Els treballadors de Nissan a Barcelona es manifestaran dimarts a dos quarts de set davant del consolat de Japó a Barcelona. Aquesta és la primera mobilització que es fa al carrer després de molt temps en què la direcció de l’empresa ha procedit a retallades de personal i a empitjorar les condicions laborals d’aquest col·lectiu. És també una mostra del desànim dels operaris que afirmen haver-ho donat tot per tirar endavant l’empresa sense haver rebut una resposta equivalent de la direcció de la multinacional.
La gota que ha fet vessar el got de la situació és la retirada de la producció de la pick up que el grup japonès produïa a la Zona Franca per a Mercedes Benz, però el problema s’arrossega des de fa molt temps.
El primer desengany dels treballadors va venir quan fa uns anys, allà cap a 2014 l’empresa va plantejar que Barcelona produiria el model Pulsar. Per aconseguir-ho els operaris van haver de renunciar a alguns dels drets adquirits. Tot per assegurar-se feina durant diversos anys. “Ens van dir que hi hauria comandes d’almenys 80.000 unitats durant 5 o 6 anys”, explica Javier Bouza, membre del comitè d’empresa per CCOO. El cas és que mai es van fer les unitats promeses, no es va passar de 45.000 unitats i poc temps després el vehicle es va deixar de fabricar. “Ens van dir que hi havia dificultats per vendre’l, que no sortia a compte”, diu Bouza. Una de les claus del baix rendiment tenia a veure amb el fet que tot i la fabricació a Barcelona, alguns dels components procedien de Gran Bretanya, cosa que encaria la producció.
El cas té una altra derivada: “Amb aquestes decisions que parteixen d’una promesa que després no es compleix, l’empresa queda en evidència també davant de les administracions públiques amb les quals es compromet”, assegura Javier Hernández, membre del comitè d’empresa i president de la secció sindical de la UGT de Catalunya. “I de cara als treballadors cal imaginar com queda la credibilitat quan per aconseguir producció s’han fet esforços com renunciat a drets laborals, la congelació salarial o la doble escala salarial” assegura l’Ugetista.
Mes tard es va adjudicar a Barcelona la furgoneta coneguda com a NV200. Aquest producte tenia bones expectatives per als treballadors, perquè la planta de la Zona Franca produïa tant la versió amb motor d’explosió com la versió elèctrica. Però els esforços per retenir la fabricació a Barcelona van resultar en va: Renault, la marca que té un acord global amb Nissan, i en el pacte manté majoria, es va endur la fabricació d’aquest producte a una fàbrica de la marca francesa al seu país.
Tercer capítol
Un tercer capítol en aquesta història de decepcions i impostures és el que es vincula amb la producció de la Pick up del grup Nissan. Als treballadors els hi van dir que l’esforç per adaptar la seva producció a un vehicle amb molt valor afegit seria compensat per volums importants, atès que s’havien fet estudis de mercat que indicaven que hi havia una demanda important a l’Orient Mitjà per aquests tipus de cotxes. No va ser així. Tanmateix, els treballadors van fer un esforç més perquè la marca Mercedes també fabricaria el mateix vehicle a Barcelona. Aquesta empresa no acostuma a fabricar fora de les seves instal·lacions i té unes exigències de qualitat molt alts. Es va aconseguir la comanda, però fa un parell de setmanes la direcció de Nissan va comunicar que l’empresa alemanya havia retirat la comanda.
La tònica de demanar esforços a la plantilla a canvi de promeses de producció o d’estabilitat en els models ha seguit. La darrera mostra en aquest sentit és el pla de viabilitat que ha suposat l’acceptació de la sortida de 600 operaris a canvi que la direcció es comprometés a construir una planta de pintura a Zona Franca, instal·lació imprescindible per mantenir la producció en aquest punt, ateses les exigències ambientals de la Unió Europea.
Fet i fet, en els últims anys la plantilla directa de Nissan a Zona Franca ha passat de 3.000 persones a 2.400. I, segons expliquen fonts del comitè d’empresa, molts dels operaris han passat d’estar destinats a la producció directa a operar en llocs de treball indirectes, com a tècnics o administratius.
Però, hi ha elements que també cal valorar. La planta de la Zona Franca s’ha especialitzat per la producció de vehicles amb molta dificultat de construcció, amb sèries molt petites i gran complicació en el muntatge. Un treballador explica que la factoria barcelonina és una de les poques que pot assumir feines que impliquin que en una mateixa cadena de producció convisquin tres tipus de vehicles distints. Aquest esforç contrasta amb la facilitat per aconseguir produccions rendibles de les plantes que tenen adjudicades grans sèries de vehicles, com passa a la factoria de Sunderland a Gran Bretanya, on es fabriquen els models Qashqai i Micra.
