Aprofitant la setmana de la diada del País Valencià, que almenys de manera institucional celebrem el 9 d’octubre -dia de Sant Donís i que és també el dia dels enamorats valencians- voldria fer tot un seguit de reflexions sobre el mercat de treball valencià.
El País Valencià és, per a mi, un interessant objecte d’estudi. Les raons són vàries: potser la més evident és que aquell que escriu és d’un poble valencià, de la comarca de la Marina Baixa i, així, em trobe encara lligat emocionalment al territori. Però altra raó ha de veure amb la situació concreta d’un mercat de treball i d’una estructura productiva que, tot i ser força variada i presentar elements importants de modernitat i modernització, especialment si la comparem amb la d’altres territoris de l’estat espanyol, no acaba d’oferir ocupació de qualitat.
L’evidència de les dades ens diu que, en comparació amb Catalunya o amb les Illes Balears – per considerar algunes de les comunitats autònomes de l’Estat espanyol que comparteixen l’espai de l’Arc Mediterrani- la taxa d’atur al País Valencià (que al segon trimestre de 2018 era d’un 15,64%) és quatre punts superior. Les dades valencianes, a més, se situen lleugerament per damunt de la mitjana espanyola.
La taxa de temporalitat és també superior a la de l’Estat espanyol, al País Valencià atansa a un 28,8% mentre que a l’estat és d’un 26,8%. Si la comparació es fa amb Catalunya les dades valencianes són molt pitjors, ja que la taxa valenciana és set punts superior a la catalana. La presència de treballadors amb jornada parcial és també més elevada en el cas valencià que en el d’altres territoris: al País Valencià un 16,5% dels treballadors treballen amb jornada parcial mentre que a l’estat espanyol ho fa un 15%, un 11,8% a les Illes Balears i un 14,4% a Catalunya.
Pel que fa als salaris les diferències són bastant importants. Respecte als de l’Estat espanyol, considerats de manera general, els salaris valencians són un 11% menors: un 17% menors en la indústria, un 7% menors en la construcció i un 11% menors en les activitats de serveis. Si es comparen els salaris valencians amb els catalans la pèrdua del poder adquisitiu és d’un 20% i si la comparació es fa amb les Illes Balears –on els salaris són també inferiors a la mitjana espanyola- els sous són un 6% més reduïts.
A més, excepte en el cas de la construcció -on els salaris valencians augmenten un 17% enfront d’un 12% d’increment a l’estat espanyol- els increments salarials en els darrers deu anys són també més modestos al País Valencià que a l’estat espanyol, considerat aquest de forma general: a Espanya els salaris s’incrementen un 17% a la indústria i un 5% als serveis mentre que al País Valencià els salaris augmenten un 15% a la indústria i menys d’un 4% als serveis. En general a Espanya els salaris han augmentat un 7,5% mentre que al País Valencià l’increment és d’un 7%. Cal tindre en compte que, per al conjunt de l’estat i en aquest període que va des de 2008 a 2018 l’increment de l’IPC ha estat d’aproximadament d’11 punts.
Pel que fa al risc de pobresa la situació valenciana és sensiblement pitjor que la dels altres territoris considerats. La taxa valenciana de risc de pobresa és d’un 25,6% , cosa que implica quatre punts de diferència respecte de la totalitat de l’Estat espanyol i gairebé deu punts de diferència respecte de Catalunya .
En general, així, la situació valenciana no és més bona que l’espanyola i si la comparació es fa amb Catalunya o amb les Illes Balears el mercat de treball valencià ofereix clarament pitjors condicions laborals. Però el teixit industrial valencià és ampli i dinàmic i el sector dels serveis –especialment el que té a veure amb les activitats d’hostaleria i turisme- té també una enorme potència. Per què l’ocupació no és més bona?
Una de les respostes pot anar en la direcció d’afirmar que el model d’ocupació valencià té una forta dependència d’ocupacions estacionals o que el sector de la construcció –ara en profunda crisi- té i ha tingut un pes determinant en la seva estructura productiva. Però el fet cert és que altres territoris on es donen aquestes característiques presenten indicadors més favorables pel que fa a la qualitat del treball. I, així, crec que és necessari assajar una altra explicació que ha de veure amb la situació perifèrica del País Valencià.
