sobretot. I, si prèviament hi ha ja un trastorn mental, la gestació i postpart són moments de gran vulnerabilitat que n’incrementa el risc, fa possible que es desencadenin episodis de trastorn, i no allò que des de fora s’acostuma a veure de la maternitat com un moment dolç”, puntualitza l’especialista. Tot el seu grup -uns 60 professionals de la psicologia- estan especialitzades en acompanyar tot el procés, des que una dona vol ser mare, naturalment o amb tractament de fertilitat, quan desisteixen perquè no ho aconsegueixen, el dol perinatal… Treballen tot allò del que no es parla de l’embaràs, com la violència obstètrica en un embaràs que potser fa que una dona no vulgui tenir més fills”. I la Mireia Lanaspa també precisa que en la primera infància tenir cura tant de la mare com de l’infant són una part molt necessària per a la prevenció de possibles trastorns mentals. “Actualment, estem veient molt més aviat trastorns que abans no vèiem fins a l’adolescència”, declara. Per això, ella també remarca que és un tema de corresponsabilitat social i deixar d’infravalorar les cures a les persones i la criança, que a la nostra societat són invisibles i no remunerades”.
De fet, els trastorns mentals perinatals (TMP) han estat destacats, en els darrers anys, com un important problema de salut pública, per l’impacte que tenen sobre la salut i qualitat de vida de les dones i dels seus fills i filles a curt i llarg termini i s’ha assenyalat la necessitat urgent de millorar-ne la detecció, prevenció i tractament especialitzat.
En aquest sentit, des del Departament de Salut, expliquen que s’ha impulsat la incorporació de les darreres recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut per a una experiència positiva durant l’atenció al naixement amb diferents protocols. El Protocol de seguiment de l’embaràs a Catalunya i el Protocol per a l’atenció i acompanyament al naixement, a més de la darrera evidència científica que inclouen les darreres recomanacions de l’OMS per les cures intrapart per a una experiència positiva del naixement, així com d’altres adaptades al nostre context que són fruit d’un treball de consens junt amb societats científiques i associacions de dones.
A Barcelona, l’hospital Clínic ha consolidat ja el seu dispositiu de salut mental perinatal amb la posada en marxa fa quatre anys de l’Hospital de Dia Mare-Bebè (HDMB), liderat per la psiquiatra de la Unitat de Salut Mental Perinatal de l’Hospital Clínic, Alba Roca. Nascut sota la coordinació de la Dra. Lluïsa Garcia-Esteve, psiquiatra del Clínic-IDIBAPS, va ser el primer hospital d’aquestes característiques de tot l’Estat. El 50% de les mares ateses tenia un episodi depressiu major. El centre ofereix atenció integral que aconsegueix la contenció de conductes de risc i permet detectar i intervenir sobre les dificultats en les cures i vincle amb els nadons.
L’Hospital de Sant Joan de Déu i la Maternitat de l’Hospital Clínic, els dos centres de maternitat públics més grans, van registrar entre el 2013 i el 2021 un descens del 8,6% de naixements. Al Sant Joan de Déu varen passar dels 3950 del 2020 als 3441 al 2021 (un 12,9% menys). Mentre que a la Maternitat de l’Hospital Clínic varen néixer 3.245 criatures el 2020 i 3.134 el 2021 (un 3,4% menys). “Aquest any ja ho estem notant també, com ha continuat el descens. Al nostre hospital -Sant Joan de Déu- sempre creixíem una mica, perquè és un centre de referència on es deriven casos de parts que es poden complicar o embarassos de més risc, com poden ser, per exemple, els de les dones més grans, que cada cop són més i són més susceptibles a complicar-se més-. En canvi, durant el primer semestre d’aquest 2022 hem tingut un 10% menys de parts”, declara Lola Gómez Roig, cap del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, un important indicador de naixements, com a hospital de referència a Catalunya en nombre de parts assistits.
Des del Departament de Salut assenyalen que als hospitals públics de Catalunya s’atenen al voltant de 45.000 naixements a l’any (2015: 49.505 naixements; 2021: 42.562 naixements). I detallen que els hospitals del Sistema Integral de Salut, on hi ha 43 hospitals amb servei de maternitat, s’organitzen per nivells d’atenció a la complexitat. Així, les dones són ateses al lloc adequat segons el tipus d’embaràs que tenen, que pot ser des d’un embaràs normal fins a un embaràs d’alt risc.
Del total de naixements registrats a l’Idescat a Catalunya l’any 2021, segons dades de Salut, “el 62,90% corresponen a dones de 30 a 39 anys i el 10,26%, a dones de 40 o més anys d’edat”. La mateixa font també destaca que “l’edat en el part és un factor important que determina el tipus de risc, i que es pot associar a altres factors que poden incrementar la complexitat de l’atenció al naixement”.
Reproducció assistida
Segons les estimacions de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), 2021 va ser l’any en què es van registrar el menor nombre de naixements a Espanya des que es comptabilitzen. Dels 338.532 nascuts, un 0,6% menys que el 2020, un 9% de les criatures van arribar gràcies a un tractament de fertilitat, i l’edat mitjana de les mares va ser 39 anys.
Segons l’informe fet públic aquest any per l’ONU sobre Perspectives de població mundial, l’any passat, l’índex mitjà de la fertilitat al món va ser de 2,3 naixements per dona, quan l’any 1950 aquest índex era del 5. I el 2050 preveuen que se situarà en el 2,1.
Tal com explica el president de la Societat Espanyola de Fertilitat, Juan José Espinós, tenint en compte que l’edat de màxima fertilitat de la dona se situa entre els 20 i els 30 anys. A partir dels 30, comença a baixar la fertilitat i, a partir dels 35, acostumen a iniciar-se els problemes de reproducció. Tot i que la franja ideal per quedar-se embarassada, regint-nos pel criteri de qualitat dels seus ovòcits, dels 20 als 30, la majoria de dones en aquesta edat no planifiquen encara la seva maternitat avui dia, per la qual cosa, preservar els seus òvuls entre els 30 i els 35 seria el més recomanable si en un futur es vol activar el projecte reproductiu.
Però no només més edat de les dones suposa més dificultat per a la concepció, les investigacions i estudis clínics apunten també els factors ambientals que contribueixen molt a la progressiva reducció de la reserva ovàrica. La contaminació atmosfèrica, per exemple, afecta tant la fertilitat de les dones com la dels homes. També el consum de tabac i d’alcohol, trastorns de l’alimentació, com l’anorèxia, així com determinats tractaments amb corticoides o quimioteràpia. Actualment, els naixements resultat de tractaments de fertilitat volten el 10% dels totals.
En realitat, la població mundial creix gràcies a la davallada de les mortalitats. L’expectativa de vida l’any 2019 ja era de 72,8 anys, gairebé 9 anys més que el 1990. I s’espera que, el 2050, la mitjana global d’aquesta expectativa de via se situï en els 77,2 anys.
El mateix informe de l’ONU sobre expectatives demogràfiques al món també apunta que més de la meitat de l’augment de població projectat a nivell global, fins al 2050, es concentrarà només en vuit països: República Dominicana del Congo, Egipte, Etiòpia, Índia, Nigèria, Pakistan, Filipines i República Unida de Tanzània. També assenyalen que l’Índia podria superar la Xina com a país amb més població, ja l’any que ve.