Quan parle d’una situació perifèrica no em referisc a una qüestió geogràfica sinó a la situació valenciana dins de l’estructura productiva espanyola, en referència a la d’altres territoris. Des d’aquest punt de vista la situació del mercat de treball valencià no pot ser separada de la d’altres comunitats autònomes que també presenten dades d’ocupació pitjors que la mitjana espanyola: l’exemple clar és el de la regió de Múrcia, on els indicadors són també roïns si els comparem amb els de la resta de l’estat i amb els de les comunitats mediterrànies del Nord.
La natura perifèrica del País Valencià en qüestions econòmiques ha de veure, des de la meva opinió, amb tres factors. En primer lloc amb un oblit polític que crec que cal denunciar. Un finançament injust que acaba traduint-se en la disposició de menys recursos a l’hora de poder engegar projectes econòmics que generen ocupació de qualitat. Un mercat de consum feble, amb menys recursos, és també incapaç de sostindre una oferta de productes de qualitat. La manca d’inversions en infraestructures és altre element de queixa que dificulta el desenvolupament econòmic del País Valencià.
El segon dels elements és el tipus de relació que s’estableix amb les economies que envolten a la valenciana. És aquesta una relació de dependència. Des del sector agrícola que depèn de les compres dels intermediaris, que poden no estar radicats al País Valencià, fins al sector turístic que depèn encara en gran mesura de la potència dels grans tour-operadors turístics i que empenten els preus cap a la baixa. La manca de control respecte el preu al qual es poden oferir els serveis i productes valencians està movent cap a la precarietat a una part dels treballadors valencians o ha impedit que altra part d’ells puga eixir d’aquesta situació.
La indústria valenciana -el calçat il·licità o elder, el joguet d’Ibi, el tèxtil alcoià, la ceràmica castellonenca…- no únicament depèn de mercats externs sinó que també es troba, i el cas del calçat és paradigmàtic en aquest sentit, en una important situació de vulnerabilitat respecte a altres produccions industrials provinents de països en vies de desenvolupament. A més, si la construcció va ser un motor econòmic importantíssim per a l’economia valenciana anterior al 2008, l’arribada de la crisi va posar damunt de la taula les febleses d’un model que, al cap i a la fi, tenia una forta arrel especulativa.
La qualitat de la classe empresarial
El tercer element ha de veure, precisament, amb el darrer aspecte que s’ha comentat. La qualitat de la classe empresarial valenciana que ha deixat molt a desitjar en algunes ocasions. Aquesta classe s’ha mogut més per motivacions especulatives –si no fraudulentes- que per la voluntat de generar un teixit productiu de qualitat. Per descomptat hi ha molt honroses excepcions a aquest darrer element però, a escala empresarial, és complicat competir amb aquells que prenen l’explotació laboral com una estratègia productiva. Això perjudica treballadors i empresaris: als primers perquè empeny cap a la precarietat les condicions de treball de tots; als segons perquè en un context de desqualificació professional els és complicat trobar treballadors qualificats i perquè els és igualment complicat competir amb altres empreses que aposten per estalviar en recursos humans, tot açò pot desincentivar la inversió en tecnologia o en noves formes organitzatives, el que és un entrebanc per a la productivitat.
Ja s’ha assenyalat que hi ha excepcions a la norma. El País Valencià és un país modern en el context de la Unió Europea, amb moltes potencialitats i amb un futur certament interessant. Hi ha empreses capdavanteres en sectors productius molt innovadors. L’economia tradicional, per un costat, i modernes formes de producció i distribució, per l’altre, troben acomodament al territori. Però tot i estar satisfets amb el camí recorregut ara és el moment de preguntar-se com pot equilibrar-se aquest desenvolupament econòmic entre els distints territoris del País Valencià, com pot repartir-se millor la riquesa per evitar situacions injustes, com pot reduir-se la bretxa –quant a condicions de treball o altres aspectes econòmics i de relacions laborals- que ens separa d’altres territoris mediterranis i/o europeus i, en definitiva, com podem consolidar-nos en la modernitat no únicament des del punt de vista de les xifres macroeconòmiques sinó des del punt de vista humà.
I la resposta a aquestes preguntes crec que passa pel triple eix descrit que obliga als valencians a ocupar una posició perifèrica quan existeixen les condicions per liderar un procés de descentralització que acabe amb la dialèctica centre-perifèria; dialèctica que ha resultat tan roïna pels interessos valencians. I, per tant, es demana més i millor finançament que ajude a crear un mercat interior fort, també amb inversions en els dispositius de benestar de l’estat; l’assoliment d’una posició forta en els mercats de productes i serveis, que elimine part de la dependència exterior i, en darrer terme, la lluita contra l’especulació, el frau i l’explotació que acaba perjudicant a tots els valencians.
